La invasió dels robots i altres relats d'Economia en colors

Xavier Sala i Martín

Fragmento

cap

El cristall transparent

El dia 12 d’abril de 1204, Constantinoble va caure a mans de les tropes de croades. Com que el rei bizantí no s’havia volgut rendir als croats, els invasors van començar un saqueig brutal. I és que l’antic dret militar emparava el saqueig d’una ciutat si aquesta no havia acceptat la rendició oferta pels atacants. Durant tres dies, doncs, els soldats croats van robar tot el que van poder i van emprar una violència i una crueltat inusitades. La caiguda de Constantinoble va marcar un punt d’inflexió en la història d’Occident. S’han escrit centenars de llibres i treballs d’investigació en els quals s’explica com aquest saqueig va redibuixar fronteres, va fer caure imperis i dinasties o va canviar l’equilibri del poder religiós dins del cristianisme i entre el cristianisme i l’islam.

Als analistes de l’època, però, els va passar desapercebut un fenomen aparentment petit, però que va acabar tenint una importància molt més fonamental que tot el que expliquen els llibres d’història: una petita comunitat de vidriers van perdre els seus negocis i van fugir amb vaixell cap a Venècia. La fugida de Constantinoble de milers de treballadors va ser un fenomen generalitzat a tot tipus de professions. Però poques emigracions van tenir l’impacte que va acabar tenint la dels vidriers, que es van instal·lar a Venècia, una ciutat pròspera on, pensaven ells, els seus productes de vidre podrien tenir un bon mercat.

Al principi es van instal·lar al centre de la ciutat i, al cap de poc temps, el vidre que fabricaven va passar a ser un dels productes preferits dels comerciants venecians, que el van exportar als racons més llunyans del món conegut, com la Xina, l’Índia, l’Àfrica o el nord d’Europa. Aquest comerç els va generar una prosperitat econòmica que va durar gairebé cent anys. Però l’any 1291 les autoritats de la ciutat van decidir tancar totes les foneries de vidre i fer fora de Venècia tots els vidriers. Aquesta decisió política sorprenent ens pot semblar delirant tenint en compte la riquesa que el negoci del vidriers generava per a la ciutat. Però potser es pot arribar a entendre si tenim en compte dos factors importants: el primer és que, per obtenir vidre, s’ha de fondre diòxid de silici i per això cal tenir un forn que cremi a 1.400 graus centígrads. El segon factor és que els edificis de Venècia d’aquella època eren tots de fusta, ja que els grans palaus i les cases de pedra que els turistes identifiquem amb l’arquitectura veneciana no es van construir fins segles més tard. I, és clar, quan hi ha dotzenes de forns amb focs cremant a 1.400 graus de temperatura enmig d’una ciutat de fusta... es corre el risc que qualsevol petit accident acabi convertint tota la ciutat en una gegantina pila de cendra. Després de diversos incendis catastròfics, les autoritats, cansades del perill que comportaven els vidriers i els seus forns, van prendre la decisió d’expulsar-los.

Però el negoci del vidre era tan profitós per a Venècia que el mateix duc va ordenar que s’habilités una illa que hi ha a un quilòmetre per acollir els manufacturers del vidre. Aquella illa es deia Murano. Les autoritats van forçar els vidriers a emigrar-hi i els van prohibir per llei que en sortissin. El càstig que rebrien si sortien de Murano era la pena de mort. Això sí, a dins de l’illa, els vidriers tenien tot tipus de llibertats i fins i tot privilegis. Per exemple, podien portar espases (cosa que no podia fer la resta de la població de Venècia) i no podien ser perseguits per les autoritats de la república. A més, a Murano tenien llibertat total per crear, innovar i produir el vidre que volguessin, i fer-se rics amb els fruits del treball. I renoi si ho van fer! Com que tenien tants experts concentrats en una àrea tan petita, es va crear una mena de «Silicon Valley del vidre» on la creativitat i la innovació van transformar el sector. La competència entre les diferents famílies feia que tots intentessin millorar els dissenys, augmentar la qualitat dels productes i fer coses noves i diferents. Ara bé, la poca distància que hi havia entre uns i altres feia impossible que els nous coneixements, els nous dissenys o les noves maneres de manufacturar el vidre no acabessin sent escampats per tota la comunitat de Murano: cada innovació de seguida era coneguda per la resta d’habitants, que podien utilitzar l’invent com a base per innovar més. Això va fer que aquell petit grup de vidriers es convertís en un gran pol innovador, on les idees es creaven i fluïen constantment. Sense saber-ho o voler-ho, el govern de Venècia havia creat el que avui els economistes anomenen «clúster d’innovació» al sector del vidre.

En pocs anys, Murano va passar a ser coneguda com «l’illa del vidre» i les seves cristalleries barrocament ornamentades van esdevenir un símbol de riquesa i ostentació entre la noblesa i la cada cop més rica burgesia europea. Encara avui, més de vuit segles després que aquelles famílies escapessin esporuguides del saqueig de Constantinoble, els seus descendents continuen dissenyant, ideant, inventant i fabricant uns productes de vidre amb fama i reputació mundial. A banda de noves maneres de dissenyar cristalleries, els vidriers de Murano van crear el vidre esmaltat (smalto), el vidre amb fils d’or (aventurine), el vidre multicolor (millefiori), el vidre de llet (lattimo) o les gemmes de cristall.

Però l’invent que va canviar el món va ser idea d’un tal Angelo Barovier. Després d’experimentar amb tota mena de materials, Barovier va agafar unes algues riques en òxid de potassi, les va cremar i en va barrejar les cendres amb el vidre fos. El resultat va ser un vidre extraordinàriament clar i transparent. El va anomenar cristallo o cristall. El vidre transparent era maco perquè deixava passar la llum i permetia veure perfectament el que hi havia a l’altra banda del vidre, cosa que va acabar sent útil per fer les finestres que coneixem avui dia. Però tenia una altra característica encara més important: distorsionava i doblegava la llum que el travessava. En part gràcies als experiments del frare anglès Roger Bacon, els vidriers es van adonar que si un d’ells fabricava un vidre transparent i hi donava una forma convexa (o forma de llentia), els objectes que es veien a l’altra banda del vidre apareixien magnificats. És a dir, el vidre es convertia en una lupa que permetia veure coses que l’ull nu de vegades no podia observar.

Suposo que en aquella època, igual que avui dia, hi havia gent que no hi veia de prop perquè patia hipermetropia, astigmatisme o presbícia (vista cansada). El que passava és que la majoria no ho sabien! Per adonar-te que no hi veus bé de prop has de tenir el costum de mirar objectes petits de la vora. Per exemple, actualment ens adonem que tenim la vista cansada quan no veiem bé les lletres d’un llibre o d’un menú de restaurant. El problema al segle XIV era que la majoria de la gent d’aquella època era analfabeta i, per tant, no llegia. Tampoc no practicava cap activitat que requerís veure objectes petits a poca distància. Els únics que ho feien eren els artesans que manipulaven objectes petits (com els joiers o els orfebres), a més dels monjos dels monestirs, que eren els que escrivien els llibres a mà sota la llum tremolosa de les espelm

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos