Les uvis de la ira

Enfermera Saturada

Fragmento

cap-1

Imagen

La Satu ja ha arribat a la trentena, a l’edat en què o despuntes com a senyora o et quedes com una eterna adolescent, i la segona té les de guanyar. És clar que ja es veia venir d’una dona que sempre ha sentit fascinació per les senyores en xandall i amb bossa de lluentons, les que posen «Aa» al mòbil per si sorgeix cap emergència i que són les primeres a sortir per la tele dient que a la Corunya no s’havia vist mai un temporal així cada cop que s’aixeca una mica de vent.

Però no patiu. La Satu encara pot creuar diverses vegades la planta baixa d’El Corte Inglés sense que l’aturin per fer-li demostracions de cremes, de manera que encara és jove i per aquest motiu porta bé això del canvi de dècada.

I és que els anys van passant, però la Satu continua treballant com a eventual en el sistema sanitari públic. La plaça fixa no acaba d’arribar malgrat haver recorregut mig Espanya d’oposició en oposició, i l’amor definitiu tampoc. Pot ser que en algun moment li arribi tot a la vegada i posi seny, o pot ser que no. Almenys, fins ara, la dona de la borsa de treball a qui truca encara es recorda d’ella i sembla que no li té mania, malgrat tot. La Satu pensa que és perquè aquella dona encara no sap amb qui parla.

Com a conseqüència de la borsa de treball, la nostra Infermera Saturada ha desenvolupat personalitat múltiple de tant canviar de planta. Un dia es desperta nounada, l’endemà passa una tarda geriàtrica i l’endemà no l’altre, la nit sencera a quiròfan reconstruint una vida. Però no té mai temps per a la seva, i és que en aquesta professió tan dura ens dediquem a salvar vides i de vegades som incapaces de salvar nostra.

Imagen

cap-2

Imagen

La moda s’esvaex, només l’estil persisteix.

COCO CHANEL

En el món de la moda no tot està inventat. El glamur de les passarel·les, les sales d’exposicions, els dissenyadors i les blogueres definitivament s’han oblidat de les infermeres, però nosaltres hem pres les mesures adients.

Els uniformes que ens donen, tot i que en diguin pijames, no tenen res a veure amb els que podem trobar darrerament a Oysho o Women’Secret. Els nostres són lletjos i gens còmodes, i aquells altres són un amor. Per tot això i perquè ens agraden més els complements que a un hipertens el saler, hem inventat el postureig sanitari, i els passadissos del vestidor ara són una autèntica passarel·la de moda i complements.

Per al pijama, l’esparadrap és tot un must i no hi ha outfit que no en tingui un. En aquest punt en particular, a mi m’agrada apostar pels bàsics, i dur-ne un bon tros tapant-te l’escot del pijama és sempre un encert en qualsevol temporada. Millor blanc, el color carn desentona, com els tirants de silicona transparents dels sostenidors. Hi ha qui s’arrisca i el tanca amb una agulla de les llargues, però ja pots anar amb compte a l’hora de combinar-la. Durant una temporada de tardor-hivern, es va posar molt de moda grapar la part baixa dels pantalons del pijama, però jo no recuperaria la tendència. L’únic excés que s’accepta amb el tema esparadrap és fer-lo servir per cobrir en el pijama el logotip d’un altre hospital, o la ratlla verda de zelador de l’uniforme de la teva cosina, que te’l deixa perquè ets substituta i encara no te n’han donat cap. Per descomptat, el pijama sempre es posa per rentar amb l’esparadrap inclòs.

Com a complement, n’hi ha un de bàsic amb el qual sempre quedaràs bé: la bena tubular, també coneguda com a tubinet, tubifix o tubiton. Et poses uns mitjons d’aquest material, fas dos doblecs a la part baixa dels pantalons perquè es vegin una mica i vas perfecta per a un torn de matí o tarda de qualsevol planta. I si ho remates amb una goma de cabells handmade a base de gasa estèril o fins i tot amb el que t’ha sobrat del tubifix, aleshores vas de portada de la Vogue. Com us dic, són bàsics que sempre has de tenir ben a punt a l’armariet… per a qualsevol ocasió. Recordeu que aquest mètode de recollir-se els cabells tan sols és apte per a la passarel·la hospitalària, ja que no queda gaire top anar a fer un cafè amb una companya de feina i que et pregunti si has treballat al matí perquè encara la portes posada, o provar de convèncer la teva perruquera que aquesta és la teva nova goma de cabells mentre et dedica una mirada d’estranyesa.

Però molt de compte amb la bena tubular, perquè el que és un fail de manual és posar-te-la tipus diadema. Som infermeres, no pas el cantant d’El Arrebato.

No podem passar per alt la importància de la resta dels accessoris, però vés amb compte a l’hora de triar-los per no esguerrar el postureig. El portabolis és, ara com ara, juntament amb un petit estoig de mà, l’últim en tendències, però amb el temps passarà de moda. La xapa d’infermera és un clàssic que no mor mai, però vigila amb la figureta de feltre perquè això ja no ho porten ni les supervisores.

Per tancar l’outfit, sobretot de cara a un torn de nit o a un trasllat amb ambulància, cal no oblidar la roba d’abric (totes sabem que la supervisora ha fet engegar l’aire fred que se sent per les reixetes de ventilació a partir de les cinc de la matinada perquè no ens adormim). Un polar del Decathlon o una bata de paper d’aquelles que utilitzem per als pacients que estan aïllats són la solució per anar perfecta durant aquestes nits fredes d’hivern. Si us pregunteu per la famosa jaqueta blava de punt, us diré que per a mi és molt 2004. Ah!, em comenten que estan causant gran sensació a les passarel·les dels vestidors del Clínic les capes. Sembla que la clàssica capa d’infermera dels anys setanta ha tornat per quedar-se, però renunciant a l’habitual teixit de feltre en favor d’altres teles menys pesants.

Us haig de deixar, que no arribo. Me’n vaig corrent al canvi de torn de l’hospital La Paz, que he vist a Instagram que ja han començat la temporada de tardor-hivern. Sembla que torna la màniga de pijama amb un doblec.

cap-3

Imagen

Sense núvols no hi ha pluja.

ALEJANDRO JODOROWSKY

Com he dit ja més d’una vegada en les xarxes socials, a la meva supervisora l’anomeno afectuosament «la Núvol». Per què? Doncs perquè és un matí radiant fins que n’apareix un i et fot tot el dia enlaire. Així de clar.

El cas és que ja no sóc l’única que l’anomeno així, ara totes les de la planta també li ho diuen i això ja no li fa tanta gràcia. Encara sort que co

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos