Podem!

Elisenda Paluzie

Fragmento

cap-1

 

A tall de presentació

Preguntar-se per la viabilitat econòmica d’un Estat, entès com a tal, és més aviat una qüestió irrellevant. Qualsevol Estat és econòmicament viable, al marge del que aquesta viabilitat pugui implicar de millor o pitjor nivell de vida per als seus ciutadans. En canvi, la pregunta esdevé pertinent quan un territori no és Estat però té capacitats potencials per ser-ho. Tanmateix, no és pertinent pel fet que, si ho assolís, no disposés d’estructura econòmica, sinó perquè, en aquest cas, la qüestió rau en la comparació entre la situació present i la situació futura, si més no, en termes de benestar material.

I això perquè en aquest context sempre hi haurà patriotes de cor, patriotes de cap i patriotes de butxaca. Els primers són irreductibles, insubornables, sacrificats. El planteig dels segons i dels tercers és diferent. Els uns han de veure satisfetes les seves inquietuds intel·lectuals fruit del resultat de comparar els distints escenaris; els altres han de tenir una certesa raonable de la millora del seu interès personal.

Per això, quan un territori cerca de ser independent, l’anàlisi ha de ser rigorosa i objectiva, tant de la situació present com de la situació futura, perquè és indispensable per decantar patriotismes situats, per dir-ho d’alguna manera, en el carreró de l’escepticisme.

En el si de la història de Catalunya s’observa que quan, gairebé sempre per les mateixes raons, esclata el clam de llibertat, les ànsies que hi són inherents adoben reflexions i anàlisis sobre aspectes diversos entre els quals els de caràcter econòmic. Va succeir als anys vint quan, sota l’empara dels editors de l’Enciclopèdia Catalana, Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona i conseller de la Generalitat, va publicar L’actitud econòmica de Catalunya (1927 vol. I i 1929 vol. II). Semblantment va succeir, encara que en un marc molt més advers, en el decurs dels anys cinquanta, quan el catedràtic Jaume Vicens i Vives va publicar Notícia de Catalunya (1954). També, i ja a l’època autonòmica, va adquirir anomenada el treball de l’economista i conseller de la Generalitat Ramon Trias i Fargas intitulat Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).

Ara que el projecte independentista ha adquirit novament vigor, en un marc animós i àmpliament participatiu, de nou afloren abundosament reflexions i anàlisis sobre la viabilitat del projecte. El llibre que teniu a les mans, escrit per la doctora Elisenda Paluzie, n’és un exponent remarcable.

L’Elisenda té el privilegi de ser d’una família olotina. Dona afable i respectuosa, perseverant i tossuda, que engalza el seu compromís en la defensa de la identitat de Catalunya en el si del pensament progressista i republicà, i ho fa amb elegància, brillantor i eficàcia. Quan va decidir entrar en el món acadèmic, va optar pel que fou el meu Departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona. Des de llavors he seguit de prop la seva trajectòria, esforçada i exitosa, que en l’actualitat l’ha portada a exercir, amb diligència i bons resultats, de degana de la Facultat d’Economia i Empresa.

Doncs bé, Podem! Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent és un treball que mostra la seva competència com a economista i la seva habilitat pedagògica. El llibre explica amb rigor i objectivitat aspectes complexos del panorama economicofinancer que ara ens afligeix i la seva projecció vers un futur esperançat. I ho fa de manera entenedora. Així, s’endinsa successivament, atenent el títol de l’obra, en els temes crucials que en el vessant economicista presenta el camí cap a la independència.

Primer, el que suposa d’avantatjós el fenomen de la globalització, per l’afebliment de fronteres, enfront de les disfuncionalitats que es deriven de la diversitat de població, en relació amb la posada en pràctica de polítiques públiques.

Segon, els pros i els contres de la permanència a la Unió Europea, emfasitzant l’interès mutu per preservar el lliure comerç, atès que el 61 % de les exportacions catalanes es dirigeixen a la UE i el 54 % de les importacions provenen de països que la componen. I això sense perdre de vista el punt estratègic que representa el portal de Jonquera com a via principal de pas de mercaderies de la resta d’Espanya cap a Europa.

En aquest punt, són particularment significatives les remarques sobre la utilització de l’euro. Es posa de relleu, amb caràcter descriptiu, el fet que, dels vint-i-vuit països de la Unió Europea, divuit formen part de la Zona Euro, set tenen moneda pròpia no vinculada a l’euro, dos també tenen moneda pròpia però en règim de fluctuació amb bandes, i un té igualment moneda pròpia amb tipus de canvi fix. Altrament, hi ha països europeus que utilitzen l’euro amb acords monetaris amb el Banc Central Europeu i també n’hi ha que unilateralment fan servir l’euro sense cap mena d’acord monetari. Ara bé, en tots els casos, els estats europeus, estiguin dintre o fora del sistema monetari, comercien entre ells sense barreres aranzelàries.

El tercer punt es refereix als costos de la independència, qüestió que se sintetitza principalment en l’àmbit comercial. En aquest enfocament, no s’obvia la possibilitat de boicots ni de campanyes restrictives ni de potencials represàlies. Centrada la qüestió, però, en «l’efecte frontera», no pot oblidar-se que les conseqüències possibles serien a llarg termini en el si d’un estadi compensatori amb reducció de costos comercials pels efectes del procés d’internacionalització i el pes creixent de les exportacions a la resta del món. L’argumentació pot ser controvertida, però no necessàriament inversemblant.

El quart aspecte és el contrapunt a l’anterior: els costos de la dependència. Es concreta, a grans trets, en tres insuficiències. D’una banda, el finançament insuficent de la Generalitat. D’altra banda, la insuficiència crònica d’inversions estatals en infraestructures. En darrer lloc, la insuficiència de poder polític, que repercuteix en no poder aplicar polítiques eficaces per encarrilar, entre altres coses, els problemes propis de l’economia catalana.

La cinquena qüestió és de rellevància notable, atès que rau en l’àmbit de les finances públiques i l’abast de les pensions.

L’anàlisi de les finances públiques se sustenta en l’afirmació que la Catalunya independent disposarà de més recursos, és a dir, el «dividend fiscal» de la independència. Respecte al nou escenari, el veredicte és contundent: si el Govern recapta la totalitat dels tributs que paguen empreses i famílies i es descompta l’import de la nova despesa, restarà, amb tot, un guany net fruit d’uns ingressos fiscals addicionals. Seqüencialment, si s’exclou la quota relativa a la part proporcional dels dèficits pressupostaris estatals i, en aquest cas, s’hi suma la quota dels superàvits, ateses les quanties respectives, la disponibilitat addicional augmenta. En conclusió, el guany fiscal total estimat reportaria un valor afegit entorn del 8 % del PIB català. En aquesta qüestió el resultat també presenta controvèrsia, sobretot pel que fa a quanties, però de la mateixa manera que el que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos