Els salaris de la ira

Miquel Puig Raposo

Fragmento

salaris-3

1

El problema

La tardor de 1979 vaig començar a estudiar com a postgraduat en una de les universitats més prestigioses de la galàxia acadèmica, el Massachusetts Institute of Technology (més conegut com a MIT). El meu objectiu era ser professor d’economia, i em semblava que no n’havia après prou a la Complutense primer i a la Universitat de Barcelona després. Ja havia exercit dos anys com a professor no numerari (PNN) —el nivell més baix de la casta acadèmica— i era molt conscient de la magnitud de la meva ignorància.

Els Estats Units que em vaig trobar no eren un país satisfet. La derrota a la guerra del Vietnam havia estat traumàtica; no era clar que estiguessin guanyant la guerra freda contra la Unió Soviètica i, a més, feia anys que l’economia no anava gaire bé. No s’estaven recuperant prou bé de la primera crisi del petroli, sis anys enrere, de manera que no semblava que es tractés d’una recessió més: la seva indústria estava perdent pistonada en relació amb la d’Alemanya i sobretot amb la del Japó, justament les dues potències derrotades durant la Segona Guerra Mundial. Que els seus automòbils fossin més glamurosos i eficients que els de les grans marques de Detroit es vivia amb una barreja d’humiliació, incredulitat i pessimisme. Al MIT vaig descobrir que els economistes americans estaven obsessionats amb la productivitat, que semblava haver-se estancat. Per la seva banda, la classe mitjana ho estava amb la inflació. El 15 d’agost de 1969 la revista LIFE havia publicat en portada un bitllet de dòlar retorçat amb el titular «Els impostos alts i els preus alts fan que tothom se senti pobre», i en els deu anys transcorreguts des d’aleshores la inflació no havia fet sinó accelerar-se. La imatge reflectia un sentiment molt estès entre molts americans: que la pèrdua de poder adquisitiu del dòlar constituïa un símptoma que les coses no podien acabar bé. Per altra banda, molts experimentaven un creixent sentiment d’afartament amb els sindicats, que sovint perseguien i aconseguien objectius que els semblaven abusius. Es palpava a l’ambient que el model econòmic que havia portat els Estats Units, i de retruc tots els països occidentals, a un grau de benestar impensable l’endemà de la guerra estava arribant a l’esgotament.

A mi, la veritat, aquells problemes em semblaven menuts. Els Estats Units eren molt rics, ho era Europa occidental i fins i tot ho era —després de vint anys de creixement accelerat— l’Espanya d’on jo venia. A Europa occidental el que preocupaven eren els míssils que els soviètics acabaven de desplegar i els que els americans volien contraposar (SS-20 i Pershing, respectivament, dos noms aleshores molt populars). A més, a Espanya preocupaven molt la violència i un atur que creixia de manera galopant. El meu pare hi veia la repetició, com en una maledicció, de l’experiència de la Segona República, quan la democràcia va ser víctima d’una altra gran crisi econòmica. Sí, em semblava que hi havia problemes més greus que l’estancament de la productivitat, que la inflació o que una taxa d’atur del 6 % o del 4 % (que és la que hi havia, respectivament, als Estats Units o a França en aquell moment). La degradació del medi natural n’era un.

El 1972 s’havia publicat el primer informe aparentment seriós (el primer que utilitzava ordinadors per predir el futur) que vaticinava el col·lapse del sistema productiu mundial en qüestió de poques dècades per manca de matèries primeres i per excés de contaminació (encara no es parlava de xoc climàtic), un treball realitzat justament al MIT i encertadament titulat The Limits of Growth («Els límits del creixement»).[1]

L’informe havia causat sensació entre el gran públic, però no tant entre els científics, molts dels quals van acusar-lo de catastrofisme injustificat. Tanmateix, i com per confirmar-lo, aquell mateix any van coincidir, per una banda, el col·lapse del sistema ecològic de l’anxoveta peruana, un producte bàsic en la indústria càrnica mundial, com a conseqüència de l’excés de captures, i per l’altra, dues collites pèssimes de cereal a la Unió Soviètica que van disparar-ne els preus. Simultàniament, una sèrie de decisions polítiques van posar pels núvols els preus d’altres matèries primeres: reduccions de la superfície plantada de cafè al Brasil, vagues a les mines de coure a Xile i, sobretot, les brutals pujades de preu del petroli després de la guerra del Yom Kippur (1974) i de la revolució a l’Iran (1979).

Al caliu d’aquells estudis i d’aquestes evidències, el moviment ecologista estava irrompent amb força a l’arena política, i ho feia no sols qüestionant la capacitat del mercat per autoregular-se, sinó posant de manifest que el mercat no regulat —com la pesca de l’anxoveta peruana— ens portava a la catàstrofe col·lectiva.

El moviment ecologista era objecte de bromes, moltes d’elles justificades. Recordo haver assistit a una conferència (a Califòrnia, la meca del moviment) dedicada a alertar-nos sobre el perill que comporta no ventilar els habitatges d’obra (allà la majoria eren de fusta) perquè el ciment emet radó radioactiu. Tanmateix, no calia ser un ecologista ni combregar amb les hipòtesis —certament simplistes— que havien utilitzat els autors de The Limits of Growth, per adonar-se que el mercat autoregulat no era la resposta als principals problemes que tenia plantejada la humanitat.

LES EXPECTATIVES RACIONALS

Sí, hi havia problemes a la vista més greus que la productivitat o la inflació, però jo havia anat a Boston a estudiar economia i, a més, el programa no donava temps per a gran cosa més, de manera que això és el que vaig fer durant aquell curs.

M’havia decidit per la teoria econòmica, que és la branca més abstracta de l’economia, i un cop vaig començar a entendre a què m’hauria de dedicar si seguia aquell camí, em vaig sentir progressivament decebut, fins a l’extrem que, un cop finalitzat el curs —amb qualificacions més que acceptables, això sí—, vaig abandonar el programa.

Els economistes, com els practicants de totes les disciplines més o menys especulatives, es divideixen sovint en escoles enfrontades. En els anys precedents, el conflicte principal havia oposat els keynesians als monetaristes. Jo havia intentat entendre les raons dels uns i dels altres, i tot i que —com tots els progressistes— tenia més simpatia pels primers, havia acabat concloent que els segons tenien més raó.

El MIT havia estat un bastió dels keynesians, però quan hi vaig arribar ja havien tirat la tovallola, de manera que el que s’hi ensenyava no era gaire diferent del que s’ensenyava a la Universitat de Chicago, que era la meca dels monetaristes. De fet, la victòria d’aquests semblava tan completa que l’etiqueta «monetarista» començava a deixar d’utilitzar-se: era innecessària perquè ara tots pensaven com ells.

Tot això a mi no m’importava gaire, la veritat; però, un cop acceptada la tesi principal del monetarisme, el que se’ns estava imposant era un programa d’estudis que girava al voltant d’una hipòtesi que a mi em va semblar grotesca, les «expec

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos