L'illa dels 5 fars (edició ampliada i actualitzada)

Ferran Ramon-Cortés

Fragmento

cap-1

Pròleg a la nova edició

Han passat deu anys des que vaig escoltar per primera vegada en Ferran. I, quan ho vaig fer, va canviar per sempre la meva vida personal i professional. Es va convertir en el meu far. Un far en la distància, com els cinc que protagonitzen aquest preciós relat. Els fars guien les persones per arribar a la seva destinació, eviten naufragis i romanen sòlids i ferms enfront dels temporals. Això és el que simbolitza en Ferran per a qui té la sort de trobar-se’l en el camí.

Aquest llibre conté els fonaments de totes les seves ensenyances. És la porta d’entrada a una manera completament diferent d’entendre la comunicació. Ens fa mirar dins nostre, qüestionar-nos, plantejar-nos per què de vegades fallem completament a l’hora de comunicar-nos amb altres persones o de descobrir on són les claus amb les quals podem emocionar els qui ens escolten o, contràriament, passar sense deixar empremta.

La raó per la qual en Ferran em va marcar profundament és perquè la comunicació és la meva vida. M’hi dedico des de fa més de vint anys, des dels mitjans o en organitzacions socials. La meva tasca és aconseguir que les persones es mobilitzin pels més vulnerables, per la infància o pel medi ambient. Aquestes són causes moltes vegades allunyades de la seva vida quotidiana, que no els afecten o que ni tan sols coneixen. I aquesta feina l’he feta sempre en equips de nombroses persones.

En Ferran em va descobrir un camí diferent per comunicar-me amb la gent del meu equip. Les claus d’aquest recorregut es troben a L’illa dels 5 fars. Al cap de poc de d’haver-lo començat a dur a terme, van canviar completament les nostres relacions. Va néixer un equip sòlid, honest, solidari, empàtic i compromès amb els altres i amb les causes per les quals treballàvem. La nostra motivació per col·laborar entre nosaltres i per aconseguir canvis amb la comunicació pública creixia dia rere dia. Vam aconseguir fer campanyes que mai no hauríem imaginat. Les vam crear des de la complicitat, la confiança, la sinceritat. I és clar que vam tenir i continuem tenint moments difícils; per descomptat que vam cometre errors, i que fins i tot de vegades ens vam desviar del camí. Però allí es trobaven els cinc fars. Per reconduir-nos i guiar-nos. Per recordar-nos que només podem arribar a la nostra destinació amb una comunicació honesta, que neixi del més profund, que ens tregui de nosaltres per col·locar-nos sempre dins dels altres.

Rudyard Kipling deia que només envejava les persones que mai no havien viatjat a l’Àfrica, perquè encara tenien l’oportunitat de fer-ho per primera vegada. És la mateixa sensació que tinc quan deixo en préstec un llibre d’en Ferran a algú que encara no el coneix. Soc capaç de sentir el mateix que vaig sentir quan el vaig escoltar per primera vegada. Ara ja fa més de deu anys. Quan vaig sortir de la seva primera xerrada amb la certesa que alguna cosa havia canviat dins meu per sempre i que ja no hi havia marxa enrere. Val la pena iniciar el viatge pels cinc fars. Si es recorre amb la ment oberta i s’hi retorna cada vegada que ens desviem, no ens faltarà mai una llum que ens guiï en el nostre camí.

LAURA PÉREZ PICARZO

Directora de Comunicació i Fundraising

de Save the Children Espanya

Abril del 2021

cap-2

Pròleg

És un privilegi per a mi presentar aquest relat que en Ferran ha desenvolupat amb tanta fantasia i intuïció. Vaig conèixer en Ferran ja fa més de vint anys, malgrat que jo hagi viscut a l’Índia dues terceres parts de la meva vida.

Al llarg de tot aquest temps, ens hem anat trobant en el context de cursos de creixement personal, comunicació i lideratge. Recordo que una de les seves moltes intervencions que em van impactar especialment va tenir lloc en un curs d’acompanyament l’objectiu del qual era que cadascú descobrís com es comunica amb els altres sota el fonament de com es comunica amb si mateix. Al final d’aquell curs, en Ferran va fer l’observació següent: «Em demanes que faci fer a la meva vida un gir de cent vuitanta graus, i jo, en canvi, després d’aquestes dotze hores, tan sols m’he pogut moure una mica, potser una dècima part».

Ara puc dir, francament, que en Ferran es troba en el camí de fer fer aquest gir a la seva vida sense imposar-se res, sense tenir expectatives de si mateix i funcionant internament com si el seu principi fos: «Faig el que m’agrada i m’encanta el que faig».

En Ferran té la capacitat de focalitzar-se en les seves parts fortes i en les habilitats desenvolupades en comptes de fer-ho en les parts més vulnerables, convençut que, com més orientat estigui a les qualitats que ja té integrades, més fàcilment aconseguirà que s’integrin d’una manera espontània les parts vulnerables.

Aquesta manera d’enfocar la comunicació amb ell mateix es veu reflectida al llarg dels capítols de L’illa dels 5 fars. I és aquesta mateixa orientació la que en Ferran projecta cap als altres, siguin amics o companys de feina.

ORIOL PUJOL BOROTAU

Antic mestre de Ferran Ramon-Cortés des del 1997

Bangalore, octubre del 2004

cap-3

Introducció

Viatge a Menorca en ple hivern

—... i això és tot el que us volia explicar. Moltes gràcies!

Havia acabat la meva presentació. Em sentia com si despertés d’un somni, però vaig trobar el coratge suficient per mirar, per primera vegada, l’expressió de la gent que hi havia a la sala. Hi havia de tot, cares d’aprovació i cares d’indiferència. La qüestió, pensava, és que ja està fet. En certa manera, volia consolar-me constatant que havia dut a terme la meva feina amb correcció: m’havia preparat amb molta cura aquella sessió i ara ja havia explicat el que m’havia proposat als assistents. Tot havia anat prou bé...

Prou bé, només. L’expressió de la gent era força lluny de l’entusiasme que els hauria volgut encomanar.

Vaig baixar de la tarima i, mentre rebia algun elogi que vaig agrair sincerament, els meus ulls van buscar en Max per la sala. El meu vell professor i amic m’havia promès que vindria. Necessitava saber la seva opinió. Ell devia intuir-ho perquè de seguida se’m va acostar amb un somriure benèvol. Coneixia perfectament aquell somriure i vaig començar a sospitar el pitjor. El vaig abordar sense miraments:

—Què t’ha semblat?

—T’ho has preparat molt bé, com sempre.

—Hi ha un però, oi?

—Vols que en parlem ara?

—Sí, digues, ho podré suportar...

—D’acord. Mira, t’han seguit amb interès, però no t’han comprat.

—Com?

—Si els haguessis mirat durant la intervenció, ho hauries vist tu mateix. Ha

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos