El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Els alienígenes són estúpids.
No parlo dels alienígenes de debò. Els Altres no són estúpids. Els Altres són tan avançats respecte a nosaltres que és com comparar l’ésser humà més ximple amb el gos més llest. No hi ha punt de comparació.
No, vull dir els alienígenes que tots tenim al cap.
Els que ens vam inventar, els que ens hem inventat d’ençà que ens vam adonar que aquelles llums que brillen al cel eren sols com el nostre, i que segurament tenien planetes com els nostres girant al seu voltant. Ja ho saps, els alienígenes que imaginem, la classe d’alienígenes que ens agradaria que ens ataquessin, alienígenes humans. N’has vist mil vegades. Baixen del cel com un llamp amb els seus platets voladors per arrasar Nova York, Tòquio i Londres, o bé avancen camps a través dins d’unes màquines enormes que semblen aranyes mecàniques, destruint-ho tot amb unes armes que disparen raigs, i sempre, sempre, la humanitat deixa de banda les seves diferències i s’uneix per derrotar les hordes alienígenes. David mata Goliat, i tothom (tret de Goliat) se’n torna a casa content.
Bajanades.
És com si una panerola tramés un pla per vèncer la sabata que està a punt d’esclafar-la.
No hi ha cap manera de saber-ho del cert, però estic segura que els Altres estaven al cas de com eren els alienígenes humans que nosaltres ens imaginàvem. I què m’hi jugo que ho trobaven la mar de divertit. Es devien partir el cul de riure, si és que tenen sentit de l’humor... o cul. Devien riure igual com nosaltres riem quan un gos fa alguna ximpleria molt graciosa. «Oh, quins humans tan ximples i simpàtics! Es pensen que pensem com ells! Que bonic, oi?».
Oblida’t de platets voladors, homenets verds i aranyes mecàniques gegants que llancen raigs mortals. Oblida’t de batalles èpiques amb tancs i avions de caça, i de la nostra victòria final, dels toscos, indòmits i intrèpids humans sobre una munió d’éssers d’ulls sortits. Això està tan lluny de la veritat com el seu planeta moribund ho estava del nostre planeta vivent.
La veritat és que, tan bon punt ens van trobar, vam estar ben llestos.
2
De vegades penso que potser sóc l’últim ésser humà de la Terra.
Això significa que sóc l’últim ésser humà de l’univers.
Sé que és una estupidesa. No poden haver matat a tothom..., encara. M’adono, però, que amb el temps potser ho faran. I llavors penso que això és exactament el que els Altres volen que m’imagini.
Et recordes dels dinosaures? Bé.
Doncs probablement no sóc l’últim ésser humà de la Terra, però sí un dels últims. Estic del tot sola —i segurament així continuaré— fins que la quarta onada em passi per damunt i se m’emporti.
Això és una de les coses que penso a la nit. Ja ho saps, aquells pensaments de les tres de la matinada, quan et dius: «Déu meu, estic fotuda». Quan em cargolo fent-me una bola petita, tan atemorida que no puc ni aclucar els ulls, ofegant-me en una por tan forta que m’he de recordar a mi mateixa que he de respirar, i ordenar al cor que continuï bategant. Quan el meu cervell analitza el que hi ha i comença a patinar com un CD ratllat. «Sola, sola, sola, Cassie, estàs sola».
És com em dic. Cassie.
No Cassie de Cassandra. Ni Cassie de Cassidy. Cassie de Cassiopea, la constel·lació, la reina lligada al seu carro al nord del firmament, que era bella però vanitosa, i que Posidó, el déu del mar, va instal·lar als cels com a càstig per haver estat presumida. En grec, el seu nom significa «la de paraules excelses».
Els meus pares no en sabien res, del mite. Simplement els va semblar un nom bonic.
Fins i tot quan estàvem amb altra gent i em podien dir com volguessin, ningú no em deia mai Cassiopea. Sols el meu pare, i només quan em renyava i sempre amb un accent italià horrible: Cass-i-opee-a. Em treia de polleguera. Jo no el trobava divertit ni simpàtic, i em feia odiar el meu propi nom. «Em dic Cassie!», li cridava jo. «Cassie i prou!». Ara donaria qualsevol cosa per tornar-l’hi a sentir dir tan sols una vegada més.
Quan estava a punt de fer dotze anys —quatre anys abans de l’Arribada—, el meu pare em va regalar un telescopi per l’aniversari. Un vespre fred i clar de tardor el va muntar al pati del darrere i em va ensenyar la constel·lació.
—Veus com sembla una w? —em va preguntar.
—Per què li van posar Cassiopea si té forma de w? —vaig replicar—. Què significa la w?
—Bé... No sé si significa res —va respondre amb un somriure. La mare sempre li deia que era el seu millor tret, així que somreia molt, sobretot quan va començar a quedar-se calb. Ja saps, per atraure els ulls de l’altra persona cap avall—. Bé, significa el que tu vulguis! Que et sembla wonderful? O wala! O west.
Em va posar la mà damunt de l’espatlla mentre jo, entretancant l’ull, mirava a través de la lent les cinc estrelles que fulguraven a més de cinquanta anys llum d’on érem. Notava l’alè del meu pare a la galta, càlid i humit enmig de l’aire fred i sec de la tardor. El seu alè tan a prop i les estrelles de Cassiopea tan lluny.
Les estrelles semblen molt més a prop, ara. No diries que són a gairebé cinc-cents bilions de quilòmetres, la distància que ens separa. Sembla que siguin a l’abast, prou a prop perquè les pugui tocar, perquè elles em puguin tocar. Les tinc tan a prop meu com ho estava el seu alè.
Sembla una ximpleria. Estic boja? He perdut el seny? Només pots dir que una persona està boja si n’hi ha una altra que és normal. Com el bé i el mal. Si tot fos bo, llavors res no seria bo.
Vaja. Això és... de bojos.
Boig: el nou normal.
Suposo que podria dir que estic boja, ja que hi ha una altra persona amb qui em puc comparar: jo. No el jo que sóc ara, tremolant dins d’una tenda al mig del bosc, tan atemorida que no trec ni el nas del sac de dormir. No aquesta Cassie. No, parlo de la Cassie que jo era abans de l’Arribada, abans que els Altres aparquessin els seus culs alienígenes a l’òrbita alta. El jo de dotze anys, que tenia com a problemes principals el reguitzell de pigues diminutes escampades damunt del nas, uns cabells arrissats que no podia dominar i aquell noi tan maco que la veia cada dia però que no tenia ni idea que ella existia. La Cassie que començava a acceptar la realitat dolorosa que tan sols era normal. D’aspecte normal. Normal a l’escola. Normal en esports com karate i futbol. De fet, les úniques coses especials que tenia eren aquell nom estrany —Cassie de Cassiopea, que ningú no coneixia, val a dir— i l’habilitat de tocar-se el nas amb la punta de la llengua, una habilitat que va deixar d’impressionar la gent quan va començar la secundària.
Segurament estic boja, segons els criteris d’aquella Cassie.
I de segur que ella està boja segons els meus. De vegades li faig crits,