La Cinquena Onada 2 - El mar infinit

Rick Yancey

Fragmento

EL BLAT

EL BLAT

No hi hauria collita.

Les pluges de la primavera van despertar les gemmes dorments, i de la terra humida van néixer brots verds lluents que van créixer com el qui s’estira després de fer una becaina llarga. Quan la primavera va donar pas a l’estiu, les tiges verdes es van enfosquir, s’enrossiren i es revestiren d’un to marró daurat. Els dies es van anar allargant i es tornaren més calorosos. Uns núvols negres es cargolaven formant castells espessos que van portar pluja, i les tiges marrons lluentejaven en el crepuscle perpetu que s’havia instal·lat sota aquell mantell. El blat es va fer alt i les espigues, en madurar, es vinclaven amb el vent de la praderia, com una cortina ondulada, un mar infinit onejant que s’estenia fins a l’horitzó.

Al temps de segar no hi havia cap pagès que arrenqués una espiga de la tija, la fregués entre les mans plenes de durícies i separés la pellofa del gra amb una bufada. No hi havia cap segador que mastegués els grans de blat, ni que en notés la pell delicada espetegant-li entre les dents. El pagès s’havia mort de la plaga, i els altres membres de la família havien fugit a la població més propera, on també havien sucumbit, afegint-se així als milers de milions de persones que havien perdut la vida amb la tercera onada. La vella casa construïda per l’avi del pagès s’havia convertit en una illa deserta envoltada d’un mar infinit de color marró. Els dies es van escurçar i les nits cada vegada es feien més fredes, i el blat cruixia amoixat pel vent sec.

El blat havia sobreviscut a la calamarsa i als llamps de les tempestes d’estiu, però la sort no el podia salvar del fred. Quan els refugiats van buscar recer a la vella casa, el blat ja era mort, havia sucumbit al puny duríssim d’unes gelades fortes.

Eren cinc homes i dues dones, que no es coneixien abans d’aquella última temporada de cultiu, i que ara estaven units per la promesa tàcita que el més insignificant de tots ells era més important que la suma de tots plegats.

Els homes muntaven guàrdia per torns al porxo. De dia, el cel ras era d’un blau net i resplendent, i el sol, que no s’alçava gaire sobre l’horitzó, tenyia el marró apagat del blat d’un daurat brillant. Les nits no arribaven a poc a poc, sinó que semblava com si s’abatessin amb fúria sobre la Terra, i la llum de les estrelles transformava el marró daurat del blat en el color de la plata brunyida.

El món mecanitzat s’havia mort. Els terratrèmols i tsunamis havien devastat les costes. Milers de milions de persones havien estat consumides per la plaga.

I els homes del porxo observaven el blat i es preguntaven què passaria després.

Una tarda, d’hora, l’home que muntava guàrdia va veure com s’obria el mar mort del sembrat i va saber que se’ls atansava algú, que trepitjava el blat en direcció a la vella casa de camp. Va cridar els de dins, i una de les dones va sortir i es va quedar al seu costat, al porxo. Junts van guaitar com les tiges altes desapareixien dins del mar marró, com si la mateixa Terra les xuclés cap endins. El qui fos —o el que fos— no es veia des de damunt de la superfície del sembrat. L’home va baixar del porxo i va encarar el fusell cap al blat. Ell s’esperava al pati i la dona al porxo, els altres s’esperaven dins la casa, amb el nas esclafat als vidres de les finestres, i cap d’ells no va enraonar. Esperaven que la cortina de blat s’obrís.

Quan es va obrir, en va sortir un nen, i la quietud de l’espera es va trencar. Ella va baixar corrent del porxo i va empènyer el canó del fusell cap a terra. «Només és un nen petit. Que vols disparar a una criatura?». La cara de l’home es va torçar amb una ganyota d’indecisió i de ràbia en veure traït tot allò que donaven per fet. «Com ho sabem?», va preguntar a la dona. «Com podem estar segurs de res, a hores d’ara?». El nen va sortir del sembrat fent tentines i caigué. La dona se n’hi va anar corrent, el va agafar als braços i es va prémer aquella cara bruta contra el pit, i l’home del fusell se li va posar al davant. «Està glaçat. L’hem de portar a dins». Ell va sentir una pressió forta dins del pit. Estava atrapat entre com era el món abans i en què s’havia convertit, entre qui era ell abans i qui era ara, i el preu de totes les promeses fetes en silenci li pesava sobre el cor. «Només és un nen petit. Que vols disparar a una criatura?». La dona li va passar pel davant, va pujar les escales del porxo i entrà a casa; ell va acotar el cap com si resés, i en acabat el va alçar enlaire, com suplicant. Es va esperar uns quants minuts per veure si sortia algú més del sembrat, ja que li semblava increïble que una criatura pogués sobreviure tant de temps, sola i indefensa, sense ningú que la protegís. Com podia ser, una cosa així?

Quan va entrar a la sala de la vella casa de camp, va veure la dona amb la criatura a la falda. L’havia embolcallada amb una flassada i li havia donat aigua, aquells ditets envermellits del fred agafaven la tassa. Els altres s’havien aplegat a la sala, i ningú no deia res, només miraven fixament la criatura emmudits per l’astorament. «Com podia ser?». El nen va gemegar. Els seus ulls saltaven d’una cara a l’altra, buscant un rostre familiar, però tots li resultaven tan desconeguts com ho eren entre ells abans que el món s’acabés. En nen es queixava que tenia fred, i deia que li feia mal la gola. Tenia pupa al coll.

La dona que el tenia als braços li va dir que obrís la boca. Li va veure el teixit inflamat al fons, però no hi va distingir el fil, prim com un cabell, allotjat a prop de l’entrada de la gola. No podia veure el fil ni la diminuta càpsula que tenia connectada a la punta del fil. Quan es va inclinar sobre el nen per examinar-li la boca, no podia saber que el dispositiu que el nen tenia a dins estava calibrat per detectar el diòxid de carboni del seu alè.

El nostre alè era el gallet.

El nostre nen era l’arma.

L’explosió va vaporitzar la vella casa de camp a l’instant.

El blat va trigar més. No va quedar res de la casa, dels coberts ni de la sitja on cada dos anys s’havia guardat l’abundant collita. Però les tiges seques i primes consumides pel foc es van convertir en cendres, i, en pondre’s el sol, un vent fort del nord va començar a bufar sobre la praderia, va alçar la cendra cap al cel i se la va endur centenars de quilòmetres lluny abans la cendra no tornés a caure en forma d’una neu grisa i negra, que es va dipositar indistintament damunt la terra erma.

LLIBRE PRIMER

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos