El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
«SEURÉ AMB VÓS»
—Aquest és el meu cos.
A la sala més profunda de la cova, el capellà alça l’última hòstia —se li ha acabat la provisió— cap a les formacions calcàries que li recorden la boca d’un drac immobilitzada a mig rugit; els dipòsits són com dents lluents, rogenques i grogues a la claror del llum.
La catàstrofe del sacrifici diví a les seves mans.
—Preneu i mengeu-ne tots...
Després alça el calze que conté les últimes gotes de vi.
—Beveu-ne tots, que això...
Mitjanit a finals de novembre. A l’interior de les coves, el reduït grup de supervivents està escalfat i amagat, amb prou provisions per aguantar fins a la primavera. Des de fa mesos que ningú no s’ha mort de la plaga. Sembla que el pitjor ja ha passat. Aquí estan sans i estalvis, estan del tot segurs.
—Creient en el teu amor i la teva misericòrdia, prenc la teva carn i bec la teva sang...
Els seus murmuris ressonen a les profunditats. S’enfilen per les parets lliscants, s’esquitllen per la galeria estreta cap a les sales superiors, on els altres refugiats han caigut en un son inquiet.
—No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.
Ja no queda pa, ni vi. Aquesta és la seva darrera comunió.
—Que el Cos de Crist em guardi per a la vida eterna.
El bocí de pa sec s’estova damunt la seva llengua.
—Que la Sang de Crist em guardi per a la vida eterna.
Les gotes de vi agrit li cremen la gola.
Déu dins la seva boca. Déu al seu estómac buit.
El capellà plora.
Aboca unes gotes d’aigua al calze. La mà li tremola. Beu la preuada sang barrejada amb aigua, i tot seguit eixuga el calze amb el purificador.
S’ha acabat. El sacrifici etern s’ha acabat. S’eixuga les galtes amb el mateix drap que ha fet servir per netejar el calze. Les llàgrimes de l’home i la sang de Déu, inseparables. No hi ha res de nou, en això.
Frega la patena amb el purificador, després el fica dins del calze i els deixa en un costat. Es treu l’estola verda del coll, la doblega amb cura i la besa. Li encantava tot, de ser capellà. Sobretot li agradava la missa.
Té el coll de la camisa humit de suor i llàgrimes, li va balder. Ha perdut set quilos d’ençà que es va declarar la plaga i se’n va anar de la seva parròquia per fer un trajecte de cent seixanta quilòmetres cap a les coves del nord d’Urbana. Pel camí se li van afegir molt seguidors —més de cinquanta, en total, encara que trenta-dos van morir a causa de la infecció abans d’arribar a un lloc segur—. Quan s’acostava el moment de la mort, ell pronunciava el ritus, ja fos catòlic, protestant o jueu, tant se valia: «Que amb el seu amor i misericòrdia el Senyor t’ajudi...». Els feia una creu sobre el front ardent amb el polze. «Perquè, alliberat dels pecats, et salvi...».
La sang que els degotava dels ulls es barrejava amb l’oli amb què els ungia les parpelles. I el fum s’escampava pels camps, s’escolava per dins dels boscos i saltava per damunt de les carreteres, com si fos gel sobre rius llangorosos en ple hivern. Incendis a Columbus, incendis a Springfield i a Dayton. A Huber Heights, a Londres i a Fairborn. A Franklin, Middletown i Xenia. Al vespre, la claror de mil incendis imprimien un to ataronjat fosc al fum, i el cel es desplomava fins a dos dits per sobre dels seus caps. El capellà caminava arrossegant els peus per aquell paisatge fumejant, tapant-se el nas amb un drap, amb una mà ben oberta, i cobrint-se la boca amb l’altra mà, mentre per la cara li baixaven llàgrimes de protesta. Sang seca sota les ungles trencades, sang incrustada a les línies de les mans i enganxada a les soles de les sabates. «No falta gaire», animava els seus companys. «No us atureu». Pel camí algú li va posar el sobrenom de pare Moisès perquè guiava el seu poble des de la foscor del fum i el foc cap a la Terra Promesa de «les coves més acolorides d’Ohio».
Ja hi havia gent, és clar, i van sortir a rebre’ls quan hi van arribar. El capellà ja s’ho esperava. Una cova no es crema. És impermeable a l’aigua. I el millor de tot: és fàcil de defensar. Després de les bases militars i els edificis del govern, les coves eren la destinació més habitual, d’ençà de l’Arribada.
Havien fet provisió de queviures, aigua i aliments imperibles, flassades, benes i medicaments. I armes, per descomptat: fusells, pistoles, escopetes i molts ganivets. Els malalts eren posats en quarantena al centre d’acollida turística de l’exterior, els acomodaven en lliteres col·locades entre les prestatgeries de la botiga de records, i el capellà els anava a visitar cada dia, hi enraonava, resava amb ells, escoltava les seves confessions, els donava la comunió i els xiuxiuejava allò que volien sentir: «Per sacrosancta humanae reparationis mysteria... Pels misteris sagrats de la redempció de l’home...».
En van morir centenars abans que hagués pronunciat aquestes paraules. Van cavar un pou de tres metres d’ample i nou de fondo al sud del centre d’acollida per cremar-los. El foc hi cremava lentament dia i nit, i la pudor de carn cremada va arribar a ser tan habitual que amb prou feines la notaven.
Som al novembre, i a la sala més fonda de la cova el capellà s’aixeca. No és alt i, tanmateix, s’ha d’acotar per no picar de cap al sostre o amb les dents de pedra que sobresurten del paladar de la boca del drac.
—La missa s’ha acabat, germans, aneu-vos-en en pau.
Deixa enrere el calze i el purificador, la patena i l’estola. Ara són relíquies, objectes d’una època que retrocedeix cap al passat a la velocitat de la llum. «Vam començar com habitants de les cavernes», pensa el capellà mentre se’n torna cap a l’exterior, «i a les cavernes hem tornat».
Fins i tot el viatge més llarg és un cercle, i la història sempre torna al punt on va començar. Del missal: «Recordeu que sou pols, i en pols us convertireu».
I el capellà puja igual que un bussejador, impulsant-se amb les cames cap a la cúpula que forma el cel lluminós damunt l’aigua.
Al llarg de l’estreta galeria que serpenteja suaument cap amunt entre parets de pedra ploranera, el terra és llis com les pistes de bitlles. Tan sols uns mesos abans, els nens que hi anaven d’excursió caminaven per allà en fila índia, passant els dits per la paret de roca, i els seus ulls buscaven monstres a les ombres que es dibuixaven a les esquerdes. Encara eren prou petits per creure en monstres.
I el capellà puja com un leviatan de les profunditats a les tenebres.
El camí cap a l’exterior passa per davant del Sofà del Cavernícola i del Rei del Cristall, entra a la Sala Gran, el principal espai on fan vida els refugiats, i per fi s’endinsa al Palau dels Déus, la seva part preferida de la cova, on unes formacions cristal·lines brillen com raigs de lluna estàtics, i el