La Cinquena Onada 3 - L'última estrella

Rick Yancey

Fragmento

LA NOIA QUE SABIA VOLAR

LA NOIA QUE SABIA VOLAR

Molts anys enrere, el pare d’ella, quan tenia deu anys, havia agafat un gran autobús groc que anava al planetari.

Un cop allà, el sostre que tenia al damunt va esclatar en un milió de raigs de llum centellejants. Es va quedar bocabadat. Els seus ditets es van aferrar a la vora del banc de fusta on estava assegut. Damunt seu giravoltaven espurnes de foc blanc, pures com el dia que la Terra va emergir com una roca ennegrida i rugosa, un planeta normal que orbitava entorn d’una estrella normal als confins d’una galàxia normal dins d’un univers il·limitat.

«El Carro. Orió. L’Óssa Major», deia la veu monòtona de l’astrònom, com un brunzit. Els nens tenien les cares alçades enlaire, estaven bocabadats, amb els ulls fixos, sense parpellejar. Ell se sentia infinitesimalment petit sota la immensitat d’aquell cel artificial.

No l’oblidaria, aquell dia.

Anys després, quan la seva filla era molt petita, ella arrencava a córrer cap a ell, amb les seves cametes molsudes i insegures, amb els bracets ferms aixecats amunt, els ulls il·luminats per l’emoció i l’alegria, cridant: «Papa, papa!», amb els ditets grassonets ben oberts i estirats enlaire per arribar fins a ell, per arribar fins al cel.

Llavors feia un salt, un salt intrèpid al buit, perquè ell no era tan sols el seu pare, sinó que era «el papa». Ell l’agafaria, no la deixaria caure.

Cridava: «Vull volar, papa, vull volar!».

I pujava enlaire, volava cap a la immensitat del cel il·limitat, amb els braços oberts per abraçar l’infinit, el cap tombat enrere, llançada cap a aquell indret on conflueixen la por i la fascinació; els seus xiscles eren de l’emoció de sentir-se ingràvida i lliure, d’estar segura als seus braços, d’estar viva.

«Cassiopea».

A partir d’aquell dia al planetari, quan la vida d’ella estava quinze anys futur enllà, no va tenir cap dubte de quin nom li posaria.

1

«SEURÉ AMB VÓS»

—Aquest és el meu cos.

A la sala més profunda de la cova, el capellà alça l’última hòstia —se li ha acabat la provisió— cap a les formacions calcàries que li recorden la boca d’un drac immobilitzada a mig rugit; els dipòsits són com dents lluents, rogenques i grogues a la claror del llum.

La catàstrofe del sacrifici diví a les seves mans.

—Preneu i mengeu-ne tots...

Després alça el calze que conté les últimes gotes de vi.

—Beveu-ne tots, que això...

Mitjanit a finals de novembre. A l’interior de les coves, el reduït grup de supervivents està escalfat i amagat, amb prou provisions per aguantar fins a la primavera. Des de fa mesos que ningú no s’ha mort de la plaga. Sembla que el pitjor ja ha passat. Aquí estan sans i estalvis, estan del tot segurs.

—Creient en el teu amor i la teva misericòrdia, prenc la teva carn i bec la teva sang...

Els seus murmuris ressonen a les profunditats. S’enfilen per les parets lliscants, s’esquitllen per la galeria estreta cap a les sales superiors, on els altres refugiats han caigut en un son inquiet.

—No permeteu que caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ja no queda pa, ni vi. Aquesta és la seva darrera comunió.

—Que el Cos de Crist em guardi per a la vida eterna.

El bocí de pa sec s’estova damunt la seva llengua.

—Que la Sang de Crist em guardi per a la vida eterna.

Les gotes de vi agrit li cremen la gola.

Déu dins la seva boca. Déu al seu estómac buit.

El capellà plora.

Aboca unes gotes d’aigua al calze. La mà li tremola. Beu la preuada sang barrejada amb aigua, i tot seguit eixuga el calze amb el purificador.

S’ha acabat. El sacrifici etern s’ha acabat. S’eixuga les galtes amb el mateix drap que ha fet servir per netejar el calze. Les llàgrimes de l’home i la sang de Déu, inseparables. No hi ha res de nou, en això.

Frega la patena amb el purificador, després el fica dins del calze i els deixa en un costat. Es treu l’estola verda del coll, la doblega amb cura i la besa. Li encantava tot, de ser capellà. Sobretot li agradava la missa.

Té el coll de la camisa humit de suor i llàgrimes, li va balder. Ha perdut set quilos d’ençà que es va declarar la plaga i se’n va anar de la seva parròquia per fer un trajecte de cent seixanta quilòmetres cap a les coves del nord d’Urbana. Pel camí se li van afegir molt seguidors —més de cinquanta, en total, encara que trenta-dos van morir a causa de la infecció abans d’arribar a un lloc segur—. Quan s’acostava el moment de la mort, ell pronunciava el ritus, ja fos catòlic, protestant o jueu, tant se valia: «Que amb el seu amor i misericòrdia el Senyor t’ajudi...». Els feia una creu sobre el front ardent amb el polze. «Perquè, alliberat dels pecats, et salvi...».

La sang que els degotava dels ulls es barrejava amb l’oli amb què els ungia les parpelles. I el fum s’escampava pels camps, s’escolava per dins dels boscos i saltava per damunt de les carreteres, com si fos gel sobre rius llangorosos en ple hivern. Incendis a Columbus, incendis a Springfield i a Dayton. A Huber Heights, a Londres i a Fairborn. A Franklin, Middletown i Xenia. Al vespre, la claror de mil incendis imprimien un to ataronjat fosc al fum, i el cel es desplomava fins a dos dits per sobre dels seus caps. El capellà caminava arrossegant els peus per aquell paisatge fumejant, tapant-se el nas amb un drap, amb una mà ben oberta, i cobrint-se la boca amb l’altra mà, mentre per la cara li baixaven llàgrimes de protesta. Sang seca sota les ungles trencades, sang incrustada a les línies de les mans i enganxada a les soles de les sabates. «No falta gaire», animava els seus companys. «No us atureu». Pel camí algú li va posar el sobrenom de pare Moisès perquè guiava el seu poble des de la foscor del fum i el foc cap a la Terra Promesa de «les coves més acolorides d’Ohio».

Ja hi havia gent, és clar, i van sortir a rebre’ls quan hi van arribar. El capellà ja s’ho esperava. Una cova no es crema. És impermeable a l’aigua. I el millor de tot: és fàcil de defensar. Després de les bases militars i els edificis del govern, les coves eren la destinació més habitual, d’ençà de l’Arribada.

Havien fet provisió de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos