Imperi de llops

Kayla Olson

Fragmento

Índice

Índice

DEDICATÒRIA

UN

DOS

TRES

QUATRE

CINC

SIS

SET

VUIT

NOU

DEU

ONZE

DOTZE

TRETZE

CATORZE

QUINZE

SETZE

DISSET

DIVUIT

DINOU

VINT

VINT-I-UN

VINT-I-DOS

VINT-I-TRES

VINT-I-QUATRE

VINT-I-CINC

VINT-I-SIS

VINT-I-SET

VINT-I-VUIT

VINT-I-NOU

TRENTA

TRENTA-UN

TRENTA-DOS

TRENTA-TRES

TRENTA-QUATRE

TRENTA-CINC

TRENTA-SIS

TRENTA-SET

TRENTA-VUIT

TRENTA-NOU

QUARANTA

QUARANTA-UN

QUARANTA-DOS

QUARANTA-TRES

QUARANTA-QUATRE

QUARANTA-CINC

QUARANTA-SIS

QUARANTA-SET

QUARANTA-VUIT

QUARANTA-NOU

CINQUANTA

CINQUANTA-UN

CINQUANTA-DOS

CINQUANTA-TRES

CINQUANTA-QUATRE

CINQUANTA-CINC

CINQUANTA-SIS

CINQUANTA-SET

CINQUANTA-VUIT

CINQUANTA-NOU

SEIXANTA

SEIXANTA-UN

SEIXANTA-DOS

SEIXANTA-TRES

SEIXANTA-QUATRE

SEIXANTA-CINC

SEIXANTA-SIS

SEIXANTA-SET

SEIXANTA-VUIT

SEIXANTA-NOU

SETANTA

SETANTA-UN

SETANTA-DOS

SETANTA-TRES

SETANTA-QUATRE

SETANTA-CINC

SETANTA-SIS

SETANTA-SET

SETANTA-VUIT

SETANTA-NOU

VUITANTA

VUITANTA-UN

VUITANTA-DOS

VUITANTA-TRES

VUITANTA-QUATRE

VUITANTA-CINC

VUITANTA-SIS

VUITANTA-SET

VUITANTA-VUIT

VUITANTA-NOU

NORANTA

NORANTA-UN

NORANTA-DOS

NORANTA-TRES

NORANTA-QUATRE

AGRAÏMENTS

DEDICATÒRIA

Per als que heretaran la terra, especialment

per a en James, i per a l’Andrew,

sense els quals aquest llibre no existiria.

UN

UN

NO ENYORARÉ AQUESTS matins.

No enyoraré la sorra, el mar ni l’aire salobre. Ni la fusta estellada de la passarel·la vella i gastada que se’m clava a la pell. No trobaré a faltar el sol brillant que m’enlluerna, com un focus encarat cap a mi, mentre observo i espero. No enyoraré el silenci.

No, no els enyoraré gens, aquests matins.

Dia rere dia, baixo per la passarel·la de taulons quan encara és fosc. M’he esforçat molt perquè sembli que tan sols soc una noia a qui li encanten les sortides de sol, una noia que mai no et tornaria una empenta. Una d’aquestes coses és veritat, almenys. Els Llops que vigilen aquesta platja gairebé ja no em miren intrigats, una rara mostra d’indiferència que m’he guanyat a còpia de regularitat i paciència. Dos anys de regularitat i paciència, cada matí sens falta d’ençà que ens van arrencar d’unes vides que estimàvem i ens van ficar als gulags a empentes. M’assec en un lloc on els guàrdies em veuen —on els veig—, on ho veig tot. Observo l’aigua i les onades. Observo més que l’aigua, més que les onades. Cerco escletxes.

No hi ha hagut escletxes. La rutina dels guàrdies sempre s’ha mantingut sòlida, impenetrable. Aquesta és l’única raó per la qual encara no he intentat escapar-me. Però m’escaparé. Soc un ocell decidit a volar malgrat que m’han tallat les ales i que tinc els peus plens d’estelles. La gàbia que és aquesta illa no em retindrà perpètuament.

Un dia, quan s’acabi la guerra, tornaré a menjar gelats. Correré descalça per la platja sense por de trepitjar una mina. Entraré en una llibreria, una cafeteria o qualsevol dels centenars de llocs que ara mateix estan ocupats pels Llops, i m’hi quedaré asseguda durant hores, només perquè sí. Faré totes aquestes coses i més. Si sobrevisc.

Sempre estic a punt per fugir. Sempre pensant a marxar. Porto el passat on em cap: ficat sota el cinturó, a l’esquena, penjat al coll o al fons del tot de la butxaca. Un llibre groc atrotinat. Un anell que pesa penjat en una cadena que pesa. Un flascó de sang i dents. Tenir les mans buides és el meu avantatge —com que només tinc la pell per clavar-hi les ungles, i no em queda ningú a qui aferrar-me, soc lliure de recuperar aquest món tacat per la guerra—. És a dir, si tot va com ho he planejat.

Potser no tothom ho veu clar, però les coses estan canviant. En veig indicis subtils a tot arreu, alguns per bé i d’altres per mal, tot alhora. Allà on abans només hi havia dos guàrdies en aquest post de vigilància davant del mar, ara n’hi ha quatre. Allà on abans els guàrdies trepitjaven tranquil·lament per certes zones de sorra —ens han avisat alt i clar que hi ha enterrades mines terrestres—, ara hi passen trepitjant amb compte, en fila índia, i això si és que surten del seu lloc. Fins a la setmana passada, la plaça estava equipada amb una llanxa ràpida de color vermell sang. Ara han canviat l’elegància per la senzillesa: una embarcació de vela de color verd sense pretensions al lloc de la llanxa ha suposat un perjudici per a qualsevol que intenti utilitzar-la per fugir. Com si algú de nosaltres pogués arribar fins tan lluny sense que el fessin saltar enlaire a trossos.

Aquest canvi de rutina discret em confirma que els rumors són certs.

La setmana passada es va escapar algú, diu la gent. Algú altre fa plans per intentar-ho. Avui, demà, la setmana que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos