El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Índice
DEDICATÒRIA
UN
DOS
TRES
QUATRE
CINC
SIS
SET
VUIT
NOU
DEU
ONZE
DOTZE
TRETZE
CATORZE
QUINZE
SETZE
DISSET
DIVUIT
DINOU
VINT
VINT-I-UN
VINT-I-DOS
VINT-I-TRES
VINT-I-QUATRE
VINT-I-CINC
VINT-I-SIS
VINT-I-SET
VINT-I-VUIT
VINT-I-NOU
TRENTA
TRENTA-UN
TRENTA-DOS
TRENTA-TRES
TRENTA-QUATRE
TRENTA-CINC
TRENTA-SIS
TRENTA-SET
TRENTA-VUIT
TRENTA-NOU
QUARANTA
QUARANTA-UN
QUARANTA-DOS
QUARANTA-TRES
QUARANTA-QUATRE
QUARANTA-CINC
QUARANTA-SIS
QUARANTA-SET
QUARANTA-VUIT
QUARANTA-NOU
CINQUANTA
CINQUANTA-UN
CINQUANTA-DOS
CINQUANTA-TRES
CINQUANTA-QUATRE
CINQUANTA-CINC
CINQUANTA-SIS
CINQUANTA-SET
CINQUANTA-VUIT
CINQUANTA-NOU
SEIXANTA
SEIXANTA-UN
SEIXANTA-DOS
SEIXANTA-TRES
SEIXANTA-QUATRE
SEIXANTA-CINC
SEIXANTA-SIS
SEIXANTA-SET
SEIXANTA-VUIT
SEIXANTA-NOU
SETANTA
SETANTA-UN
SETANTA-DOS
SETANTA-TRES
SETANTA-QUATRE
SETANTA-CINC
SETANTA-SIS
SETANTA-SET
SETANTA-VUIT
SETANTA-NOU
VUITANTA
VUITANTA-UN
VUITANTA-DOS
VUITANTA-TRES
VUITANTA-QUATRE
VUITANTA-CINC
VUITANTA-SIS
VUITANTA-SET
VUITANTA-VUIT
VUITANTA-NOU
NORANTA
NORANTA-UN
NORANTA-DOS
NORANTA-TRES
NORANTA-QUATRE
AGRAÏMENTS
Per als que heretaran la terra, especialment
per a en James, i per a l’Andrew,
sense els quals aquest llibre no existiria.
UN
NO ENYORARÉ AQUESTS matins.
No enyoraré la sorra, el mar ni l’aire salobre. Ni la fusta estellada de la passarel·la vella i gastada que se’m clava a la pell. No trobaré a faltar el sol brillant que m’enlluerna, com un focus encarat cap a mi, mentre observo i espero. No enyoraré el silenci.
No, no els enyoraré gens, aquests matins.
Dia rere dia, baixo per la passarel·la de taulons quan encara és fosc. M’he esforçat molt perquè sembli que tan sols soc una noia a qui li encanten les sortides de sol, una noia que mai no et tornaria una empenta. Una d’aquestes coses és veritat, almenys. Els Llops que vigilen aquesta platja gairebé ja no em miren intrigats, una rara mostra d’indiferència que m’he guanyat a còpia de regularitat i paciència. Dos anys de regularitat i paciència, cada matí sens falta d’ençà que ens van arrencar d’unes vides que estimàvem i ens van ficar als gulags a empentes. M’assec en un lloc on els guàrdies em veuen —on els veig—, on ho veig tot. Observo l’aigua i les onades. Observo més que l’aigua, més que les onades. Cerco escletxes.
No hi ha hagut escletxes. La rutina dels guàrdies sempre s’ha mantingut sòlida, impenetrable. Aquesta és l’única raó per la qual encara no he intentat escapar-me. Però m’escaparé. Soc un ocell decidit a volar malgrat que m’han tallat les ales i que tinc els peus plens d’estelles. La gàbia que és aquesta illa no em retindrà perpètuament.
Un dia, quan s’acabi la guerra, tornaré a menjar gelats. Correré descalça per la platja sense por de trepitjar una mina. Entraré en una llibreria, una cafeteria o qualsevol dels centenars de llocs que ara mateix estan ocupats pels Llops, i m’hi quedaré asseguda durant hores, només perquè sí. Faré totes aquestes coses i més. Si sobrevisc.
Sempre estic a punt per fugir. Sempre pensant a marxar. Porto el passat on em cap: ficat sota el cinturó, a l’esquena, penjat al coll o al fons del tot de la butxaca. Un llibre groc atrotinat. Un anell que pesa penjat en una cadena que pesa. Un flascó de sang i dents. Tenir les mans buides és el meu avantatge —com que només tinc la pell per clavar-hi les ungles, i no em queda ningú a qui aferrar-me, soc lliure de recuperar aquest món tacat per la guerra—. És a dir, si tot va com ho he planejat.
Potser no tothom ho veu clar, però les coses estan canviant. En veig indicis subtils a tot arreu, alguns per bé i d’altres per mal, tot alhora. Allà on abans només hi havia dos guàrdies en aquest post de vigilància davant del mar, ara n’hi ha quatre. Allà on abans els guàrdies trepitjaven tranquil·lament per certes zones de sorra —ens han avisat alt i clar que hi ha enterrades mines terrestres—, ara hi passen trepitjant amb compte, en fila índia, i això si és que surten del seu lloc. Fins a la setmana passada, la plaça estava equipada amb una llanxa ràpida de color vermell sang. Ara han canviat l’elegància per la senzillesa: una embarcació de vela de color verd sense pretensions al lloc de la llanxa ha suposat un perjudici per a qualsevol que intenti utilitzar-la per fugir. Com si algú de nosaltres pogués arribar fins tan lluny sense que el fessin saltar enlaire a trossos.
Aquest canvi de rutina discret em confirma que els rumors són certs.
La setmana passada es va escapar algú, diu la gent. Algú altre fa plans per intentar-ho. Avui, demà, la setmana que