No sóc d'aquest món

Fragmento

NoSoc.html

INTRODUCCIÓ

No hi ha ficció més al·lucinant que la realitat

Durant la primavera del 2013, vaig descobrir a YouTube un paio que deia que el món no existeix. Que tot plegat és un somni. La meva primera reacció va ser esclafir a riure. Em feia l’efecte que s’havia de tractar d’un foteta que treia punta a la frase «la vida és somni», que al llarg de la història havien fet seva literats o filòsofs de la talla de Shakespeare, Calderón de la Barca o Plató. Una frase, val a dir-ho, que durant els últims anys havia anat sentint en centres de ioga i retirs als quals acudia com a cercador espiritual. L’expressió «cercador espiritual» no m’acabava de fer el pes: suposo que el meu inconscient encara associava el que és espiri­tual al que és religiós. Sigui com sigui, la meva espiritualitat estava relacionada amb la quotidianitat, molt lluny de dogmes i de credos. Hi havia d’haver una altra manera de viure, d’estar-se en aquest món.

I, tot d’una, trobo a YouTube aquest individu que sosté que el món no existeix. Ves per on, vaig pensar. Quina desil·lusió! I vaig esclafir a riure, pensant que es tractava d’un acudit. Tot i això, l’home parlava molt seriosament. Segons ell, no solament no existia la matèria —tal com va afirmar fa un segle el premi Nobel Max Planck—, sinó que no hi havia res que fos real.

Vaig tornar a la feina. En aquella època estava acabant la meva segona novel·la. El procés d’escriptura era obsessiu: em trobava del tot immergit en la història d’una terapeuta i no podia fixar-me en res més. Però un dia vaig veure que per les xarxes socials corria un altre vídeo d’aquell home, i me’l vaig mirar. I, de bell nou, em va distreure i em va fer riure. A partir d’aquell moment, cada nit, quan volia desconnectar, en comptes de mirar pel·lícules o sèries, m’entretenia amb els vídeos d’aquell paio. Es deia Enric Corbera, i per bé que el seu missatge semblava més de ficció que la ficció que jo mateix estava escrivint, hi havia dies que la meva intuïció em deia, com en un xiuxiueig, que en tot allò hi havia alguna cosa de veritat. No pas per allò que «la vida és un somni», sinó més aviat per una altra frase que, en principi, jo havia sentit com qui sent ploure: «tots som u». Per a aquell home, no es tractava pas d’una frase retòrica. Segons ell, els nostres sentits eren un vel que ens privava de copsar l’autèntica realitat, aquella realitat en què tots érem un sol ésser. I formàvem un tot, indivís, amb la naturalesa.

Em va semblar versemblant. Com a bon cercador espiritual, jo practicava la meditació i algun cop havia experimentat el que deia l’home de YouTube: que no hi havia separació entre la meva persona i el que quedava fora de mi. Que jo era un tot amb l’habitació. Al començament, em pensava que desvariejava pel dolor que tenia a l’esquena i a les articulacions. Però me’n vaig anar a viure a l’Empordà, vaig començar a sortir a córrer i, de tant en tant, al cap de vint minuts o mitja hora, quan els meus processos mentals s’havien fet més lents, em sentia com si no hi hagués separació entre el paisatge i jo mateix. Més tard vaig saber que aquella experiència l’havien tingut molts corredors i aficio­nats a la natura, tot i que no hi havien posat nom. Una mena de fusió amb el món, de manera que no hi ha el món i jo, sinó que el món i jo som el mateix. Una connexió amb el nivell més profund de la realitat, que la física moderna anomena «camp unificat».

Allò mateix era el que deia el paio de YouTube. El seu missatge era profundament espiritual, per bé que ell no vestia cap túnica, ni meditava, ni feia rituals. Assegurava que darrere seu no hi havia cap organització, cap secta, cap religió. Renegava, parlava pel broc gros, bevia Coca-Cola i deia que parlava per a les marujas. Era un dels nous fenòmens d’internet, persones anònimes que d’un dia per l’altre es converteixen en celebritats, tot i no comptar amb l’empenta dels mitjans de comunicació. Era el que passava amb en Corbera: els mitjans no n’havien dit ni piu —res: ni mitja paraula, cap entrevista—, malgrat que el seu últim vídeo havia estat reproduït 821.000 vegades i la seva pàgina web rebia un milió de visites al mes.

«Si fa un temps —explicava ell mateix en un vídeo— algú m’hagués dit que em passaria el que m’està passant, jo li hauria preguntat: “què coi t’has pres?”»

A l’Amèrica Llatina assistien a les seves conferències un miler de persones de mitjana. A l’Argentina, la fundació Mil Milenios l’havia nomenat ambaixador de la Pau, argumentant que gràcies a la seva tasca moltes persones es curaven després d’aconseguir «pau interior». La cerimònia s’havia celebrat en el Senat de la Nació Argentina: hi havie­n acudit 1.200 persones que xisclaven i feien cua per abraçar-lo, com si en Corbera fos una variant de l’Amma, la dona que va repartint abraçades pel món.

Havia enregistrat un mètode de curació sobre el qual perorava en universitats de Cuba, Mèxic i l’Argentina. El to que feia servir no tenia res d’acadèmic. Continuava defensant que parlava per a les marujas —«jo m’il·lumino quan prenc vi»— i, encara que fos en un paranimf universitari, no solament sostenia que tots som u, sinó també l’altre missatge, que a mi em seguia fent ballar el cap: que tot és un somni. I ho afirmava davant rectors i degans, que seie­n a primera fila.

Què tenia aquell home?, em preguntava jo. Era un xarlatà? D’on carat treia allò que res no és real? Ves quin disbarat! Tenia cap fonament, aquella bajanada?

Vaig decidir emprendre una investigació periodística. Vaig començar amb un dels llibres que citava en els vídeos, un llibre de color blau titulat Un curso de milagros. Vaig descobrir que l’havia escrit l’any 1973 una professora de la Universitat de Columbia, i que, segons els experts, tenia relació amb el budisme i l’hinduisme, en concret amb el Vedanta Advaita, una doctrina de l’hinduisme que va servir de base a moltes religions.

Tot i això, a mi, de nen, els capellans dels Escolapis i els Maristes amb els quals havia estudiat no me n’havien parlat mai. Però potser ho havien fet i jo no me n’havia assabentat: en aquell temps, a mi no m’interessava gens ni mica res que tingués a veure amb la religió, una assignatura que atresorava més realisme màgic que les novel·les de García Márquez.

Ara, trenta anys després, tot i que jo continuava sense mostrar gaire interès pel fet religiós —que distingia clarament de la nova espiritualitat, una espiritualitat que estava sorgint fora de les estructures de les religions institucionalitzades, i que, de fet, no necessàriament s’etiquetava com espiritualitat (com sosté el teòleg i antropòleg Xavier Melloni, avui dia és difícil traçar fronteres entre tot allò que és espiritual, religiós, místic, transcendent o interior)—, l’Advaita no solament em va interessar, sinó que també em va desconcertar.

El meu desconcert em va sorprendre. Com m’havia passat amb «la vida és un somni», no era la primera vegada que sentia parlar d’un únic principi, del rerefons de tot, el qual, a diferència del Déu de les religions, no és allà dalt, ni

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos