Aquesta edició incorpora totes les precisions i esmenes fins a la 6a edició original anglesa
Títol original: The Gene. An Intimate History
© Siddhartha Mukherjee, 2016
1a edició digital: març del 2017
© de la traducció, Xavier Pàmies
© Edicions La Campana
Avenir, 49, baixos, 08021 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65
info@lacampanaeditorial.com
www.lacampanaeditorial.com
Disseny de la coberta: Jaya Miceli, Simon & Schuster, Penguin Random House
Il·lustració de la coberta: Gabriel Orozco, Light Signs #3 (Corea) , 1995 Caixa de llum mitjana en full de plàstic, calcomania de vinil. Dimensions 39-3/8 x 39-3/8 x 7-3/4 polzades Collection Walker Art Center, Minneapolis T. B. Walker Acquisition Fund, 1996
Adaptació del disseny de la coberta: Núria Tremoleda
ISBN: 978-84-16863-15-0
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Montserrat, 81
08810 Sant Pere de Ribes
A la Priyabala Mukherjee (1906-1985), que coneixia els perills;
a la Carrie Buck (1906-1983), que els va viure.
Una determinació exacta de les lleis de l’herència produiria probablement més canvis en l’actitud de l’home respecte al món, i en el seu domini sobre la naturalesa, que cap altre progrés que es pugui preveure en el coneixement científic.
William Bateson
Els éssers humans, al capdavall, no som més que un portador o un vehicle per als gens, que ens cavalquen de generació en generació com si fóssim cavalls de carreres fins a deixar-nos rendits. Els gens no pensen en què és bo o què és dolent; per a ells només som un mitjà. L’única cosa en què pensen és què és més eficaç per a ells.
Haruki Murakami, 1Q84
En vosaltres no s’ha extingit la sang dels pares.
Menelau, L’Odissea
Ens fan una gran putada, els nostres pares;
sense mala voluntat, però ens la fan:
ens encolomen totes les seves tares
i alguna de més a més per anar variant.
Philip Larkin, «Que aquest sigui el vers»
A l’hivern de l’any 2012 vaig anar de Delhi a Calcuta per fer una visita al meu cosí Moni. El meu pare venia amb mi, com a guia i acompanyant, però estava taciturn i encaboriat, sumit en una angoixa íntima que jo amb prou feines percebia. El meu pare és el petit de cinc germans, i en Moni és el seu nebot gran, fill del seu germà primogènit. Des del 2004, en què tenia quaranta anys, en Moni està ingressat en un centre psiquiàtric (una «casa de bojos», com en diu el meu pare) amb un diagnòstic d’esquizofrènia. El tenen molt medicat –submergit en un mar d’antipsicòtics i sedants diversos–, i durant tot el dia té un vetllador que està per ell, el banya i l’alimenta.
El meu pare no ha acceptat mai el diagnòstic d’en Moni. Durant tots aquests anys ha lliurat en solitari una campanya en contra dels psiquiatres que estan al càrrec del seu nebot amb l’esperança de convence’ls que el seu diagnòstic va ser un error monstruós o que la ment destarotada d’en Moni s’adobarà màgicament tota sola. El meu pare ha anat a l’hospital de Calcuta dues vegades; una, sense avisar, amb l’esperança de trobar-hi un Moni transformat que en secret feia una vida normal darrere el reixat.
Però el meu pare sap –i jo també– que en aquestes visites ell no hi aboca només tot el seu amor de tiet. I és que en Moni no és l’únic membre de la família del meu pare que té un trastorn mental. Dels quatre germans del meu pare, dos –el pare d’en Moni no, sinó dos dels meus altres tiets– van patir diferents desajustos mentals. Pel que sembla, la bogeria acompanya els Mukherjee des de fa almenys dues generacions, i part de la resistència del meu pare a acceptar el diagnòstic d’en Moni es deu al trist pressentiment que dintre seu pugui tenir, enterrada com un residu tòxic, la llavor de la malaltia.
El 1946, en Rajesh, el tercer germà del meu pare, es va morir a Calcuta prematurament. Tenia vint-i-dos anys. Expliquen que va contraure una pulmonia després d’haver passat dues nits entrenant-se sota la pluja d’hivern, però la pulmonia va ser la conseqüència d’una altra malaltia. En Rajesh havia sigut el germà que destacava més: el més destre, el més àgil, el més carismàtic, el més dinàmic, el més estimat i idolatrat pel meu pare i la seva família.
El meu avi s’havia mort deu anys abans, el 1936 –l’havien matat arran d’una disputa per unes mines de mica–, i la meva àvia havia hagut de pujar els cinc nois tota sola. En Rajesh no era el gran, però no li havia costat gens ocupar el lloc del pare. Tot just tenia dotze anys, però semblava que en tingués vint-i-dos: la seva intel·ligència viva començava a quedar temperada per la serietat, i