Quant pesen els núvols?

David Calle

Fragmento

cap-1

 

Introducció

He après a gaudir d’un paisatge, d’una cançó. D’una pel·lícula. D’un instant al costat de la persona que estimo. No ho canviaré. No tinc ni idea de quants segons queden. Però seran apassionants.

RÚA LÓPEZ MORA,

Exprimiendo segundos.

Si la vida a l’univers es pogués resumir en un any, l’ésser humà només hi hauria viscut l’últim segon. Per a nosaltres, però, això ha suposat mil·lennis. Perquè el temps és relatiu, com tantes altres coses. Si tens una vida llarga i pròspera (esperem que sí) viuràs més de dos milions de segons, malgrat que la tercera part la passaràs dormint. La resta dels segons, com que ja has passat prou temps enganxat als llençols, et tocarà estar despert, viure’ls i gaudir-los, perquè poden ser apassionants.

Llegir aquest llibre t’ocuparà el 0,0005 % de la vida, entre 7.200 i 14.400 segons. Potser els mateixos que Blade Runner 2049 (2017) o la trilogia original de Star Wars. Si el llegeixes d’aquí a uns quants anys, algunes de les afirmacions que avui en dia es tenen com a certes i fins i tot immutables és possible que ja no tinguin sentit. Res no és permanent, res no és constant. «L’únic contant és el canvi», va predir Heràclit ara fa 2.500 anys. És el que té de meravellós la ciència, que avança imparable dia rere dia gràcies a la tasca infatigable, creativa i de vegades genial de milers de persones dedicades a aquest estudi. Aquelles a qui —tant de bo— t’acabaràs sumant algun dia si estudies, qui ho sap.

«Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix», deia Einstein. És així, arran de la recerca inconformista de respostes, que s’han pogut construir i forjar les bases de l’imparable avenç tecnològic de la nostra civilització durant els darrers segles, sobretot en les dues últimes dècades, mentre que d’altres romanen encara sense explicació. No hi havia cap pel·lícula que anés a veure de petit que no em deixés bocabadat per les seves escenes d’acció i d’efectes especials, però, sobretot, que em deixés sense fer-me alguna pregunta. I, avui en dia, em fascina més el que plantegen pel·lícules com ara Interstellar (2014) o sèries com Black Mirror que no pas l’acció en si mateixa. És per això que soc tan friqui i que vaig acabar fent-me, primerament, enginyer i, més tard, professor de matemàtiques i de física. Vaig trobar explicació a algunes d’aquestes preguntes demanant-ho a aquells que en saben més que jo, que són gairebé una infinitat. A d’altres, la resposta va sortir de la biblioteca o d’Internet, depenent de l’època, perquè ja tinc una edat. I a moltes d’altres, sincerament, per més que ho he intentat, no hi he trobat resposta, i, quan ho he fet, no he estat capaç d’entendre-les, perquè tinc els meus límits (gairebé infinits: tan sols soc un professor). Tot i que sempre aprenc alguna cosa o altra pel camí, per poc que sigui. Això és el que em fascina, la base per fer front a la resposta següent; o alguna cosa interessant per poder explicar als meus alumnes quan intento il·lustrar un tema. No falla mai.

Per això, en lloc d’oferir-te quaranta respostes a preguntes que potser tu també t’has fet alguna vegada, espero més aviat que sigui només el començament d’una recerca desenfrenada de raonaments per a tot allò que s’esdevé al teu voltant, sense conformar-te amb les respostes que et puguin donar, amb res del que ja està establert. Aquest és el meu somni: ajudar d’alguna manera a inspirar-te perquè construeixis el teu, donar-te alguna idea per a les teves classes en cas que siguis professor o, simplement, que et facis preguntes, tantes com puguis. I que hi busquis una resposta sense haver d’apel·lar als déus de l’Olimp, que sempre aporten alguna resposta o altra, mitològica i fascinant, però no gens científica. Encara que les constel·lacions i els planetes duguin els seus noms.

cap-2

1

Per què el veí de sota

viurà més que tu?

Mira com avança el rellotge, sempre al mateix ritme, tic-tac, tic-tac, indiferent, immutable, amb pas militar. Tic-tac, tic-tac, tots els rellotges marxen alhora, independentment del que fem, d’on siguem o de la velocitat en què viatgem. Els sentits ens diuen que vivim en l’univers que descriu la física de Newton, on les coordenades espacials i la coordenada temporal són independents les unes de les altres. El temps avança, cegament, com si no importés res més, aliè a tot. Tic-tac, tic-tac…

Si més no, això és el que ens diuen els sentits, dels quals no ens podem refiar completament. De fet, en la realitat en què indaguen els científics, el temps no és una cosa tan rígida, sinó més aviat mal·leable i canviant. Això és el que va descobrir el genial físic Albert Einstein, el personatge més cèlebre del segle XX segons la revista Time (amb la seva efígie escabellada i traient la llengua, convertida en una icona de la ciència en l’imaginari popular), a partir de la seva teoria de la relativitat especial, enunciada el 1905, l’anomenat «any miraculós» d’Einstein per la seva quantitat d’aportacions revolucionàries al coneixement científic.

El que sabé veure Einstein és que el transcurs del temps varia entre dues persones que viatgen a velocitats diferents. Per exemple, si jo em quedo quiet i tu t’allunyes amb bicicleta (un mitjà de transport que per a Einstein era molt del seu grat) el ritme de temps serà més lent per a tu. El temps passarà més lentament per a aquell qui viatgi amb bicicleta: això rep el nom de «dilatació temporal». Per què no la notem? Doncs perquè aquest és un dels anomenats «efectes relativistes» (de la relativitat), i només és apreciable en les anomenades «velocitats relativistes», és a dir, properes a la velocitat de la llum.

La velocitat de la llum en el buit (300.000 quilòmetres per segon, que és la mateixa per a tothom indiferentment de com ens moguem, i que, per tant, és absoluta) i un límit de l’univers que no es pot superar són la pedra fonamental sobre la qual es basen els treballs d’Einstein. A velocitats normals, com per exemple quan anem amb bicicleta, la diferència entre el meu rellotge i el teu resulta imperceptible, tot i que existeix.

Però, què passaria si un dels dos viatgés en una nau espacial molt veloç? Doncs s’esdevindria el que descriu l’anomenada paradoxa dels bessons, una curiosa història que els físics fan servir per il·lustrar aquest fenomen. Imaginem-nos dos germans bessons al planeta Terra: un d’ells és astronauta i se’n va de viatge per l’univers amb una potent nau espacial que assoleix aquestes «velocitats relativistes», properes a les de la llum; l’altre, menys aventurer, es queda a esperar-lo a casa. Suposem que el bessó viatger va fins a l’estrella més pròxima a la Terra, l’Alfa del Centaure, a una distància d’uns quatre anys llum i viatjant al 80 % de la velocitat de la llum. Quan torna el germà astronauta, descobreixen, amb gran sorpresa, que, si bé al començament del viatge tots dos tenien la mateixa edat (perquè són bessons), ara el que s’havia quedat a la Terra és quatre anys més v

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos