Vocació de metge

Marc Ramentol

Fragmento

cap-1

Pròleg

Ha estat molt dur. Està sent molt dur, encara. A hores d’ara, quan escric aquestes ratlles, hi ha els brots de Lleida, l’Hospitalet, barris de Barcelona i alguns altres municipis.

I tot plegat fa sis mesos que va començar. Ahir, com aquell qui diu. Tot va iniciar-se amb algun soroll de fons per allà lluny, a la República Popular de la Xina, però els comentaris de les grans agències internacionals —l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties (ECDC, per la seva sigla en anglès), els Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC, per la seva sigla en anglès)…— indicaven que no era un perill immediat ni greu per a Europa.

El doctor Josep Antoni Pujante, responsable de relacions internacionals del Departament de Salut, i jo mateix, que llavors era secretari de Salut Pública, vàrem rebre els representants del consolat xinès a Barcelona. Cap tensió. La Xina es troba lluny i a Barcelona no hi arriben vols directes. Tot i que llavors s’acostava el Cap d’Any xinès, encara quedava molt enllà.

A Barcelona estava prevista, aviat, la celebració del Mobile World Congress. La nostra feina era tranquil·litzar els organitzadors. No havia de passar res. Estàvem amatents i preparats. No hi havia risc notable, tot i que el risc zero mai no existeix…

Un petit brot a França, un altre a Alemanya. Catalunya, neta. A Espanya, localitzats alguns afectats que s’havien encomanat d’un d’aquells brots. Estaven tan bé que havien exigit cervesa des del seu lloc de confinament. Tot sota control.

«Això serà com una grip una mica forta, però res més.» «Em preocupa més l’epidèmia de grip, que l’any passat ens va deixar uns cinc-cents morts a Catalunya. Ara, aquí no tenim cap cas de la COVID-19.» Això és el que jo anava explicant als mitjans de comunicació quan em preguntaven. Sempre «segons la informació de què disposem en aquest moment».

A finals de febrer, a Itàlia s’havien detectat dos o tres casos de xinesos o gent que havia viatjat a Wuhan recentment. Tot controlat.

El 21 i 22 de febrer, de cop i volta, al nord d’Itàlia hi va haver un gran brot, cap a un centenar de casos i els primers morts.

Allò ja no era la Xina. Itàlia està molt a prop. El trànsit aeri, naval i per carretera és altíssim. Barcelona i el nord d’Itàlia tenen una relació intensa i constant. A més, per aquells dies, a Milà s’havia celebrat la Milan Fashion Week i un munt de catalans s’hi havien desplaçat, a part del continu anar i tornar de la gent que viatja habitualment a Itàlia.

Ens havíem preparat. S’havia convocat el Comitè d’Anàlisi i Seguiment de Malalties Transmissibles Emergents d’Alt Risc per fer seguiment de la COVID-19 a finals de gener, abans que l’OMS dictés l’alerta internacional, i s’havia publicat el protocol d’actuació a Catalunya davant del nou coronavirus. Estàvem en alerta. Hi havia equips de protecció individual (EPI) als centres sanitaris i es va continuar la formació per a la seva utilització. Setmanalment jo informava el Consell de Direcció del Departament sobre la situació. Si el coronavirus venia, ja l’esperàvem.

El 25 de febrer, després de moltes falses alarmes, es va detectar el primer cas a Catalunya. La definició de «cas» que ens donaven l’OMS i l’ECDC era que per considerar que una persona responia a «probable COVID-19» havia d’atendre a les condicions següents: que presentés símptomes característics, com una grip, i que vingués de la Xina —primer va ser que vingués de la zona de Wuhan— o del nord d’Itàlia. Si no complia aquestes condicions, no havia de ser considerat com a probable, i no era candidat a la pràctica del test de la reacció en cadena de la polimerasa (PCR, per la seva sigla en anglès), prova que ens permetia, si sortia positiva, afirmar que el «probable» malalt passava a ser considerat de veritat. Ara que sabem una mica més sobre el coronavirus, podem pensar que més d’un, sense complir aquestes condicions, ens va passar per alt. El virus havia sortit de la Xina i d’Itàlia i, discretament, corria per tot Europa.

El 6 de març vam tenir el primer mort a Catalunya. Ara tot començava a moure’s vertiginosament. L’11 de març, l’OMS va declarar la situació de pandèmia i admetia que l’epidèmia havia arribat ja a tots els continents i era generalitzada.

El 12 de març es va tancar la conca d’Òdena. No ho oblidaré fàcilment. Al matí havia estat a Igualada amb els alcaldes de la conca i, al vespre, a Palau, al costat de la consellera Alba Vergés, valenta però tocada. Tancament de la conca. Prohibició d’entrar i sortir del territori. I va prendre la decisió de quedar-se al Departament de Salut, al peu del canó. Era la millor decisió, donada la situació, però aquesta decisió comportava un duríssim preu personal. Quedava separada dels seus fills, encara petits, i del seu company i els pares, residents a Igualada, fins no sabia quan. Amb prou feines vàrem poder contenir l’emoció quan, al final del parlament, va dirigir-se a la seva família. Ho recordaré sempre. Va ser un exemple de compromís i comportament.

El 14 de març el Govern espanyol va declarar l’estat d’alarma per aturar l’expansió de la COVID-19. La situació epidemiològica estava desbocada arreu, i el context polític imposat per aquesta alarma va modificar totalment l’escenari: la recentralització deixava tota la capacitat decisòria final al Govern espanyol, en la figura dels ministeris de Defensa (!!!), Interior, Transports i… Sanitat; es decretava la limitació de la llibertat de moviments, és a dir, el confinament domiciliari; també el tancament de les escoles, i altres equipaments; requises temporals, per tant, apropiació i control dels subministraments vitals, com els EPI o els respiradors, de forma centralitzada, de manera que es decidiria des de Madrid què i en quina quantitat aniria a parar a les diverses comunidades autónomas, la qual cosa es va traduir en retards i avortaments de subministraments gestionats des de Catalunya; tancament de fronteres… I un plantejament per a quan tot afluixés: el desescalament progressiu per fases fins a arribar a la «nova normalitat (no és, això, un oxímoron?). La posada en escena comunicativa va ser tota una declaració d’intencions: guàrdies civils, militars carregats de medalles i… l’amic Fernando Simón. Tota la meva solidaritat cap a ell.

A Catalunya ens van deixar l’execució del que ells decidien («codecisió», en deien) i afrontar tots els problemes. Personalment, en exercici del meu càrrec, ja he hagut d’abaixar el cap dos cops: amb el 155 i amb l’estat d’alarma. En soc, junt amb altres, gairebé un expert.

La pandèmia creixia a Catalunya i, malgrat els esforços, altament exitosos, per incrementar recursos assistencials, imprescindibles per donar resposta clínica a la malaltia —recordem-ho, una malaltia de la qual no en sabem gaire, encara—, poc va faltar per desbordar el sistema. Aleshores és quan es va veure la veritable força del nostre sistema sanitari: els professionals. Tots els professionals: metges, infermers, auxiliars, portalliteres, treballadors de la neteja, cuidadors…

Llavors s’hi va afegir la crisi de les residències d’avis, però també els centres de salut mental, de discapacitats… Les persones més fràgils i amb més risc. Quan entra el virus en un d’aqu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos