Catalunya zona zero

Quico Sallés

Fragmento

catalunya-2

1

Sempre que ha plogut ha deixat de ploure

Dimarts, 9 de març. Són gairebé les deu de la nit. Fa massa calor per portar jaqueta tot i que el sol fa hores que dorm el son dels justos. L’estació de rodalies de Torrejón de Ardoz manté el seu aspecte funcional. La ciutat dormitori de Madrid no sembla gaire neguitosa pel brot del virus que ha arribat de la Xina. Ans al contrari, i això que ja fa dies que es parla d’un confinament total del municipi. La COVID-19 ha fet diana a la ciutat de la base americana. De fet, Torrejón hi està acostumada. Va ser el primer lloc on va aparèixer la síndrome de la colza que va sotragar Espanya a principis dels vuitanta. El brogit al carrer continua, com també es feia notar a Madrid, encara incrèdula davant la virulència del coronavirus.

El pis a Torrejón és una planta baixa pràctica. En Lucio, l’amo, i el seu gos, el Chester, lloguen les habitacions. Té diabetis, cosa que l’obliga a haver d’anar a l’hospital a fer diàlisi quatre cops per setmana. El veí, un home expansiu i cínic, també té un gos. Cada dia me’l trobo. «Buenas noches... Qué, tío, ¿cómo ha ido hoy la gilipollez del puto coronavirus?», em saluda, i marxa cap al bar dels peruans que hi ha davant el bloc. Entro a casa. Serà la darrera vegada que entraré al pis de Torrejón. Han suspès el judici al major Trapero fins la setmana vinent. Però no hi haurà setmana vinent.

Al bar de l’avinguda de la Constitución de Torrejón hi ha una estranya normalitat. Menys trànsit. El cambrer, un home rabassut, amb un bigoti molsut i amb ritme a les mans, saluda amb discreció, com cada dia. En veure’m el primer dia, amb aquell ull perspicaç que només tenen alguns privilegiats de les barres de Madrid, ja va sospitar alguna cosa. Em va fer el pa amb tomàquet amb pa de pagès. En veure com mirava la llesca, em va somriure i em va picar l’ullet. Cada dia, al mateix lloc. Avui, la barra del bar està mig buida. Poques persones miren amatents l’informatiu matinal d’Antena 3 i les notícies de darrera hora sobre el coronavirus. Els clients que feien el cafè es consulten els uns als altres sense tenir present la volada que agafarà la crisi.

Hores després, a l’estació de servei d’Alfajarín, la sensació és la mateixa. Gent asseguda en silenci mirant la tele i els cambrers comentant el que s’ha convertit en la notícia. Des d’aquí parlo amb la redacció. Tenia un reportatge de reserva perquè, el 21 de març, Corinna, l’amiga del rei espanyol jubilat, havia de declarar en un jutjat de Madrid a petició de José Manuel Villarejo en un judici contra l’exdirector del Centre Nacional d’Intel·ligència, el general Félix Sanz Roldán. Una història tèr­bola però interessantíssima. Havia de ser el serial dels propers mesos. La casualitat havia volgut que l’aristòcrata alemanya declarés en un jutjat madrileny en plena filtració de les comissions que Joan Carles s’hauria embutxacat per les obres de l’AVE a la Meca.

Pràcticament la peça està enllestida, amb el detall de les pèrdues de l’operació de la Meca i, fins i tot, havent estudiat quin tipus d’especialitat tenien els advocats de Corinna. La direcció del diari, però, m’ordena esperar perquè el coronavirus comença agafar dimensió. El rei —o els seus negocis— queda tapat. Que lluny que queda el dia que en Pol de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va llegir en veu alta una alerta que li havia arribat al mòbil a la sala de premsa de l’Audiència Nacio­nal. «¡Dos contagios en Torrejón!», va exclamar, amb les conyes que una informació com aquesta produïa al principi dels contagis.

A Sant Joan de Vilatorrada hi fa calor. A primera hora de la tarda hi ha normalitat al carrer. Li queden poques hores a la quotidianitat. Posar ordre a les coses i demanar instruccions a la redacció davant una situació nova. La direcció remet una comunicació en què proposa que es faci teletreball i s’eviti anar a l’oficina. Sense cap alarma. Al capdavall, l’estructura d’un diari digital ho permet sense problemes. La redacció es pot ficar dins una motxilla. El vespre passa entre la remor de fons de la darrera hora de les notícies i l’endreça dels papers i les notes del judici de Trapero. La proposta per a l’endemà, una mica més situat, és anar a Igualada, que es destaca com una zona zero del contagi. La remor de fons és de neguit.

Dijous és hora d’anar a Igualada a treure el cap. El xerpa triat és en Santi Vidal, un tipus extraordinari i generós, company al FAQS. És muntador de vídeo amb una traça brutal. Ens trobem just davant l’Ajuntament. La capital de l’Anoia està mig buida. Tampoc no cal amoïnar-s’hi gaire perquè és pràcticament primera hora de la tarda i, ja sense escoles, costa més que la gent es bellugui. Comença un llarg passeig per la ciutat. A buscar igualadins que expliquin què passa i què senten. A l’hospital no t’hi pots ni acostar.

La sensació al carrer és que no hi ha por, però sí una combinació estranya d’incertesa, neguit i sorpresa. A primera hora de la tarda ja hi ha més de dues-centes persones aïllades —molt personal mèdic—, tres morts i una roda de premsa des de la ciutat. Les botigues estan desertes. Hi corre poquíssima gent. En Santi està estranyat de veure com la gent s’ha quedat a casa. Una pastisseria del carrer Argent de la ciutat està oberta i sense públic. «Ves, si els avis no porten la canalla, bé que no vendrem pas res», comenta la dependenta. Amb ganes de xerrar, detalla que «ara cal ser nets, amb lleixiu i esperit de vi».

A la farmàcia històrica Bausili, a tocar de l’Ajuntament, però, tampoc no tenen gaires ganes de fer negoci. Una porta amb la persiana abaixada amb un rètol ben clar, i prioritàriament en castellà, on hi diu: «No tenemos mascarillas ni desinfectantes de manos» i «Por motivos sanitarios, las ventas se realizarán por la ventanilla de urgencias. Disculpen las molestias. Gracias». El farmacèutic adverteix així el públic que el despatx de medecines es farà a través d’un tall rectangular a la persiana, que fa la tasca de finestreta de guàrdia. Són situacions inèdites.

A la rambla de Sant Isidre, una imponent via comercial, hi ha altres botiguers que s’ho agafaven amb més filosofia. «Els autònoms ens podem fer petons i donar les mans, que mai no ens posem malalts», ironitza en Toni, un home de traç elegant que regenta una botiga de modes atractiva. En Toni té coll avall que els faran tancar.

En Pere, un òptic jubilat, insisteix que tot és qüestió de «sentit comú». «Al mostrador netegem cada mitja hora amb un desinfectant —es defensa amb un posat de rigor i endreçat—. Som al principal carrer comercial, i mira com està, no corren ni les rates», remarca davant el desert de la rambla.

Un altre Toni es queixa de la gestió de l’hospital. «No han estat prou a l’aguait», assevera convençut. Tampoc no les té totes la Montse, que treballa en una papereria moderna i lluminosa a la mateixa rambla. De fet, no amaga la sorpresa de «la quantitat de gent que ha vingut avui a la botiga a comprar material per a manualitats».

Més avall, a la terrassa del Foment hi ha gent. Entre els que fan el got del ve

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos