El fantàstic Senyor Guillot

Roald Dahl

Fragmento

FantasticSenyorGuillot-3.xhtml

3
L’escopetada

—I bé, estimada, què vols que et dugui, avui? —va demanar el senyor Guillot.

—Em sembla que avui faré ànec —va respondre la senyora Guilla—. Porta’m dos ànecs ben grassos, si et plau. Un per a tu i per a mi, i un altre per a la canalla.

—Doncs tindràs dos ànecs —va dir el senyor Guillot—. Els millors de can Pol!

—Però ves amb compte —va afegir la senyora Guilla.

—Reina meva, no veus que aquells brètols els ensumo d’una hora lluny? Fins i tot en sé distingir les olors. En Pau fa una pudor de pollastre que espanta la terra, en Pol put a fetge d’oca i, pel que fa a en Pep, tot el dia porta a sobre unes aromes de sidra que semblen gasos verinosos —va explicar el senyor Guillot.

pag22.jpg

—Sí, però no siguis imprudent —va respondre la senyora Guilla—. Ja saps que tots tres et van al darrere.

—No cal que et preocupis per mi —va dir el senyor Guillot—. Bé, fins ara.

Però el senyor Guillot no hauria estat pas tan tranquil si hagués sabut on es trobaven els tres grangers en aquell moment precís. Eren just davant de l’entrada del seu cau. Tots tres duien una escopeta a la mà i s’amagaven darrere d’un arbre. A més, havien escollit els seus amagatalls amb molt de compte, perquè s’havien assegurat que el vent no pogués portar la seva olor fins al cau de la guineu. El vent bufava cap a l’altra banda i no hi havia manera que el senyor Guillot els pogués ensumar.

pag23.jpg

El senyor Guillot es va arrossegar a través d’un túnel fosc fins a l’entrada del seu cau. Va treure el cap llargarut i elegant a l’aire de la nit i va ensumar un cop.

Va fer una o dues passes més i es va aturar.

Va tornar a ensumar. Quan sortia del cau, ho feia sempre amb molta cura.

Va sortir encara una miqueta més. Ara ja tenia la meitat del cos a fora.

Va moure el morro d’un costat a l’altre i va ensumar unes quantes vegades més per veure si hi havia perill. Li va semblar que no n’hi havia, i quan ja estava a punt d’arrencar a córrer, va sentir (o li va semblar que sentia) un sorollet. Havia estat una mica de cruixit, com si algú hagués mogut un peu amb molt de compte sobre un munt de fulles seques.

El senyor Guillot es va quedar clavat a terra, va aixecar les orelles i no es va moure més. Va esperar durant una bona estona, però no va tornar a sentir res.

—Deu haver estat un ratolí de bosc o un altre animaló —es va dir.

Es va arrossegar una mica més per sortir del cau… I després, encara una miqueta més. Ara ja era gairebé del tot a fora. Va donar un últim cop d’ull al seu voltant. El bosc era fosc i tot estava molt quiet.

De sobte, els seus ulls acostumats a veure-hi de nit es van adonar d’una cosa que lluïa darrere d’un arbre d’allí a la vora. Era un raig de lluna que feia brillar una superfície brunyida. El senyor Guillot no es va moure més i hi va clavar la vista. Què podia ser? Ara es movia. S’anava alçant cada cop més… Oh, i tant! Allò era un canó d’escopeta! D’un bot, el senyor Guillot va tornar a entrar al cau i, en aquell mateix moment, va semblar com si tot el bosc que l’envoltava explotés: Bang-bang! Bang-bang! Bang-bang!

El fum de les tres escopetes es va enfilar en l’aire de la nit. En Pau, en Pol i en Pep van sortir de darrere els arbres on eren i van caminar cap al cau.

—L’hem tocat o què? —va preguntar en Pep.

Un dels homes va enfocar el cau amb una llanterna i llavors van veure que dins del cercle de llum que quedava marcat a terra hi havia les restes plenes de sang del que havia estat… una cua de guineu.

pag25.jpg

En Pep la va agafar i va dir:

—La cua sí que l’hem tocat, però la guineu se’ns ha escapat —i la va llançar.

—Vatua mil dimonis! —va exclamar en Pau—. Hem tirat massa tard. Ho hauríem d’haver fet tan bon punt ha tret el nas del cau.

—Em sembla que ara estarà estona a tornar-lo a treure —va dir en Pep.

L’home es va treure una ampolleta de la butxaca i en va beure un bon glop de sidra. Després va afegir:

—Com a mínim passaran tres dies abans que la gana no la torni a fer sortir, i jo no tinc ganes d’estar-me aquí esperant. Per què no fem un forat i la fem sortir?

—Ah, això sí que és una bona idea —va dir en Pau—. Amb un parell d’hores en tenim prou per fer-la sortir. Ara sabem del cert que és dins.

—Segur que en aquest cau hi ha tota la família —va comentar en Pol.

—Així ens els carregarem a tots a la vegada —va dir en Pep—. Au, vinga, anem a buscar les pales.

pag26.jpg

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos