1

L’hora màgica

La Sophie no podia dormir.

Per una escletxa de les cortines entrava un raig de lluna al biaix que resplendia directament sobre el seu coixí.

Les altres criatures que hi havia al dormitori ja feia hores que dormien.

La Sophie va tancar els ulls i es va quedar ben quieta, s’esforçava a dormir.

No li va servir de res. El raig de lluna era com un ganivet de plata que tallava l’habitació fins a arribar-li a la cara.

A tota la casa hi havia un silenci sepulcral. Del pis de sota no pujava ni una veu ni la més lleugera remor de passes.

Darrere la cortina, la finestra era oberta de bat a bat, però ni caminava ningú per la vorera ni passava cap automòbil pel carrer. No se sentia ni la més mínima fressa. La Sophie no havia experimentat mai un silenci com aquell.

Va rumiar que potser aquella era la que en diuen l’hora màgica.

Algú li havia xiuxiuejat una vegada que l’hora màgica era un moment especial en plena nit, quan tots els infants i els grans eren en el més pregon dels sons i totes les coses misterioses sortien dels seus amagatalls i s’apoderaven del món.

Sobre el coixí de la Sophie, el raig de lluna encara es va fer més brillant. Es va decidir a saltar del llit per tapar l’escletxa que hi havia entre les cortines.

Et podien castigar si sorties del llit després d’haver apagat els llums. Encara que diguessis que havies d’anar al lavabo, això no era acceptat com a excusa i et castigaven igual. De tota manera, en aquest moment no hi havia ningú per allí. La Sophie n’estava segura.

Va buscar les ulleres que havia deixat damunt la cadira que hi havia al costat del seu llit: eren de muntura metàl·lica i vidres molt gruixuts; si no les duia, gairebé no s’hi veia. Se les va posar, es va esmunyir fora del llit i, de puntetes, es va acostar a la finestra.

Quan va arribar a les cortines, va vacil·lar. Tenia el deler d’ajupir-se i treure el cap per sota per veure com era el món ara que tenia a mà l’hora màgica.

Va tornar a parar l’orella. Arreu, el mateix silenci pregon d’abans.

El desig de mirar fora es va fer tan fort que no el va poder resistir. Ràpidament, es va ajupir per sota les cortines i va treure el cap per la finestra.

A l’argentada llum de la lluna, el carrer del poble que coneixia tan bé se li apareixia completament diferent. Les cases semblaven tortes, inclinades, com en un conte de fades. Tot era pàl·lid, fantasmagòric i lletós.

A l’altre costat del carrer, va aconseguir veure la botiga de la senyora Rance, on compraves botons, llana i cintes elàstiques. No semblava real. Era també una cosa obscura i misteriosa.

La Sophie es va permetre mirar enllà, carrer avall.

De sobte, va sentir un calfred. Algú venia per l’altra vorera del carrer.

Era una cosa negra…

Una cosa negra i alta…

Una cosa molt negra i molt alta i molt prima.

2

Qui?

No era pas un ésser humà. No podia ser-ho de cap manera. Era quatre vegades més alt que l’ésser humà més alt. Era tan alt que el seu cap arribava més amunt de les finestres de dalt de tot de les cases. La Sophie va obrir la boca per cridar, però no li va sortir cap so. Tenia la gola i tot el cos glaçats pel terror.

Sens dubte era l’hora màgica.

L’alta figura negra s’anava acostant. Avançava molt arrambada a les cases de l’altra banda del carrer i s’amagava en els llocs on no arribava la llum de la lluna.

S’anava acostant, cada vegada es trobava més a prop, encara que es movia de bursada: s’aturava, es tornava a moure, s’aturava de nou.

Però què dimonis feia?

Ahà! Ara la Sophie ho va poder veure. S’aturava davant de cada casa del carrer i mirava a l’interior per les finestres del pis de dalt de tot. Però la figura era tan alta que en realitat havia d’ajupir-se per poder mirar per les finestres de més amunt.

S’aturava i mirava dins, després lliscava fins a la casa següent i tornava a aturar-se, mirava dins, i així a tot el carrer.

Ara era més a prop i la Sophie la va poder veure amb més claredat.

Observant-la amb més cura, va decidir que allò devia ser una mena de PERSONA. Era clar que no era un ésser humà, però en definitiva era una PERSONA.

Potser era una PERSONA GEGANT.

La Sophie va ataüllar a través de la boira del carrer il·luminat per la lluna. El gegant (si és que ho era) portava una llarga CAPA NEGRA.

En una mà duia una cosa que semblava una TROMPETA MOLT LLARGA I PRIMA.

En l’altra mà, una GRAN MALETA.

En aquell moment, el gegant s’havia aturat just davant de la casa del senyor i la senyora Goochey. Els senyors Goochey tenien una verduleria a mig carrer Gran i vivien al pis de sobre la botiga. La Sophie sabia que els dos infants dormien a l’habitació del pis de dalt.

El gegant estava mirant dins de l’habitació on dormien en Michael i la Jane Goochey. Des de l’altre costat del carrer, la Sophie es va aguantar la respiració.

Va observar com el gegant feia un pas enrere i deixava la maleta a terra. Es va inclinar i va obrir la maleta; en va treure alguna cosa. Semblava un pot de vidre, un d’aquests amb tap de rosca. Va desenroscar el tap del pot i va abocar el que hi havia en un dels extrems d’aquella mena de trompeta llarga.

La Sophie s’ho mirava, tremolant.

Va veure que el gegant s’aixecava i que ficava la trompeta per la finestra oberta a l’habitació on dormia la canalla dels Goochey. Va contemplar com el gegant agafava aire i, bufff, bufava amb la trompeta.

No es va sentir cap soroll, però la Sophie comprenia clarament que el que hi havia hagut al pot, amb un bufet a través de la trompeta, havia entrat a l’habitació dels infants.

Què devia ser?

Quan el gegant va enretirar la trompeta de la finestra i es va ajupir per guardar-la a la maleta, es va escaure que va girar el cap i va llançar una mirada a l’altre costat del carrer.

A la llum de la lluna, la Sophie va entreveure una llarga cara pàl·lida amb unes orelles increïblement enormes. El nas era afilat com un ganivet i a cada costat del nas hi havia dos ulls lluents i llampeguejants, i aquests ulls es van clavar en la Sophie. Era una mirada ferotge i diabòlica.

La Sophie va deixar anar un crit i es va apartar de la finestra. Va travessar volant el dormitori, es va enfilar al seu llit i es va amagar sota la flassada.

Allí es va quedar arraulida, quieta com un ratolí i tremolant com la fulla a l’arbre.

3

El rapte

La Sophie va esperar sota la flassada.

Un minut després, si fa no fa, va aixecar una punta de la flassada i va treure el cap.

Per segona vegada aquella nit se li va gelar la sang i va voler cridar, però no li va sortir cap so de la boca. Allí, a la finestra, amb les cortines obertes, hi havia l’enormement llarga cara pàl·lida i arrugada del gegant que mirava cap a dins. Els seus ulls negres llampeguejants fitaven el llit de la Sophie.

Un moment després, una mà enorme amb uns dits pàl·lids va travessar serpentejant la finestra. La seguia un braç, un braç gruixut com el tronc d’un arbre, i el braç, la mà i els dits es van allargar per l’habitació en direcció al llit de la Sophie.

Aquesta vegada sí que va cridar la Sophie, però només durant un segon, perquè amb molta rapidesa l’enorme mà va tenallar la flassada i llavors el crit va quedar esmorteït per la roba del llit.

La Sophie, arraulida sota la flassada, va sentir com aquells dits forts l’engrapaven, com l’alçaven del llit, amb la flassada i tot, i la treien per la finestra.

Si se us acut que us pot passar una cosa més terrible que aquesta enmig de la nit, ja me la podeu explicar.

El més terrible de tot era que la Sophie sabia exactament el que estava passant, encara que no podia veure-ho. Sabia que un monstre (o gegant), amb una enorme cara llarga i arrugada i amb uns ulls perillosos, l’havia arrancat del seu llit a l’hora màgica i ara se l’emportava per la finestra embolicada amb la flassada. El que en realitat va succeir després va ser això: quan el gegant va tenir la Sophie fora, va arranjar la manta de tal manera que la pogués engrapar per les quatre puntes amb una de les seves mans enormes, amb la Sophie empresonada dins. Amb l’altra mà va agafar la maleta i aquella llarga trompeta i va arrencar a córrer.

La Sophie, a força de remenar-se dins de la manta, va aconseguir treure el nas per un forat a sota mateix de la mà del gegant, i va donar una llambregada pels voltants.

Va veure com les cases del poble passaven rabent a un costat i a l’altre. El gegant corria carrer Gran enllà. Corria tan de pressa que la seva capa negra onejava al seu darrere com les ales d’un ocell.

Cada gambada que feia era quasi tan llarga com un camp de tennis. Va sortir del poble i al cap d’un moment ja corrien pels camps il·luminats per la llum de la lluna. Les tanques que separaven els camps no eren pas un problema per al gegant: les superava amb una gambada i fora! En el seu camí van trobar un riu ample i el va creuar amb una sola camallada.

Arraulida en la manta, la Sophie treia el cap. Anava xocant com si fos un sac de patates amb la cama del gegant. Van travessar camps, tanques i rius, i després d’una estona li va venir al cap una idea espantosa.

«Aquest gegant va tan de pressa —es va dir— perquè té gana i vol arribar a casa com més aviat millor, i jo seré el seu desdejuni».

4

La cova

El gegant corria i corria, però ara es va produir un canvi curiós en la seva manera de córrer: de cop, va semblar que agafava la directa. Cada vegada anava més de pressa, i viatjava a tal velocitat que el paisatge va esdevenir borrós. El vent assotava les galtes de la Sophie, li feia plorar els ulls, li tirava el cap enrere i li xiulava a les orelles. Feia estona que ja no sentia que els peus del gegant toquessin el terra. Tenia l’estranya sensació que volaven. Era impossible de dir si passaven sobre la terra o el mar. Aquell gegant tenia una mena de màgia a les cames. A la fi, el vent impetuós que xocava contra la cara de la Sophie es va fer tan fort que la noia va haver d’amagar el cap dins de la manta per evitar que l’hi arranqués.

Era possible que estiguessin travessant oceans? Això era en realitat el que li semblava a la Sophie. Es va arraulir en la manta i es va posar a escoltar els udols del vent. Li va semblar que el viatge durava hores i hores.

Tot de cop, el vent va deixar d’udolar i la marxa va començar a fer-se més lenta. La Sophie va sentir com els peus del gegant tornaven a tocar terra. Va treure el cap de la manta per donar una ullada. Eren en un indret amb boscos espessos i rius impetuosos. El gegant havia reduït definitivament el pas i ara corria d’una manera més normal, per bé que «normal» és un mot absurd per descriure el galop d’un gegant. Va saltar una dotzena de rius. Va travessar en un no-res un gran bosc, va baixar a una vall, va remuntar una carena de turons pelada com el formigó i poc després galopava per un erm desolat que gairebé no semblava d’aquest món. El terra era pla i d’un groc pàl·lid. Escampats arreu hi havia grans trossos de roques blaves i aquí i allí es dreçaven arbres morts que semblaven esquelets. Feia estona que havia desaparegut la lluna i ara apuntava l’aurora.

La Sophie, amb el cap encara fora de la manta, va veure de sobte davant d’ella una gran muntanya escarpada. La munta­nya era d’un color blau fosc i els voltants regalimaven i resplendien amb la llum. Entre les delicades escates de rosada blanca dels núvols volaven trossos d’or pàl·lid, i per un costat de l’horitzó s’alçava el sol del matí, vermell com la sang.

El gegant es va aturar just al peu de la muntanya. Bufava amb força, el seu enorme pit pujava i baixava; es va aturar per recuperar l’alè.

Directament davant d’ells, recolzada en un costat de la muntanya, la Sophie va veure una pedra rodona i massissa. Era tan grossa com una casa. El gegant va allargar la mà i va remoure la pedra per un costat tan fàcilment com si fos una pilota de futbol i, llavors, on hi havia hagut la pedra, hi va aparèixer un ampli forat negre.

El forat era tan gran que el gegant ni tan sols va haver d’ajupir el cap per entrar-hi. Es va ficar en el forat negre amb la Sophie en una mà i la trompeta i la maleta en l’altra.

Quan va ser dintre, es va aturar, es va girar i va remoure la pedra per tornar-la a posar al seu lloc, de manera que l’entrada de la cova secreta quedava completament amagada des de fora.

Ara que l’entrada era tancada, no hi havia ni una espurna de llum a la cova. Tot era negre.

La Sophie es va adonar que la deixava a terra. Després que el gegant hagués deixat anar la manta del tot, es va allunyar. La Sophie seia allí, enmig de la foscor, tremolant de por.

«Ara se’m menjarà —es deia—, és probable que se’m mengi crua, tal com estic. O potser primer em courà. O potser em fregirà. O potser em llançarà en una paella amb oli bullent com si fos una xulla».

De sobte, una llum resplendent ho va il·luminar tot. La Sophie va parpellejar i va donar una ullada.

Va veure una caverna enorme amb un sostre de roca molt alt.

A banda i banda de la paret hi havia prestatges i, damunt dels prestatges, fileres i fileres de pots de vidre. Pertot arreu. N’hi havia d’apilonats en els racons, omplien cada forat i esquerda de la cova.

Al mig, hi havia una taula d’uns tres metres i mig d’alçària i una cadira que hi feia joc.

El gegant es va treure la capa negra i la va penjar a la paret. La Sophie va veure que, a sota de la capa, portava una mena de camisa sense coll i una armilla de cuir llardosa que semblava que no duia botons. Els pantalons eren d’un verd descolorit i li anaven d’allò més curts. Als peus, sense mitjons, portava un parell de sandàlies ridícules que per alguna raó eren obertes dels costats i tenien un ampli forat a la punta, per on li sortien els dits. La Sophie, vestida amb la seva camisa de dormir i arraulida al terra de la cova, se’l mirava a través de les seves gruixudes ulleres de muntura metàl·lica. Tremolava com la fulla a l’arbre i li feia la sensació que un dit de gel li pujava i baixava per l’espina dorsal.

—Ahà! —va cridar el gegant tot acostant-se a ella i fregant-se les mans—. Què tenim aquí?

Aquella veuassa va ressonar per les parets de la cova com un tro.

5

El GAG

El gegant va agafar la tremolosa Sophie amb una mà i la va posar a sobre de la taula.

«Ara se’m menjarà», va pensar la Sophie.

El gegant es va asseure i va contemplar la Sophie. Tenia unes orelles enormes. Cada una era tan grossa com la roda d’un camió, i semblava que les podia moure endavant i endarrere a voluntat.

—Tinc gana —va bramular el gegant. Va somriure ensenyant unes dents grans i quadrades. Eren molt blanques i molt quadrades, i les tenia posades a la boca com si fossin llesques grosses de pa.

—Sis… sisplau, no te’m mengis —va barbotejar la Sophie.

El gegant va deixar anar una riallada com un bramul.

—Perquè jo un gegant et penses que jo un golafre caníbul? —va cridar—. Tu raó! Tots els gegants caníbuls i assassinadors. I ells engolir cebes humanes! Ara nosaltres al País dels Gegants! Gegants pertot arreu als voltants! Aquí fora, el famós gegant Rosegaossos! Gegant Rosegaossos, cada vespre per sopar, es cruspeix d’una queixalada dues cebes humanes tremoloses! Soroll eixordador, forada orelles! Soroll en rosegar ossos, crac, carrac, crac, ressonar quilòmetres a la rodona!

—Quin horror! —va fer la Sophie.

—Gegant Rosegaossos només engoleix ceballots humans de l’Índia —va afegir el gegant—. Cada nit, Rosegaossos corre cap a l’Índia per engolir indis.

Aquesta explicació va ferir de sobte l’esperit patriòtic de la Sophie, que, enfadada, va deixar anar:

—Per què indis? Que no són bons els anglesos?

—Cap anglès no li fa el pes.

—Ja.

—Rosegaossos gegant diu que els indis més sucosos i llepaditosos! Rosegaossos diu que els ceballots humans indis tenen un gust d’allò més encisador. Diu que els indis de l’Índia tenen gust d’indiot.

—Suposo que deu ser així —va dir la Sophie.

—En pots estar segura —va saltar el gegant—. Cada ceballot humà és diferent. Uns llepaditosos i d’altres fangstigosos. Els grecs són fangstigosos. Cap gegant no menja grecs.

—Per què no? —va preguntar la Sophie.

—Quan el mastegues, el grec fa sempre «crec».

—Deu ser que porten sorra —va comentar la Sophie.

Una mica espantada, es preguntava com acabaria aquella conversa sobre el gust de la gent. De tota manera, esperava que només hauria de seguir el joc d’aquell gegant tan especial i riure amb els seus acudits.

Però, eren acudits? Potser aquella gran bèstia parlava així de menjar perquè se li obrís la gana.

—Com t’estic dient —va continuar el gegant—, tots els ceballots humans tenen gustos diferents. Tampoc no em plau el manxú.

—Per què? —va preguntar la Sophie.

—Tu no gaire espavilada —va dir el gegant, mentre remenava les seves orelles endavant i endarrere—. Em pensava que tots els ceballots humans eren farcits de cervells. Però el teu cap és una cabarassa. No m’agrada el manxú perquè té gust de cautxú.

—T’agrada la verdura? —va preguntar la Sophie, esperant desviar la conversa cap a una menja una mica menys perillosa.

—Tu ara intentant canviar de tema —va dir el gegant d’una manera terminant—. Tenim un interessant barboteig sobre el gust del ceballot humà. El ceballot humà no és pas una verdura.

—Oh, ja. Però el ceballot és una verdura —va replicar la Sophie.

—No pas el ceballot humà —va continuar el gegant—. El ceballot humà té dues cames i una verdura no té cames de cap mena.

La Sophie no ho va pas discutir. L’última cosa que desitjava era fer enfadar el gegant.

—El ceballot humà —va prosseguir el gegant—, té emilions de gustos diferents. Per exemple: El suís té gust de guix, el rus el té de pallús, i els americans no resulten bons ni per a entrepans.

—La veritat és que no ho sabia —va dir la Sophie.

—Te’n posaré un altre exemple: els ceballots humans de Jersey deixen a la llengua manyocs de llana i fan gust de suèter…

—És clar, de jerseis!

—No interrompis. Això és un tema seriós, de nassos. Puc continuar?

—Sí, sisplau —va dir la Sophie.

—Els ceballots humans de Dinamarca tenen gust de gos.

—De gos?

—De pequinès!

—Vols dir que no confons una mica les coses? Deu ser de gran danès!

—Jo, un gegant molt confusionat, però fer-ho tan bé com puc; ni de bon tros tan confusionat com altres gegants. En conec un que va a sopar cada nit a la Polinèsia.

—La Polinèsia? On cau això?

—Tu c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X