Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
1
Les cares peludes
Quin bé de Déu de cares peludes que es veuen avui dia!
Quan un home es deixa créixer el pèl per tota la cara, és molt difícil dir quin aspecte té en realitat.
També pot ser que ho faci per això, justament. Es deu estimar més que no ho sapigueu.
I després hi ha el problema de rentar-se.
Quan aquesta gent tan peluda es renta la cara, deuen tenir una feinada tan gran com quan vosaltres o jo ens rentem el cap.
Doncs bé, a mi m’agradaria saber cada quant es renten la cara aquests homes tan peluts. Ho deuen fer un cop cada vuit dies, com nosaltres, el diumenge al vespre? Se la renten amb xampú? Fan servir l’eixugacabells? S’hi fan friccions amb tònic capil·lar per no tornar-se calbs? Van a tallar-se tot aquest pèl a cal barber o bé s’ho fan ells davant del mirall de la cambra de bany amb unes tisores de manicura?
No ho sé pas. Però la pròxima vegada que vegeu un home amb la cara peluda (cosa que passarà probablement tan aviat com poseu els peus al carrer), us el podeu mirar de prop i rumiar una mica totes aquestes coses.
2
El senyor Culdolla
El senyor Culdolla era un d’aquests homes tan peluts. Tenia tota la cara, tret del front, els ulls i el nas, coberta de pèl espès. Aquella pelussera fins i tot li sortia, formant manyocs fastigosos, dels forats del nas i de les orelles.
Al senyor Culdolla li feia l’efecte que tota aquella pelussera el feia semblar terriblement savi i important. Però la veritat és que no era ni una cosa ni l’altra. El senyor Culdolla era un cul d’olla. Havia nascut cul d’olla. I ara, que ja tenia seixanta anys, era més cul d’olla que mai.
Al senyor Culdolla, el pèl de la cara no li creixia pas llis i suau, com a la majoria d’homes barbats. Li creixia com si fossin punxes, que quedaven dretes igual que les cerres d’un raspall de les ungles.
I cada quant es rentava, el senyor Culdolla, aquella cara cerruda i encrinada?
La resposta és mai, ni tan sols el diumenge. Feia anys que no se l’havia rentada.
3
Les barbes brutes
Ja sabeu que una cara corrent, sense pèl, com ara la vostra o la meva, si no la rentem prou sovint es va embrutant, i això no té res d’estrany.
Ara bé, una cara peluda ja és una altra cosa. Tot s’enganxa al pèl, sobretot el menjar. Coses com ara la salsa es fiquen enmig del pèl i s’hi queden. Vosaltres i jo podem fregar-nos la cara amb un drap quan és bruta i recuperar l’aspecte més o menys curiós de seguida, però els homes peluts no ho poden pas fer, això.
A més, nosaltres, si anem amb compte, podem menjar sense escampar-nos els aliments per tota la cara. I en canvi, els peluts, no. Quan torneu a veure un home pelut dinant, fixeu-vos-hi bé i us adonareu que, per més que obri la boca, no hi ha manera que s’hi fiqui una cullerada d’estofat de bou o de gelat amb xocolata desfeta sense que n’hi quedi una gota al pèl.
El senyor Culdolla ni tan sols es molestava a obrir ben bé la boca quan menjava. Per tant (i com que no es rentava mai), sempre duia centenars de miques d’esmorzars, de dinars i d’antics sopars enganxades per tot el pèl de la cara. No n’hi havia pas cap bocí gaire gros, no tingueu por, perquè els grossos ja se’ls anava llevant amb la màniga o amb el dors de la mà mentre menjava. Però si el miràveu de prop (cosa ben poc agradable), veuríeu trossets molt menuts d’ous remenats agafats als pèls, així com espinacs, quètxup, peix arrebossat, fetge trinxat de pollastre i altres coses fastigoses que li agradaven.
I si el miràveu un xic més de prop (tapeu-vos el nas, senyores i senyors), si clavàveu una ullada enmig d’aquella crinera del bigoti que li pujava llavi amunt, hi trobaríeu objectes més grans que li havien passat per alt en fregar-se amb la mà, els quals eren allí de feia mesos i mesos, com ara un tros de formatge florit i ple de cucs, un pegot de cereals vell i fastigós o fins i tot la cua llefiscosa d’una sardina de llauna.
Per això mateix, el senyor Culdolla mai no tenia gaire gana. Només havia de treure la llengua i cargolar-la de costat per explorar aquella jungla peluda que tenia al voltant de la boca i sempre hi trobava una queixalada saborosa per anar rosegant.
El que us intento explicar és que el senyor Culdolla era un vell llardós i pudent.
També era un vell extremament horrible, com descobrireu ben aviat.
