1
El James Henry Trotter
Fins als quatre anys, la vida del James Henry Trotter va ser d’allò més feliç. Vivia molt tranquil amb la seva mare i el seu pare en una casa molt bonica vora la platja. Allí sempre hi havia una pila de nens i nenes amb qui jugar i, a més, podia córrer per la platja i remullar-se al mar. Era una vida perfecta per a un nen.
Però, un dia, la mare i el pare del James van anar a Londres a comprar i va passar una cosa terrible: un rinoceront enorme i ferotge, que s’havia escapat del zoo de la ciutat, se’ls va menjar (i això que era en ple dia i en un carrer ple de gent).
Com us podeu imaginar, allò va ser una cosa bastant desagradable per a uns pares tan simpàtics, però, a la llarga, encara va ser més desagradable per al James que per a ells. A ells se’ls van acabar tots els problemes en un tres i no res, perquè només van tardar trenta-cinc segons exactes a morir. En canvi, el pobre James seguia ben viu i, de cop i volta, es va trobar sol en un món enorme i hostil i es va espantar molt. De seguida van haver de vendre la casa de vora el mar i van enviar el pobre nen a viure amb les seves ties, i només li van deixar emportar-se una maleteta amb un parell de pijames i un raspall de dents.
Les ties es deien tia Esponja i tia Espina i us haig de dir que eren unes persones realment horribles. Eren egoistes, mandroses i cruels i des del primer dia van començar a pegar al pobre James sense cap mena d’excusa. No el cridaven mai pel seu nom, sinó que sempre li deien coses com ara «bèstia fastigosa», «nas de mocs» o «desgraciat» i, evidentment, no li donaven mai joguines perquè jugués o llibres il·lustrats perquè se’ls mirés. La seva habitació era buida com una cel·la de presó.
Tots tres (la tia Esponja, la tia Espina i el James) vivien en un casalot tronat dalt d’un turó molt alt, al sud d’Anglaterra. El turó era tan alt que, quan el James sortia al jardí, veia un paisatge meravellós ple de camps i de boscos que s’estenia quilòmetres i quilòmetres davant dels seus ulls. Els dies clars, si mirava en la bona direcció, fins i tot podia veure un puntet minúscul de color gris ben bé a l’horitzó, que era la casa on vivia abans amb la seva mare i el seu pare tan estimats. I, només una mica més enllà, es veia una ratlla prima de color blau molt fosc semblant a una línia feta amb tinta sota l’horitzó, que era l’oceà.
Però al James no el deixaven baixar mai de dalt del turó. A més, ni la tia Esponja ni la tia Espina no es preocupaven mai de treure’l d’allí, ni tan sols per anar a fer un passeig curt o per anar a menjar a fora, i, naturalment, no podia sortir mai sol.
—Si surt del jardí, aquell nas de mocs segur que començarà a fer maleses —deia la tia Espina.
Per fer-lo creure, aquelles dones l’amenaçaven amb càstigs horribles, com ara tancar-lo tota una setmana al celler amb les rates si tan sols gosava enfilar-se a la tanca.
El jardí, que ocupava tota la part de dalt del turó, era gran i desolat, i l’únic arbre que hi havia (a part d’un matoll de llorer molt pelat i lleig que creixia en una punta) era un presseguer vell que no feia mai préssecs. No hi havia ni gronxadors, ni balancins, ni sorral, i mai cap nen no pujava al turó per jugar amb el pobre James. No tenia ni tan sols un gos o un gat perquè li fes companyia. A mesura que va anar passant el temps, es va anar tornant més i més trist i més solitari, i cada dia es passava hores i més hores amagat al fons del jardí, mirant amb tristesa aquells boscos i aquells camps i l’oceà tan bonic que s’estenien sota seu com una catifa màgica que li havien prohibit de tocar.
2
Les dues ties
Un matí, quan feia tres anys que el James Henry Trotter vivia amb les seves ties, li va passar una cosa una mica estranya. I aquella cosa, que, com ja us he dit, només era una mica estranya, aviat va fer que passés una cosa molt estranya. I després, aquesta cosa molt estranya va fer que passés una cosa realment estranya.
Tot va començar al mig de l’estiu, un dia que feia moltíssima calor. La tia Esponja, la tia Espina i el James eren al jardí. Com sempre, al pobre James el feien treballar de valent. En aquell moment, estava tallant llenya per a la cuina. La tia Esponja i la tia Espina estaven ben arrepapades al seu costat en unes gandules, i anaven xarrupant uns vasos llarguíssims plens de granissat de llimona mentre el vigilaven perquè no parés ni un moment.
La tia Esponja era una dona increïblement grassa i molt baixa. Tenia uns ullets de porc, uns llavis que li penjaven i una cara blanca i flonja que semblava ben bé que l’haguessin bullit. Era com una mena de coliflor blanca i enorme i, a més, bullida. En canvi, la tia Espina era alta i prima i duia unes ulleres de muntura d’acer que se li aguantaven amb una pinça a la punta del nas. Tenia una veu molt desagradable i uns llavis prims que sempre estaven molls, i quan s’enfadava o s’alterava i es posava a parlar li començaven a sortir capellans de la boca. Doncs com us he dit, aquelles dues bruixes horribles estaven assegudes xarrupant les seves begudes i, de tant en tant, cridaven el James perquè treballés encara més de pressa. També parlaven d’elles mateixes, i cadascuna deia que era d’allò més bonica. La tia Esponja tenia un mirall amb un mànec molt llarg a la falda i no parava d’agafar-lo i de mirar-se aquella cara tan fastigosa que tenia.
«Que gloriosa i que olorosa —deia l’Esponja—.
Tota jo semblo una rosa.
Delecteu-vos la vista en el meu nas,
observeu aquesta cara tan formosa.
Mireu, mireu els peus!
Tan fins! Me’n faig creus.
Heu vist quina dona més ufanosa?».
Però l’Espina va declarar: «I aquesta panxa
tan grossa, no et fa nosa?».
L’Esponja es va ben enrogir i l’a