Danny, el campió del món

Roald Dahl

Fragmento

DannyCampioMon-1.xhtml

1
La gasolinera

Quan jo tenia quatre mesos, la meva mare va morir sobtadament i a partir d’aleshores el pare va haver de tenir cura de mi tot sol. Aleshores jo era així:

pag13.jpg

No tenia cap germà ni germana, de manera que a partir dels quatre mesos i durant tota la meva infantesa vaig viure sol amb el pare.

Vivíem darrere d’una gasolinera, en una caravana molt vella, com la dels gitanos. El pare era l’amo de la gasolinera, de la caravana i d’un trosset de terreny que hi havia al darrere, però no tenia res més que allò. La gasolinera era molt petita i estava a la vora d’una carretera poc important, enmig de camps i de turons coberts de boscos.

pag14.jpg

Quan jo era molt petit, el pare em rentava, em donava el menjar, em canviava els bolquers i feia totes les feines que normalment fan les mares pels seus fills. Tot allò era molt complicat per a un home sol, i més encara si al mateix temps havia de guanyar-se la vida reparant cotxes i posant gasolina als clients.

Al pare allò no li sabia gens de greu. Em sembla que em va dedicar tot l’amor que havia sentit per la mare quan ella encara era viva. Durant els primers anys de la meva vida, mai no vaig estar trist ni vaig tenir cap mena de malaltia. Quan tenia cinc anys era així:

pag15.jpg

Com podeu veure, anava brut com una guilla i duia taques d’oli i de greix pertot arreu perquè em passava el dia al taller ajudant el pare a arreglar els cotxes.

A la gasolinera només hi havia dos sortidors, i darrere teníem una barraca de fusta que servia de despatx. A dins d’aquella barraca només hi havia una taula vella i una caixa enregistradora per posar-hi els diners. La caixa era d’aquelles que tenen un botó que quan es pitja sona una campaneta i el calaix de sota surt disparat. M’agradava molt jugar-hi.

pag16.jpg

L’edifici d’obra quadrat que hi havia a la dreta de la barraca era el taller. El pare se l’havia fet ell mateix i era l’única cosa que teníem. El pare em solia dir:

—Tu i jo som mecànics. Ens guanyem la vida reparant motors, i aquesta feina no es pot fer bé si no tens un garatge com cal.

El taller estava força bé. Era prou gran per fer-hi cabre un cotxe de manera que als voltants quedés prou espai per treballar-hi amb comoditat. A més, teníem un telèfon perquè els clients poguessin quedar amb el pare per portar el cotxe a arreglar.

La caravana ens feia de casa. Era una caravana de gitanos autèntica: tenia unes rodes molt grosses i estava tota pintada de color groc, vermell i blau. El pare deia que almenys devia tenir cent cinquanta anys. M’explicava que entre aquelles parets de fusta havien nascut i crescut molts nens gitanos. Segurament que molts cops hi havien enganxat un cavall al davant i havien fet un bon grapat de quilòmetres pels camins i carreteres d’Anglaterra. Però ara ja no voltava més, i com que els radis de fusta de les rodes ja es començaven a podrir, el pare l’havia apuntalat per sota amb totxos.

pag17.jpg

Dins la caravana només hi havia una habitació, no més gran que un bany de mides regulars. Era molt estreta, i a la paret del fons hi havia dues lliteres. La de dalt era la del pare i la de baix, la meva.

Encara que al taller teníem electricitat, a la caravana no ens en deixaven tenir. Els de la companyia deien que allò de posar cables en una caravana tan vella i tronada era molt perillós. Per això ens havíem d’escalfar i il·luminar més o menys com ho havien fet els gitanos molts anys enrere. Teníem una estufa de llenya amb una xemeneia que sortia per la coberta per escalfar-nos a l’hivern. A més, també hi havia un fogó de petroli per escalfar-hi l’aigua o coure-hi la carn, i un quinqué que penjava del sostre.

Quan m’havia de banyar, el pare escalfava una olla plena d’aigua i l’abocava dins d’un cubell. Llavors em despullava i em fregava de dalt a baix, a peu dret. D’aquella manera, em penso que quedava tan net com si m’hagués rentat en una banyera, o potser fins i tot més, ja que no seia dins l’aigua que havia quedat bruta.

De mobles, teníem dues cadires, una tauleta i una calaixera minúscula; tot plegat eren totes les comoditats que posseíem. Amb allò ja en teníem prou.

El vàter era en una mena de cabaneta que hi havia fora de la caravana. A l’estiu no anava pas malament, però us ben juro que estar assegut allí dins en ple hivern i en un dia de neu era com estar en una nevera.

Just darrere de la caravana hi havia una pomera centenària. Feia unes pomes boníssimes que maduraven cap a mitjan setembre i es podien collir durant quatre o cinc setmanes. Algunes de les branques de l’arbre penjaven ben bé sobre la caravana, i quan el vent bufava durant la nit i feia caure les pomes, sovint anaven a parar sobre la nostra coberta. De vegades les sentia com feien bum, bum, bum… mentre jo jeia a la llitera, però aquells sorolls no em van fer mai por, perquè ja sabia d’on venien.

M’agradava molt viure en aquella caravana de gitanos, sobretot als vespres, quan estava ben acotxat dins del llit i el pare m’explicava contes. El quinqué estava gairebé apagat i jo veia les brases vermelles de dins l’estufa. S’hi estava tan calentó, al llit! El que més m’agradava era pensar que, quan jo m’adormís, el pare es quedaria allí, molt a prop meu, assegut a la cadira vora l’estufa o bé ajagut a la llitera de sobre.

pag19.jpg

DannyCampioMon-2.xhtml

2
El Gran Amic Gegant

No hi ha dubte que el meu pare era el pare més fantàstic i divertit del món. Aquí teniu un dibuix d’ell.

Aquells que no el coneixen potser pensen que era un home trist i seriós. No ho era pas. Ni de bon tros; era una persona molt divertida. El que el feia semblar seriós era que mai no somreia amb els llavis. Sempre ho feia amb els ulls i prou. Tenia uns ulls blaus i brillants, i quan pensava en una cosa divertida se li il·luminaven, i, si us hi fixàveu bé, fins i tot hi podíeu veure una espurneta que ballava a les

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos