Vides que canvien vides

Cristina Nuñez
Rafael Romero

Fragmento

cap-2

James Barry

El secret del cirurgià

 

Entre 1785 i 1799? Probablement, en algun lloc d’Irlanda.

Hi havia una vegada…

 

De la vida de James Barry es coneixen pocs fets amb certesa. De la infància, gairebé cap. Ni tan sols la data de naixement, potser perquè Barry mentia una vegada i una altra sobre l’edat que tenia.

 

Sí que consta que va ser acceptat a la Universitat d’Edimburg el 1809, on va estudiar Medicina. Va estar a punt de no poder-se presentar als exàmens finals, ja que la seva veu aguda, les faccions delicades, l’estatura baixa i una pell finíssima feien sospitar d’una joventut extrema: havia passat la pubertat, aquell noiet? Finalment, va obtenir el títol i poc després es va unir a l’exèrcit com a assistent mèdic.

 

Va anar a parar a Sud-àfrica, on va ser nomenat inspector mèdic colonial. Devia tenir un aspecte ben curiós: amb els cabells del color del foc, les sabates alçades amb soles de més de set centímetres, un sabre i unes muscleres exagerades. Vestia uniforme i capell de tres puntes. Diuen que anava a tot arreu amb un para-sol i acompanyat pel seu servent. A més, pel que es veu, sempre duia una cabra per disposar de llet fresca.

 

Sempre va ser compassiu i pacient amb els malalts, fins i tot arribava a acceptar casos que altres metges consideraven poc dignes. Així, no es va negar mai a atendre leprosos, presidiaris ni llunàtics, i va denunciar la crueltat i la negligència amb què eren tractats per l’Administració. Com a metge, va destacar tant pel seu talent com per la seva habilitat.

 

Entre els mèrits assolits hi ha una de les primeres cesàries practicades a una dona viva, de la qual tant el fill com la mare van sortir sans i estalvis. A més, va millorar el sistema de proveïment d’aigua de la colònia per restar-hi impureses. Gràcies a les mesures higièniques que seguia, va aconseguir augmentar la taxa de supervivència a la sala d’operacions i també va assolir un cert control sobre la lepra.

 

Tanmateix, en la resta de relacions, es mostrava rude, díscol i contestatari. Com a inspector mèdic militar, va protestar incansablement contra el caos i les condicions desagradables en què es tractava els malalts. Al llarg de la vida la seva tendència a la insubordinació i a la confrontació directa va acabar portant-li enemistats. Fins i tot diuen que li va suposar una degradació de rang.

 

En tornar de l’estada a Sud-àfrica, va continuar treballant en llocs tan diversos com Maurici, Trinitat i Tobago i l’illa de Santa Helena. Així va aconseguir millorar la qualitat de vida de les tropes i la salut dels indígenes. Després van venir Malta, Corfú, la península de Crimea, Jamaica i el Canadà. En cap d’aquests llocs, ni la seva conducta ni el seu aspecte van passar desapercebuts. Sempre se’l va considerar un home molt singular.

 

Quan es va morir, una de les dones encarregades de preparar el cadàver per enterrar-lo va descobrir que el cos que havia de rentar era, sense cap mena de dubte, el d’una dona. Es diu que la seva passió per la medecina havia portat James Barry, amb la connivència de la família, a adoptar una identitat masculina per poder estudiar i exercir la professió, aleshores vetada a les dones.

 

imagen

imagen

imagen

cap-3

Paul Wittgenstein

Música per a la mà esquerra

 

1887, Viena, Àustria.

Hi havia una vegada…

 

En Paul va néixer en una família benestant (es creu que, en aquella època, els Wittgenstein posseïen la major fortuna d’Europa), en el si de la qual hi havia discreció i bogeria a parts iguals. Va estimar la música des de molt jovenet i va tenir la sort de compartir aquesta passió amb grans figures del seu temps: durant les vetllades que se celebraven a casa seva, va poder tocar a quatre mans amb Johannes Brahms, Gustav Mahler o Richard Strauss.

 

El 1913 va debutar com a pianista a la sala de concerts més gran de Viena. Va rebre crítiques favorables, però va haver d’interrompre la seva incipient carrera per participar en la Primera Guerra Mundial. L’agost del 1914, de camí a la frontera russa, en Paul va rebre un tret a l’espatlla dreta. Va perdre la consciència abans d’arribar a l’hospital de campanya. Quan es va despertar, li havien amputat el braç i l’hospital estava en mans dels enemics. Els pacients i el personal mèdic van ser traslladats a Sibèria, enmig de terres gelades.

 

Mentre estava pres, en Paul va aprendre a portar a terme les activitats de la vida diària amb una sola mà: rentar-se, vestir-se, menjar… I va decidir que també aprendria a tocar el piano. Per això va dibuixar un teclat amb carbó en una capsa de fusta. Es passava bona part del dia polint aquella tècnica i practicant diferents combinacions de moviments. La seva determinació mai no va cessar: «És com pujar una muntanya. Si no pots pujar-hi per una banda, prova-ho per una altra».

 

Mesos després, un diplomàtic que li tenia simpatia el va enviar a un camp d’internament on en Paul va tenir accés a un piano. Allà va començar a arranjar totes les peces que se sabia de memòria. També va contactar amb un antic mestre seu perquè li escrivís un concert per a la mà esquerra.

 

Un cop va acabar la guerra i fou alliberat, va fer aquella mateixa sol·l

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos