Sopes

Ada Parellada

Fragmento

cap

Per anar fent boca

Els castellans en diuen cena, els francesos diner, els anglesos, que en coses de cuina es volen assemblar als francesos, dinner i els catalans en diem sopar. És la manera més clara de dir que per a nosaltres el darrer àpat del dia ha de ser reconfortant, calent, saborós, familiar i fàcil de pair. I de tot el receptari, la sopa és la que uneix tots aquests adjectius. Sopa és casa. Sopa és àvia (i avi). Sopa és amor. Sopa és nostàlgia. Les sopes ens evoquen els moments quotidians, sense floritures, senzills, tranquils i humils. No són ostentoses, no es mostren, passen desapercebudes però van construint el record.

Diu la tradició que quan la núvia entrava a viure a cals sogres, se la “condecorava” amb el cullerot de remenar les sopes, una mena de vara de poder que la transformava en la mestressa de la cuina del mas.

No puc pas imaginar viure amb els sogres ni rebre el cullerot del poder, però tampoc no puc viure sense pensar a tenir un cullerot a casa per remenar i repartir l’elixir de la felicitat, per tastar la sopa que uneix generacions i per gaudir d’un lligam líquid i saborós amb el passat. Perquè la sopa que vaig menjar de petita és, molt probablement, l’herència més preuada que va rebre la meva mare i que jo deixaré als meus fills.

El món va començar en una cassola

Si volem documentar l’origen de la sopa, ens perdrem en aquelles dates tan llunyanes que ens acaben desorientant, marejant, per la impossibilitat d’entendre què significa “fa 315.000 anys”. A mi, si més no, em passa. No soc capaç de comprendre aquesta magnitud del temps. En qualsevol cas, ens situem al paleolític, en el moment decisiu en què l’Homo erectus —que dominava el foc— va passar a ser Homo sapiens —que va començar a dominar la tecnologia.

El gran èxit de l’home és el seu control i la curiositat tecnològica.

Ens pot semblar que és senzill coure uns aliments en aigua, fins i tot ens pot semblar que és una deducció a la qual s’arriba de manera natural, gairebé sense haver de rumiar. Sincerament, no puc esbrinar si va ser fàcil arribar-hi, potser va ser de manera fortuïta o potser el resultat de moltes proves i errors. En qualsevol cas, sí que podem fer una llista de les conseqüències que va provocar menjar sopes.

La principal conseqüència de coure els aliments va ser fonamental: ens va fer homes. Ras i curt.

Sens dubte, cuinar ens va permetre adaptar-nos a tots els racons del planeta, perquè som omnívors i perquè vam ser capaços de transformar en aliments allò que el nostre organisme no pot sintetitzar tal com la natura ens ho dona. L’ésser humà no pot menjar cereals ni llegums en el seu estat natural. Per poder-los digerir, els hem de coure.

Cuinar també ens va permetre externalitzar part de la digestió. El triturat o estovat dels aliments és un pas de la digestió que ens estalviem. Els remugants ingereixen l’aliment sencer i el seu immens estómac ha de fer tot el procés digestiu esmerçant-hi hores. L’aviram també ingereix el gra sencer i el pedrer, el múscul del pap, fa la feina de triturar-lo per poder aprofitar-lo com a aliment. La cocció prèvia dels aliments va ajudar-nos a estalviar energia en la digestió, cosa que va permetre dirigir-la a alimentar el cervell. Va ser la clau en l’augment del volum del nostre cervell i la conseqüència es va traduir en més espai per pensar i resoldre.

Amb la cocció, vam aprendre a allargar la vida útil dels aliments, ja que aquesta acció atura el desenvolupament dels microorganismes nocius i, per tant, podem alimentar-nos en temporades en què l’aliment escasseja. Quan l’home disposa de més aliments aconsegueix reduir la mortalitat. Per tan les comunitats són més grans i més fortes.

Amb aquest darrer punt s’allarga l’esperança de vida de les persones. Estovar aliments garanteix nodrir els esdentegats de manera autònoma, sense dependre de la clemència dels altres. Els avis són savis encara que sigui per acumulació d’experiències. Les persones grans estan alliberades de les tasques actives i poden destinar el temps a resoldre problemes, a enginyar nova tecnologia per millorar els processos culinaris...

Per tots aquests avenços, resultat de qui menja sopes, és pel que considerem que les sopes van fer l’Homo sapiens, que d’homes i dones ja n’hi havia abans. I és amb aquesta reflexió que s’escau la dita “Qui menja sopes, se les pensa totes”.

Per què fem sopes?

Gust. Ens agraden, ens reconforten i ens porten records. Aquesta és la raó principal. Gust, emoció i tradició. No és pas poc.

Economia. És dels pocs plats que transformen l’aigua en nutrient i en sabor, i que ofereixen una rendibilitat màxima.

Sostenibilitat. Ens permeten l’ús integral de l’aliment. Aconsegueix estovar les parts més dures dels productes i també les que no podem menjar (ossos i espines), transmetent-ne el sabor i els nutrients a l’aigua.

Aprofitament. Els aliments que han perdut la seva frescor, la seva textura i vigor i, per tant, els que no tenen bona presència, són benvinguts a l’olla i faran bon caldo. Recordo aquella frase de les mítiques germanes Reixach del restaurant Hispània d’Arenys: “Els nostres brous són bons perquè hi van a parar les llagostes que ja no podem vendre a taula”. La sopa també és això.

Autonomia. Es fan soles, no se n’ha d’estar pendent. Aquesta és la raó per la qual a pagès menjaven escudella cada dia. Anava bullint a la llar mentre les pageses tenien cura del ramat i dels camps.

Per què no fem sopes?

Generalitzar és de necis. És d’ignorants dir que tothom fa això o fa allò, perquè és del tot impossible saber què fa tothom i és ben segur que el “tothom” és només el vostre “tothom”, el vostre racó de món, el vostre entorn social i cultural.

Fet l’apunt que m’allibera de tota responsabilitat, goso afirmar que avui no fem sopes, que ja no cuinem sopes i que cada vegada en mengem menys.

No cuinem sopes. Només cal que passegem per qualsevol supermercat o botiga de queviures per observar astorats que els prestatges estan farcits de brous en bric o en ampolla de vidre. Imagino la cara reticent del CEO de l’empresa alimentària quan li van proposar per primera vegada elaborar sopes i envasar-les en bric. És cert que el camí estava aplanat per les sopes deshidratades, però convindrem que els deshidratats tenien un sentit quan van aparèixer, un sentit pràctic i fins i tot imprescindible: les sopes deshidratades van sorgir com una estratègia alimentària necessària en moments en què era impossible cuinar.

El primer que va treballar en aquesta tècnica va ser Nicolas Appert, al principi del segle XIX, impulsat per Napoleó, que, amb la seva frase mítica “els exèrcits marxen sobre els seus estómacs”, deixava clara la importància d’una alimentació suficient i saludable dels soldats a l’hora d’assolir la victòria. Appert va desenvolupar plats preparats en conserva per alimentar les

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos