La calçotada ideal (ed. actualitzada)

Àlex Segú

Fragmento

cap

De penques
i pencaires... n’hi ha
a totes les calçotades

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que vaig anar de calçotada. El que sí que recordo és que si aquell dia m’haguessin dit que aquell costum tan feréstec i poc polit acabaria sent una tradició nacional, m’hauria fotut tal fart de riure que el vi del porró m’hauria tacat encara més el jersei de franel·la. I és que la gràcia de la calçotada es trobava precisament en el fet que fos tant d’estar per casa, que tingués l’encant de les coses entranyablement amateurs, en l’esperit de festa semiimprovisada que demanava la implicació desinteressada de tots els participants. Era una espècie de precedent del «jo poso» —tan de moda ara—, però en versió rural i amb regust de fum.

La mecànica era gairebé com un ritual. Es quedava al tros d’un dels de la colla —a Tarragona no anàvem al camp, anàvem al tros o al defora— un diumenge qualsevol d’hivern, de bon matí, quan el terme sovint estava si fa o no fa tan emboirat com el cervell dels participants, un poc perjudicats pels estralls de la nit anterior. Un cop allà, la fauna que poblava de mica en mica la calçotada era ben bé un microcosmos de la vida. D’una banda hi havia els pencaires. Eren aquells que arribaven a primera hora i amb un tres i no res ja havien aconseguit prou llenya per omplir les llars de foc de tota la comarca i, de passada, de les properes quinze calçotades, i també eren els que havien fet foc de manera artesanal amb dues pedres que havien esmolat amb les dents. Eren els que no es cremaven mai agafant les graelles ni escampant les redoltes perquè, o bé venien preparats amb guants de casa, o senzillament tenien la traça que tu no tindràs mai i, sobretot, tenien l’experiència guanyada en mil i una calçotades a l’esquena. Per això sabien quan era el moment just per girar els calçots abans no es recremessin i tenien les patates embolicades en paper de plata i la botifarra i la carn de xai salada i llesta per agafar el relleu de les cebes dolces ja sacrificades. Hi havia un element també que els delatava encara més que la seva manya. Era la devoció amb què portaven la salsa de calçots de casa, amb la cura de qui porta el tresor més preuat del món. I és que el «calçoter» professional sabia que en aquesta salsa radicava l’èxit o el fracàs de tota l’empresa. Per això delegaven aquesta tasca cabdal en la persona més de fiar del món: la mama. Sí, la salsa sempre la feia la mama, la seva, i per aquest motiu era imperatiu per acabar la festa sense cap trep al cap o esgarrinxada a la galta dir que la salsa de la mama corresponent era la salsa més bona de totes les salses que es fan i es desfan.

D’altra banda hi havia els penques. Érem els que arribàvem tard, si fa o no fa un parell d’hores més tard de l’hora a què s’havia quedat, just quan les redoltes ja espetegaven sota el foc, quan la carn agafava color i els calçots fumejants ja estaven embolicats. No, no ho fèiem pas per mandra. Bé, una mica sí, però sobretot era perquè l’experiència ens deia que nosaltres, a l’hora de fer els preparatius, fèiem més nosa que servei, que fins i tot amb tres encenedors i divuit caixes de mistos d’aquelles gegants, en comptes de foc només faríem una fumarada de cal déu, que ens cremaríem les mans amb la graella i acabaríem socarrimant els calçots i la carn com si fóssim a cal Pere Botero. Per això arribàvem a misses dites i, conscients de les males cares que ens esperaven, fèiem cap amb una garrafa de vi del celler de la cooperativa, d’aquell que de tan fort es podia gairebé mastegar, i repartíem gots a tort i a dret amb el millor dels somriures. I no portàvem salsa de casa, és cert, però això ho suplíem amb unes herbes aromàtiques que tampoc eren ni casolanes ni de la mama.

Entre cares mascarades

No calia patir gaire tampoc. L’esperit de la calçotada és difícil de malbaratar per més barra que tinguin els de sempre. Un cop al voltant de la taula improvisada i a peu dret, tota la mala maror s’espolsa amb la visió esplèndida dels feixos de calçots embolicats curosament amb paper de diari. Llavors només cal deixar-se anar i meravellar-se davant el golafre de torn capaç d’empassar-se’n tres dotzenes amb l’alegria i la despreocupació de qui sap que no ha de guardar les formes ni patir per si la dona el renya. Perquè, en el fons, tota la gràcia de la calçotada s’amaga en el fet irreverent de poder-te atipar sense compliments, de poder-te embrutar tant com vulguis, sense pitet ni eixugamans, en l’empatia que es crea quan et veus rodejat de cares mascarades i dents ennegrides, de galtes esquitxades del vermell de la salsa que amb tanta cura ha fet la mare d’un altre que no ets tu. Potser per això, aquest costum gastronòmic tan nostre ha estat, és i serà sempre el més agraït per aplegar grans i petits: els menuts, meravellats que per primer cop a la vida cap pare els renyi per empastifar-se la cara, els morros, les mans i totes dues mànigues; i els progenitors, alleugerats també per no haver de patir com sempre per si el nen es fot el plat damunt del jersei.

Sí, ja ho sé, ara ja no cal ser un penques i enredar cap pencaire per fotre’s un fart de calçots. Només cal anar a qualsevol restaurant i pagar-los a preu d’or. I sí, no ho digueu massa fort, però jo també hi he anat, mig espantat, no fos cas que cap conegut vallenc em trobés allà amb el pitet, la teula damunt la taula i els tovallons de paper amb olor de llimona en un plateret. Sí, ho he fet i sé de què parlo quan us dic que va estar bé, que les cebes dolces eren ben gustoses, però que no hi penso tornar per poc que pugui. No hi penso tornar, entre altres coses, perquè ningú no em va renyar per arribar a misses dites; perquè l’àpat no va acabar amb la tarda apagant-se a poc a poc al voltant del foc, fent-nos passar el fred a glops de moscatell o de qualsevol cosa que encara quedés; perquè no em va caldre dir que la salsa era la millor que havia tastat a la meva vida —és clar, no l’havia fet cap mama de la meva colla—; perquè no vaig ni poder acabar mascarat de dalt a baix i fent pudor de fum, que és com s’ha de dir ara si vols ser educat, tot i que llavors la pudor de calçotada s’identificava amb una ètnia determinada de manera políticament molt incorrecta. No, no us diré pas que no aneu de restaurant a fer-la. Si no teniu cap altra manera d’engolir calçots, val molt la pena, i tant. Però si podeu triar, feu-me cas, mireu d’enredar algun amic que tingui un tros al defora, un amb ganes de pencar i feu-la allà, al ras, esquivant el mestral en algun recer, envoltats de cares conegudes fent-la petar i de canalla amb les mans i els morros negres empaitant un gos massa tip. Potser tornareu sense ganes de sopar i amb una necessitat urgent de dutxar-vos amb escàrpia i martell, però tot i que l’estómac us digui el contrari, l’endemà ho tindreu ben clar. Voldreu repetir.

Lluís Gavaldà

Nascut a Constantí, al Tarragonès, terra de calçots, és el cantant i principal compositor d’Els Pets. Llicenciat en Filologia Anglogermànica, col·labora habitualment a la premsa i a la ràdio.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos