Soc fill dels Evuzok

Lluís Mallart i Guimerà

Fragmento

cap-1

Nota a aquesta edició

Soc fill dels evuzok. La vida d’un antropòleg al Camerun va ser escrit per encàrrec de la Fundació Jaume Bofill de Barcelona els anys 1989 i 1990 quan era a París, i la primera edició va ser publicada per La Campana l’any 1992 coincidint amb la meva incorporació a la universitat catalana. Soc conscient que les coses, aquí i allà, des de llavors fins ara, han canviat molt. De totes maneres, en aquesta nova edició publicada per Penguin Random House he cregut que no havia de canviar gens el text, llevat, és clar, d’alguns punts i d’algunes comes. Crec sincerament que el lector és prou intel·ligent per distingir allò que pot ser circumstancial en un llibre d’allò altre que pot tenir un aire més essencial o, si més no, de més perdurable a través del temps. De totes maneres sí que em cal aportar algun complement d’informació. Aquell itinerari que va començar en aquell tros de selva africana de Nsola ha continuat fins ara, en aquesta fase final de la meva existència. La llarga jubilació m’ha permès, en efecte, tornar al Camerun per acomiadar-me, altra vegada, dels evuzok i presentar-los els meus fills Oriol i Myriam. Tots dos van rebre el darrer dia de la nostra estada la benedicció del poble evuzok: el seu cos va ser untat amb la sang d’una cabra sacrificada, sota la mirada d’un capellà africà. I la Myriam es va poder recollir davant la tomba de la seva homònima Ada Myriam.

La jubilació també m’ha permès digitalitzar tots els meus documents orals i escrits que poden ser consultats —en formats diferents (CD, DVD, USB...), segons les èpoques— a la biblioteca Éric de Dampierre de la Universitat de París X, a l’IMF-CSIC de Barcelona, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, al Centre International pour le Patrimoine Culturel et Artistique de Yaoundé al Camerun, i per fi preparar un llibre bilingüe escrit en ewondo (la llengua dels evuzok) i francès (la seva llengua oficial) en un format perquè pugui ser editat on line (Casa África) i així escoltar veus i músiques gravades, les més antigues, fa més de mig segle. I és així com considero acabat aquell itinerari antropològic començat entre els evuzok i narrat en part en aquest llibre.

El sociòleg francès Pierre Bourdieu parlava de la «il·lusió biogràfica». Certament el meu llibre té una dimensió autobiogràfica, la d’un moment de la meva història personal que sense cap dubte va ser molt important per a mi. No diré que tots aquells fets que narrava no fossin viscuts. Ho eren. De cap manera eren una ficció, però cal tenir molt en compte que també eren la meva forma de veure’ls, d’expressar-los i sobretot de seleccionar-los i entrelligar-los tot formant el meu relat d’aquell tros de la meva vida. Però «les coses de la vida es poden veure de moltes maneres diferents», cantava un trobador africà amb la seva arpa mvët a les mans. Hi ha la meva manera de veure les coses, els meus trossos de vida. És cert. Però també hi ha la manera com veuen aquestes coses els altres, els seus punts de vista, i, a més a més, els altres fets que els envolten i que tot plegat pot completar, contradir, oposar-se a aquell relat, el meu.

Podríem dir que les memòries dels uns necessiten els punts de vista dels altres per mesurar millor una realitat. I que les històries de vida, les memòries o les autobiografies, per no parlar de les biografies, sempre són un punt de vista, o una simple «il·lusió» com diria Bourdieu, encara que benaurada sia la «il·lusió», si aquesta paraula és interpretada al mateix temps com l’alegria o l’entusiasme que poden causar-te aquells fets de la teva vida que et permeten entrar, encara que sigui una mica, en el coneixement de les maneres de fer, parlar i pensar de l’Altre.

Són altres punts de vista, doncs. Un exemple que apareix ja més d’una vegada en aquest llibre i que ara em plau recordar. Les meves recerques sobre allò que nosaltres anomenem la «religió», la «màgia» i la «bruixeria», i la «medicina tradicional», que estigueren al centre de les meves preocupacions antropològiques, m’exigien no tan sols fer preguntes als uns i als altres, conviure amb la gent, sinó també anar sovint a casa dels medecinaires i, quan em convidaven, assistir a algun dels seus actes rituals.

Tot això —i altres coses— em va portar a deixar el meu estatut de missioner i convertir-me més tard en antropòleg, com ho narro en aquest llibre.

Ara bé, resulta que molta gent no pensava que fos gaire normal aquella meva manera de fer, i encara més quan considerava que el que havia de fer un bon prevere i missioner era condemnar aquelles persones amb qui tenia relació, els ngengang, els «grans medecinaires», sobretot, però també els polígams.

La gent de casa nostra, en canvi, quan llegia Soc fill dels evuzok, ho trobava força bé, normal, quasi edificant.

Els evuzok pensaven, per altra banda, que quan algú freqüentava massa alguna persona que consideraven poderosa, els ngengang, per exemple, que jo anomeno d’una manera aproximativa «grans medecinaires», era per apropiar-se (fadi) sense el seu consentiment d’algun dels seus poders. És així com ho recorda la fórmula ritual que els grans medecinaires diuen quan comencen a posar en pràctica algun dels seus poders. Fadi és precisament el verb emprat per significar-ho i que nosaltres podem molt bé traduir per «arrabassar», «robar», «agafar». És així com moltes vegades he recordat aquella fórmula en els meus llibres i que ara lliuro de nou amb una de les seves versions:

Jo no et posseeixo per la força

Jo no t’he atret amb afalacs

Jo no t’he robat

Jo no t’he fet meu amb enganys

Jo t’he rebut graciosament,

Jo et conec per [i aquí assenyalaven el nom de les persones que li havien comunicat el seu saber]

Els qui donen el mal, el donen a la nit

Els que el lleven, el lleven de dia

Man evuzok («fill dels evuzok»), és així com els evuzok m’anomenaven, i encara m’ho diuen avui quan algun dels seus descendents m’envia un correu electrònic; un «mal missioner» que rondava massa per les cases d’aquells que hauria hagut de condemnar, és així com ho pensaven d’altres. «Un estudiós», dic jo, encara.

Un missioner convertit en antropòleg que ha procurat ser fidel al poble evuzok conservant i transmetent algunes de les seves veus, de les seves paraules, de les seves maneres de fer i pensar, i que ara voldria tornar a aquell poble com si fos el viatge de retorn d’un etnògraf al seu terreny per fondre’s simbòlicament amb aquells que l’havien tractat com un dels seus. Un simple pensament imaginari, doncs, sobre la vida d’un etnògraf, de l’etnografia que no ha de desaparèixer mai.

En aquesta nova edició, podreu escoltar al fil de la lectura les veus d’algunes de les persones que apareixen en el llibre, seguir els ritmes dels tam-tams de mort d’aquest poble, mesurar la bellesa dels cants d’algunes de les seves danses de guariment, compartir l’emoció d’una cançó de bressol, etc. Així fem més nostres encara alguns dels aspectes més quotidians de la vida cultural del poble evuzok. Podreu escoltar aquests àudios a www.socfilldelsevuzok.com.

LLUÍS MALLART

Olot, agost del 2020

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist