Jo, Trump

Ramón Rovira

Fragmento

JoTrump.html

Pròleg

«Cada dia em faig la mateixa pregunta: “Com és possible que això passi als Estats Units? Com pot ser que gent així governi el país?” Si no ho veiés amb els meus propis ulls, creuria que pateixo al·lucinacions.» La reflexió no és actual, encara que bé podria ser-ho. Forma part del llibre Complot contra els Estats Units, de Philip Roth, en què l’escriptor nord-americà elucubra sobre les conseqüències d’una hipotètica presidència de l’heroi de l’aviació Charles A. Lindbergh, un aïllacionista tipus nazi convençut, que es va oposar a la intervenció nord-americana a la Segona Guerra Mundial. Roth va escriure aquesta distòpia sobre la seva família jueva fa més d’una dècada, però l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump l’ha tornat a la palpitant actualitat. Encara que el lema America First que el líder republicà enarbora com a estendard de la seva presidència és el mateix que Lindbergh va encunyar per defensar la seva oposició a lluitar contra Hitler, equiparar Trump amb el nazisme és recargolar excessivament la realitat. Però sí que hi ha factors preocupants en el seu breviari ideològic. L’autoritarisme, la megalomania, la creació d’una veritat alternativa o la ruptura amb els aliats tradicionals, han impregnat el primer tram d’una presidència marcada per la improvisació i la falta d’una doctrina. Històricament, la doctrina presidencial ha definit els interessos clau de cada administració nord-americana, tot establint un full de ruta dels objectius que es pretenen i els mitjans per aconseguir-los. Començant amb la doctrina formulada pel president James Monroe el 1823, Amèrica per als americans, en què s’advertia les potències europees que Washington no acceptaria interferències en les relacions amb els altres països del continent, cada president dissenya la seva empremta en els primers compassos de la seva administració. Theodore Roosevelt va afegir al pensament de Monroe la prerrogativa d’intervenir militarment per protegir les zones d’influència dels Estats Units. Eisenhower i Carter van centrar el focus a evitar la intromissió de Rússia a l’Orient Mitjà i al Golf Pèrsic, mentre que Truman, Nixon i sobretot Reagan van posar l’accent a com frenar l’expansió de comunisme, un pla que culminaria amb la derrota soviètica i la fi de la Guerra Freda. La doctrina postatemptats de l’11-S de George W. Bush pretenia aniquilar el terrorisme de matriu islàmica exportant la democràcia als països àrabs i Barack Obama va ser un apòstol del multilateralisme i del lideratge discret, com va quedar reflectit en la progressiva retirada de tropes nord-americanes dels camps de batalla o amb la intervenció a Líbia per enderrocar el coronel Gaddafi. En els dos casos, el paper dels Estats Units formava part d’una estratègia aliada i, a vegades, dirigida per un altre país.

I TRUMP?

Qualsevol intent de definir una doctrina pròpia per a la presidència de Donald Trump xoca contra una barrera formada per populisme, postveritat, intuïció, indefinició, improvisació, ignorància, personalisme, arrogància, nepotisme i alguna gota de paranoia. Aquest còctel destil·la dos principis bàsics: el proteccionisme enfront de la globalització econòmica i l’aïllacionisme contra el multilateralisme en política exterior. En el primer cas, la realitat comercial i l’imperi dels números han obligat a una prudent revisió de les taxes i barreres que amenaçaven amb l’enfonsament de l’economia nord-americana i la mundial. Així li ho van fer veure els agricultors d’Iowa, que exporten el 28% del seu blat de moro a Mèxic per elaborar tortitas i que en la seva immensa majoria són votants de Trump. O els tecnòlegs de Silicon Valley, que, encara que no el votin, amenaçaven d’anar-se’n al Canadà si els imposava aranzels del 45% a les importacions de components fabricats a la Xina, fonamentals per als seus ordinadors. I els propietaris dels casinos de Las Vegas o de les escoles i universitats d’elit, que sobreviuen gràcies als milions de visitants que reben de tot el món sense distinció de races i colors, especialment si disposen d’una bitlletera ben assortida.

La flexibilitat i els canvis observats en la política econòmica són radicalment diferents quan es refereixen a les relacions internacionals. Aquí, l’empremta aïllacionista de Trump s’ha assentat com un principi que estableix un nou ordre, alternatiu al definit després de la Segona Guerra Mundial. La Conferència de Ialta, que va reunir els tres vencedors de la Segona Guerra Mundial —Stalin, Churchill i Roosevelt—, poc abans de la fi de la gran conflagració, conjuntament amb la trobada de Bretton Woods, que va agrupar la flor i nata de l’economia planetària, van establir les línies que han regit el planeta des d’aleshores, una divisió de zones d’influència i una estructura institucional que havien de garantir l’estabilitat política i econòmica. La caiguda del mur de Berlín va ser un punt i seguit que va reafirmar l’hegemonia dels Estats Units com a superpotència global. Inassequibles al desànim, els profetes de l’apocalipsi no han deixat d’elaborar tractats on auguren la caiguda de l’imperi americà, per cert, tan nombrosos com erronis en el seu pronòstic, perquè fins ara la preponderància política, militar i econòmica dels Estats Units ha sigut indiscutible. Aquesta preeminència mundial ha anat acompanyada, almenys durant les últimes quatre dècades, de la defensa de tres valors fonamentals: la democràcia, l’imperi de la llei i els drets humans. Encara que la història és plena d’excepcions que contradiuen aquesta doctrina, sobre aquests tres pilars, més el consens bipartidista i l’internacionalisme liberal, s’ha construït la presència dels Estats Units a l’exterior. En general, el principi articulat pel president Woodrow Wilson fa un segle, segons el qual el poder ha de ser utilitzat per fer el bé en el món, ha resistit amb una salut notable. Fins ara, perquè la novetat és que Donald Trump està decidit a posar-hi el punt final en favor de l’unilateralisme, els interessos econòmics i la seguretat nacional, renunciant al ceptre de superpotència planetària. Així, sota la seva presidència, els Estats Units amenacen amb la retirada del Consell de Drets Humans de l’ONU, han atenuat les crítiques contra els règims dictatorials i han endurit la política d’asil i immigració, per citar-ne només algunes mostres.

Aquest canvi en una línia política que ha mantingut el país en la cúspide del planeta fins ara es deu a la divisió que pateix la societat nord-americana de Trump, una nació molt polaritzada ideològicament i on el consens ha sigut substituït per un debat aspre, en què compta més qui guanya que el que es discuteix. Un altre element és la preeminència cada vegada més gran de nous protagonistes, que no volen deixar escapar l’oportunitat d’ocupar els espais que deixen buits els Estats Units. És el cas de la Xina comunista, que no tan sols s’ha convertit en el capitost del lliure comerç, sinó que acaba de proposar la nova Ruta de la Seda, una idea del president Xi Jinping per construir una xarxa que enllaçaria el gegant asiàtic amb la resta d’Àsia, Àfrica, Europa, Orient Mitjà i Amèrica Llatina, un terç de l’e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos