Música celestial (edició en catalá)

Fragmento

Pròleg

Les imatges, sobretot les imatges, enaltien el tòpic: val més una imatge que mil paraules. Perquè va ser una penetració en tota regla, el trencament d’una certa «virginitat». La policia, la nostra policia, la que du aquesta boina de gairell que li dóna un aspecte tan rural i a la qual només li falta un ramat d’ovelles i un gos d’atura, va ser l’encarregada —precisament aquesta policia autonòmica nostra tan anhelada— de penetrar i trencar l’himen de la virginitat catalana.

Aquesta vegada era diferent de tot el que s’havia pogut veure. O potser només eren imaginacions meves. Però el cas és que aquesta vegada la música sonava diferent de com s’havia sentit fins aleshores a Catalunya.

El mal anomenat «oasi català»* ja havia agafat altres vegades un color verdet com el d’una bassa. Des de Banca Catalana fins a Javier de la Rosa, un «empresari català exemplar» en paraules del president de la Generalitat Jordi Pujol. Des del cas Casinos fins al jutge Estivill, el jutge de la Forca, i el seu soci, l’advocat Piqué Vidal, passant pel conseller Planasdemunt. O l’amenaça, gens velada, de denunciar el 3 % de comissions etzibada en seu parlamentària per un altre president de la Generalitat, Pasqual Maragall, arran de l’esfondrament del Carmel. Des de la trama dels inspectors d’Hisenda fins als informes encarregats per diversos governs sobre periodistes i mitjans de comunicació. I, més endavant, el cas Pretòria, una trama de suposada corrupció transversal que posava de manifest la sociovergència. Eren fets que s’arrelaven a la història recent del país, però tot plegat passava fora de casa i la mirada cívica s’entretenia amb una parsimònia curiosa en els escàndols de Marbella, València, Palma de Mallorca o Madrid. Llocs del tot estrambòtics, llunyans, gairebé exòtics per als catalans, una geografia del desamor. Però, després, les aigües encrespades tornaven a l’ensopiment català de sempre, tan nostre, tan estimat. Aquest avorriment tan enganxós, tan asfixiant.

Pujol era capaç d’alçar la cresta, amb el beneplàcit unànime i amb ovacions, i fins i tot s’atrevia a afirmar que «si entrem aquí prendrem molt de mal perquè jo tindré una resposta fàcil. Jo també li podria dir: “Aquests van donar tant a tal”». Després de l’amenaça, l’expresident va advertir que «tots faríem una mica de ferum. No hi entrem, però, ei!, si hi cal entrar, hi entrarem. Jo em sembla que no hi he d’entrar», va sentenciar en to amenaçador i amb la cançoneta del xantatgista que juga amb avantatge; ara bé, ningú no li va aconsellar que anés al jutjat de guàrdia a denunciar-ho. Després, evidentment, va dir que s’havien mal interpretat les seves paraules. És clar, només faltaria!

Aquesta vegada l’escena era una altra. Ens era familiar, massa pròxima. Un dels miralls en què ens miràvem i ens hi reconeixíem —i fins i tot ens hi admiràvem com a membres d’una suposada comunitat nacional, la catalana— s’havia trencat en mil bocins i ara només ens quedava la missió d’anar recollint amb paciència el mirall trencat i mirar de recompondre la realitat. Aquest cop havien tocat el moll de l’os. No es tractava només d’una institució memorable on buscaven —en principi— uns dos milions d’euros extraviats, sinó que es tractava d’un dels pilars simbòlics —com Montserrat, el Barça, la Caixa o La Vanguardia— de l’imaginari català. Una de les potes sobre les quals s’asseia el país. No només era això, però també i sobretot es tractava d’això. Els plats, que estaven tan ben col·locats, havien estat víctimes d’una bona trencadissa.

L’establishment català perillava, el difícil equilibri social construït amb tanta dedicació —gairebé amb la minuciositat de la microcirurgia aplicada a una preuada joia difícil d’encastar— des de l’arribada de la democràcia corria un greu perill. L’elit catalana, la mateixa que havia delegat una classe política més aviat lil·liputenca, havia penjat el cartell de «no molesteu». Però ara es trobava en una veritable fallida moral perquè aquesta vegada era un dels seus. L’altra, la ruïna econòmica, ja feia molt de temps que l’havia escurçada, però encara li’n quedava el valor simbòlic, emblemàtic, el poder de representació. Un valor gens menyspreable per continuar exercint la funció de lideratge. S’havia de saber, tots havíem de saber, qui manava a Catalunya de debò, i no eren pas les batusses d’un Parlament de la senyoreta Pepis.

Tots ens vam quedar amb el cor encongit, com quan es va cremar el Liceu i ens va tocar molt endins. Ara també. Potser per això, la primera reacció va ser la incredulitat. «L’Orfeó Català ha difós un breu comunicat en el qual manifesta la seva confiança en la Justícia i prega un tracte respectuós de la notícia davant el “caràcter preliminar” de les actuacions», publicaven els diaris aquell dia. Estàvem sota un estat de xoc emocional.

Potser també per això, el senyor Fèlix Millet, i el seu segon de bord, el senyor Montull, contra els quals s’havia presentat una querella per apropiació indeguda i falsedat documental, no donaven crèdit al que havia passat, i el primer va abandonar l’edifici per la porta del darrere tapant-se la cara amb un paraigua, com els participants dels Fets d’octubre del 1934, quan el govern català es va alçar en armes contra el govern legítim de la II República, que van sortir del Palau de la Generalitat per les clavegueres amb l’estelada a coll.

Tot molt patriòtic. Però la grandesa es va esmunyir pel forat de la foto. Eren com els mafiosos italians enxampats menjant pa i formatge. Massa real per no ser veritat. Ara bé, com deia Susan Sontag: «Una fotografia no és només una imatge (en el sentit en què ho és una pintura), una interpretació d’allò real; és també un vestigi, un rastre directe de la realitat, com una empremta o una màscara mortuòria».1

Els periodistes acostumen, en el millor dels casos, a narrar els fets que consideren suposades notícies. Poques vegades, per no dir gairebé mai, s’aturen a mirar d’explicar-los, preguntant-se «el perquè», els motius. I no només «com» ni «quan». Aquest llibre pretén precisament això: explicar per què un conegut i il·lustre home català, Fèlix Millet i Tusell, un destacat membre de l’elit barcelonina i, per tant, catalana, va fer el que va fer… i als ulls de tothom, mentre tots miraven cap a una altra banda. Igual, exactament igual que els veïns dels camps de concentració nazis que no van veure res, no van sentir res i, pel que sembla, no els afectava en res la fortor penetrant de carn humana socarrimada.

Un supervivent, de tornada a Àustria, narrava com els americans col·locaven taulers amb fotos penjades:

S’hi veien els cossos descarnats, marcats per la mort, darrere el filat de pues, i cadàvers nus pertot arreu […] es feien tot de comentaris despectius i fins i tot hi havia mostres d’indignació pel que havien de veure. «Això no és veritat», deia la gent. Vaig veure unes noies que s’emprenyaven per les imatges: «Quina mentida més pèrfida! Tot això és propaganda dels ianquis o dels russos! Vés a saber on han fet aquestes fotos»

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos