La nació en portada

Antoni Bassas

Fragmento

cap-2

Vaig rebre l’encàrrec just un mes abans, de matinada, a Singapur, on acabava d’arribar per visitar el meu fill Raimon, que hi treballa. En mig de l’insomni reglamentari de la primera nit, la pantalla del mòbil va il·luminar-se amb un whatsapp escrit a onze mil quilòmetres de distància que em preguntava si acceptaria de pronunciar una conferència a Madrid, en el curs de la recepció oficial que l’Onze de Setembre hi organitza el Govern de la Generalitat. Per a tota orientació, afegia: «Tema lliure, però òbviament relacionat amb Catalunya-Espanya».

Vaig somriure tot pensant que «Catalunya-Espanya» no és tema lliure sinó que ha acabat esdevenint un tema obligatori. No hi deu haver cap català que en algun moment de la seva existència no s’hagi hagut d’enfrontar a sentiments contradictoris, converses delicades, comentaris desagradables o bromes amb poca gràcia, per no parlar d’hostilitat manifesta, a causa del que la gent de la meva generació va créixer sentint que s’anomenava el «problema catalán».

Els catalans anem pel món amb una motxilla carregada d’explicacions i de silencis, que administrem segons l’humor, el paisatge i el paisanatge. Adaptant Josep Pla, el català és un animal que s’explica, i que passa èpoques de tot: a vegades pensa que s’explica i no l’entenen, a vegades pensa que no el volen entendre i, després dels esdeveniments del 2017-2019, una part considerable de catalans ha arribat a la conclusió que, precisament perquè l’entenen perfectament, tota la resposta que ha rebut ha consistit en policies i jutges.

És cert que no hi ha país que no faci carregar a la seva gent una herència plena de complexos i problemes no resolts, alguns dels quals deriven dels més foscos episodis nacionals. Mirem Europa: les motxilles espanyoles, alemanyes, italianes o franceses van quedar bastant carregades de tràgics fantasmes familiars durant el segle XX. I què me’n diuen de la motxilla japonesa o la nord-americana. La diferència és que la motxilla catalana incorpora un pes suplementari d’angoixa existencial. Un nord-americà pot sentir vergonya per l’esclavitud, per la segregació racial, per la guerra d’Iraq o per la presidència de Trump, però ni li passa pel cap que l’endemà pugui perdre el seu passaport de tapes blaves.

Un català sap que, segons com vagin les coses, la seva llengua serà proscrita, la seva història, esborrada i la seva identitat, folkloritzada. Ho sap perquè ha passat. De fet, encara som molts els que ens ha passat. Sap que, en el millor dels casos, Catalunya serà una minoria que cohabitarà, vigilada amb la tolerància desconfiada del sistema constitucional vigent, dins el règim comú d’un estat. I no són gaire més fàcils les relacions amb un món en què si no tens estat propi no existeixes, perquè l’estat és la mesura oficial de reconeixement, el sistema mètric que et fa normal davant la comunitat, sense més preguntes. Tu ja pots anar explicant que parles una llengua llatina i tens una bandera d’origen mil·lenari, que et demanaran: «show me your passport» i, a continuació, et tancaran als nassos la finestreta on concedeixen els certificats d’homologació internacional.

De la qüestió catalana n’escric sovint i n’he hagut de parlar en públic amb alguna freqüència. Per exemple, al documental que Netflix va rodar el 2018 titulat Dos Cataluñas, on vaig retrocedir fins a mig segle enrere, quan vaig sentir per primera vegada «es catalán pero es simpático», per no parlar del «polaco» del servei militar —ara convertit en «¿qué pone en tu DNI?»—, o aquella altra de bon rotllo que les resumeix totes: «pero tú, cuando haces el amor, ¿de verdad que hablas en catalán?». El català és un tipus entrenat a posar cara de pòquer, a no caure en provocacions, a que el facin sentir com una mena d’espanyol defectuós.

La primera vegada que vaig parlar sobre les relacions Catalunya-Espanya per a una audiència no catalana va ser el 2007, a Londres, quan l’hispanista anglès Paul Preston em va convidar a pronunciar una conferència a la London School of Economics. Davant d’un historiador com ell no podia pretendre fer un repàs històric i, donant-hi voltes, vaig adonar-me que si estava familiaritzat amb els termes del debat era, en gran mesura, gràcies a la immersió diària que he fet durant dècades als mitjans de comunicació, tant de Barcelona com a Madrid.

He estat lector i oient quotidià i atent de les dues narratives nacionals, la de Madrid i la de Barcelona, expressades en titulars, articles i portades, sobretot portades perquè una de les primers lliçons de periodisme és que si vols saber què pensa un diari no cal que llegeixis el comentari editorial, sinó que vagis directament a la primera pàgina per veure què hi diu, com ho diu i què és el que no diu. Se n’anomena línia editorial i saps que vius en una democràcia quan línies editorials enfrontades actuen en concurrència. Com deia un dels periodistes que més n’ha sabut, de fer portades, l’inoblidable Carlos Pérez de Rozas, «veient la portada, hauríem de saber de quin diari es tracta». En Carlos sempre defensava que, quan dos diaris de línies editorials diferents coincidien en la portada, «volia dir que tots dos havien errat en el que són i el que representen i, per tant, havien fet una portada fallida». A la portada, doncs, hi trobarem una síntesi subjectiva de 24 hores de la vida d’un país i del planeta, i en la suma de tots els diaris hi hauríem de trobar escrita la història del país i del món.

Els diaris contenen la història, enriquida amb els excessos emocionals del dia en què van ser escrits i, per tant, són perfectes per entendre el context en què es van anar succeint els episodis d’un estira-i-arronsa tan intens com el que ens ocupa. O sigui que, per bastir la conferència de Madrid, em vaig precipitar sobre primeres pàgines de fins a quatre dècades enrere per veure com els mitjans han donat forma a les expressions que després tots hem fet servir per modelar la nostra pròpia opinió i discutir-la amb els altres. De seguida vaig comprovar que, un cop mort Franco, els diaris de Madrid i els de Barcelona acompanyaven la recuperació de la democràcia amb diversos graus d’entusiasme, però els rotatius catalans hi afegien la normalització d’allò que havia estat emmordassat durant quatre dècades: la realitat nacional catalana, simbolitzada en la recuperació de la Generalitat. Tots dos objectius, democràcia a Espanya i autogovern a Catalunya, no tan sols semblaven compatibles sinó que es necessitaven mútuament: sense democràcia a Espanya no hi hauria autonomia a Catalunya, i sense autonomia a Catalunya no hi hauria una democràcia a Espanya digna de tal nom. En canvi, trenta anys més tard, arribats a 2005, amb el projecte d’Estatut aprovat amb el suport de vora el 90 % del Parlament de Catalunya però amenaçat per l’ofensiva política, econòmica i mediàtica nacionalista espanyola, els termes de la conversa diària Barcelona-Madrid es van enrarir i la batalla conceptual es va lliurar a cada portada amb paraules com «dignitat» o expressions com «castración química del estatuto». De fet, al 2007, quan vaig acabar la conferència a Londres, Preston va

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos