Tres dies a la presó

Gemma Nierga
Jordi Cuixart

Fragmento

cap-1

Pròleg

La foto de la coberta d’aquest llibre és un muntatge. Jordi Cuixart i jo no hem estat mai esquena contra esquena, no ens hem abraçat, ni tan sols ens hem pogut tocar. En tot moment al llarg d’aquestes trobades ens ha separat el vidre gruixut del locutori. Els de l’altra banda hem escoltat la seva veu a través d’un intèrfon que ell ha anat aguantant ara amb una mà, ara amb l’altra. Com que no ens han deixat entrar-hi cap sistema de gravació, hem hagut d’anar anotant en directe les seves paraules. És així com he conegut Jordi Cuixart, en una sala plena de cabines transparents, sempre amb un vidre interposat.

El primer dia que vaig trepitjar Lledoners era un dissabte: el 10 de novembre de 2018. Vaig anar-hi amb Txell Bonet, la dona de Cuixart, i el fill de tots dos, l’Amat. Els vaig recollir amb el meu cotxe a casa seva, a Gràcia, i vam emprendre el camí de prop d’una hora cap al Bages. El nen, d’un any i mig, anava remugant «Papa, papa» des del seient posterior: sabia molt bé on ens dirigíem. Per a l’Amat un pare és algú a qui veus darrere d’un vidre, algú que t’agafa a coll entre quatre parets molt de tant en tant.

Aquella primera trobada, l’única que va tenir lloc durant l’horari habitual de visites dels familiars, la recordo minut a minut, començant per l’estona de cua que vam haver de fer. A l’entrada de la presó t’obliguen a deixar els objectes personals en un armariet. A la Txell li van trobar un pintallavis en una butxaca de l’abric i el policia li va recordar que no el podia entrar al locutori. Abans de desar-lo al costat del mòbil i de tancar l’armariet amb clau, ella es va pintar ben pintats els llavis de color vermell. Anava a veure el seu home i volia fer la millor cara possible.

També va ser aquell dia quan vaig decidir que sí, que conversaria amb Jordi Cuixart per fer-ne un llibre. He d’admetre que, quan em van trucar d’Òmnium per dir-me que el president de l’entitat volia que l’entrevistés a la presó, la proposta em va sorprendre. No m’hauria imaginat mai que em vindrien a buscar a mi per fer una feina com aquesta. Però aquell primer dia amb en Jordi vam parlar de l’assassinat d’Ernest Lluch i de la manera improvisada com vaig demanar als polítics, durant la manifestació tristíssima del novembre del 2000, que recorreguessin al diàleg per resoldre el conflicte. L’Ernest hauria intentat dialogar fins i tot amb la persona que el va matar. El diàleg hauria de ser sempre la via. I ara m’estaven proposant que dialogués amb un líder social que feia més d’un any que estava en presó preventiva i que volia mostrar-se al món. Negar-me a aquest diàleg aviat em va deixar de semblar una opció.

Soc periodista i m’agrada fer preguntes. M’encanta tenir converses a fons amb els entrevistats. Poder mantenir tres trobades de quatre hores cadascuna (més una última conversa per repassar la transcripció i comentar detalls com la foto de la coberta) ha estat un luxe majúscul, malgrat el vidre. M’ho va dir el filòsof Josep Ramoneda quan li vaig explicar les meves anades a Lledoners: avui, en aquest present apressat, ja no hi ha temps per fer entrevistes de debò, converses reposades en què el personatge arribi a oblidar que l’estan entrevistant. I és curiós haver tingut una oportunitat així justament en un entorn hostil com la presó, amb trobades autoritzades pels responsables d’institucions penitenciàries i amb un vidre que ens força a saludar-nos com es fa entre reixes: posant les mans a la mateixa altura, palmell contra palmell.

Abans de la primera entrevista de quatre hores amb Jordi Cuixart, vaig anar a veure els seus pares a Santa Perpètua de Mogoda. Un mecànic de Badalona i una carnissera nascuda a Múrcia. Viuen en una planta baixa senzilla, en un dels carrerons del poble. «Antonio Cuixart - María Navarro», posa a la bústia. També hi eren les seves germanes grans, la Neus i l’Esther. La família Cuixart Navarro s’està acostumant, quin remei!, a tenir un fill empresonat. «Vols dir que això d’Òmnium no et portarà problemes?», va preguntar la Maruja al seu fill quan va veure que en Jordi es presentava amb guardaespatlles als dinars familiars. Salvant les distàncies, és també el que vaig preguntar jo a Marcel Mauri quan em van proposar de fer aquest llibre: «Vols dir que això no em portarà problemes?».

L’amic i col·lega Bru Rovira troba que en els darrers temps s’ha imposat un periodisme subjectiu, i els que no han volgut entrar en un debat d’extrems, de crèduls, han quedat fora de joc. Ell sospita que ha fallat el debat públic, el que havíem de liderar els periodistes. El cert és que el procés català afecta tots els catalans, tant si pengen banderes del balcó com si els prenen per equidistants. I els periodistes hem d’intentar explicar què està passant ara i aquí. En aquesta presó de color vermell construïda enmig del no-res, durant tres sessions llargues que se m’han fet curtes, m’he assegut davant de Jordi Cuixart amb la informació a la mà i amb les emocions a flor de pell. I amb consells com els de l’admirat Josep Martí Gómez, que em va regalar una de les preguntes que surten a la conversa: «Jordi, i si un dia, quan sigui gran, el teu fill et diu que l’has enganyat?».

Entre glops de vi blanc, l’advocat Mateo Seguí em va assegurar que em seria difícil conèixer l’autèntic Jordi Cuixart, perquè dins la presó la gent tendeix a dir mentides, o a no dir tota la veritat. Jo no coneixia en Jordi d’abans, més enllà de la imatge pública que projectava com a president d’Òmnium, i no sabria dir si m’ha enganyat gaire, però la persona que he conegut en aquestes tres converses és diferent de la persona que esperava conèixer. És algú que riu i et fa riure, que et transmet l’energia del monitor d’esplai que mai no ha deixat de ser, que et rep amb gestos eufòrics i amb un somriure acollidor. Aquell dissabte de novembre que vaig anar a Lledoners a parlar per primer cop amb el líder empresonat em vaig sorprendre a mi mateixa saludant-lo amb més alegria de la que sentia. Però de seguida en Jordi —que és ben conscient de què toca fer a cada moment— va deixar de mirar-me i es va posar a cantar al seu fill L’elefant del parc. La visita només durava quaranta minuts i establir un vincle afectiu amb la criatura era prioritari. El nen se l’escoltava embadalit: el pare li cantava la seva cançó. Potser va ser llavors quan vaig entendre que sí, que em venia de gust conversar a fons amb aquest monitor d’esplai que ha acabat tancat a la presó.

GEMMA NIERGA

Gener del 2019

cap

I

Qui és Jordi Cuixart

Lledoners, 23 de novembre de 2018

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos