Catalans i escocesos

John H. Elliott
John H. Elliott

Fragmento

cap-3

INTRODUCCIÓ

NACIONS I ESTATS NACIÓ

Aquest llibre és la història de dues autoproclamades nacions que, almenys en el moment d’escriure aquestes pàgines, no disposen d’un Estat propi. En els últims anys, tant Escòcia com Catalunya han presenciat el creixement de poderosos moviments amb l’objectiu d’aconseguir la independència de les entitats polítiques respectives de què formen part, la Gran Bretanya i Espanya, a les quals es van incorporar fa temps. Escòcia va demanar i va aconseguir el 2014 un referèndum que els defensors de la independència esperaven que els permetés assolir la seva meta mitjançant el mandat popular. Al final, però, l’electorat no els va proporcionar el resultat que desitjaven, de manera que la minoria decebuda es va quedar amb l’esperança de celebrar un nou referèndum en un futur no gaire llunyà, aquest cop amb un altre resultat. Per la seva banda, els partidaris de la independència de Catalunya, que comptaven amb la majoria absoluta al Parlament de Catalunya, van aprovar el 6 de setembre del 2017 la celebració d’un referèndum sobre la independència. Arran d’aquesta votació, el govern autonòmic, contravenint l’Estat espanyol i la Constitució espanyola del 1978, va convocar pel seu compte un referèndum il·legal l’1 d’octubre del 2017 i va proclamar unilateralment la independència de la República Catalana nou dies després.

En intentar convertir les seves nacions respectives en estats sobirans, els líders d’aquests moviments independentistes han seguit un camí molt transitat. Europa, entre les acaballes del segle XVIII i mitjan segle XIX, va experimentar una gran crescuda del sentiment nacionalista durant la qual els pobles i les minories ètniques van aspirar a separar-se (o ho van intentar) de les entitats polítiques més extenses de què formaven part, per constituir-se com a estats nació independents. En fer-ho, s’inspiraven en els dos grans moviments intel·lectuals i ideològics de l’època: el liberalisme, que insistia en els drets dels ciutadans a tenir alguna forma de representació política, i el Romanticisme, que posava l’èmfasi en la naturalesa orgànica de les societats i en els lligams històrics, ètnics i sentimentals que els donaven cohesió.

Aquestes mateixes influències actuaven també al mateix temps sobre les formacions polítiques de l’època —estats nació, entitats polítiques menors o grans imperis monàrquics— que pretenien transformar els seus súbdits i els seus pobles en comunitats nacionals integrades, dotades d’un sentiment compartit pel que fa als orígens, els objectius i la identitat. El seu nacionalisme exaltat va atiar el nacionalisme igualment exaltat de les seves minories, i s’hi va enfrontar alhora. Aquest nacionalisme de les minories, per la seva banda, com van demostrar les revolucions del 1848, ja havia agafat embranzida, sobretot a l’imperi austrohongarès, on, amb les seves múltiples nacionalitats totalment o parcialment submergides, calia dur a terme un joc d’equilibris constant per mantenir a ratlla els nacionalismes rivals, fins que l’imperi es va esfondrar quan els exèrcits imperials van ser derrotats en la darrera fase de la Primera Guerra Mundial.

Al final del conflicte, el Tractat de Versalles i els acords i els tractats posteriors van afrontar alguns dels problemes subjacents que havien desencadenat la guerra amb el reconeixement de la força de les demandes de les regions i comunitats sense Estat que aspiraven a convertir-se en estats nació. Però, si bé el reconeixement del dret a l’autodeterminació nacional potser va resoldre alguns dels problemes que es pretenien solucionar, el cert és que en va crear molts d’altres. L’intent de proporcionar a les nacions, o a les aspirants a ser-ho, unes fronteres territorials adequades es va convertir en si mateix en una altra font de conflictes.

El procés també va plantejar la qüestió de fins a quin punt es podia posar en pràctica un ideal en teoria tan noble com aquest. Un cop es donés via lliure al nacionalisme, on s’aturaria? No tan sols provocaria enfrontaments entre comunitats o grups ètnics rivals, sinó que també amenaçaria la integritat dels estats nació o dels imperis històricament centralitzats que s’havien constituït al llarg dels segles per mitjà de la combinació de l’atzar dinàstic amb els projectes polítics, i que ara rebien pressions per reconèixer el dret d’autodeterminació de súbdits i ciutadans que durant molt de temps havien considerat com a propis. Com va fer palès el Tractat Angloirlandès del 1921, el nacionalisme i el separatisme eren dues cares de la mateixa moneda.

Fins a cert punt, el problema de les nacionalitats submergides o reprimides d’Europa va quedar eclipsat, o simplement arraconat, arran de l’esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939 i amb la posterior guerra freda. Es va posar de manifest la tensió a què estaven sotmeses les velles estructures dels estats. Afeblits per sis anys de conflicte, els estats imperials d’Europa es van veure obligats de mica en mica a renunciar als seus respectius imperis d’ultramar davant la rebel·lió i la resistència armada dels pobles subjugats que havien après de cor les lliçons europees i se sentien imbuïts d’un sentiment cada vegada més fort d’identitat nacional pròpia i del seu dret a la independència. La pèrdua dels imperis colonials va anar acompanyada de la disminució de la potència històrica d’alguns dels estats de l’Europa occidental, així com del desig de posar fi a l’aparentment inacabable seguit de conflictes fratricides, i el repte de la guerra freda els va dur a acceptar la necessitat de noves formes d’associació militar, política i econòmica que comportaven inevitablement una certa cessió de sobirania.

En un món canviant, dominat temporalment per dues superpotències al voltant de les quals s’havien vist obligats a orbitar, els estats nació a l’antiga van perdre, junt amb la llibertat de moviments, una part de la seva antiga rellevància. Resultava irònic que, en un moment en què es multiplicava el nombre de noves nacions arreu del món, la independència nacional comencés a aparèixer com una relíquia del passat, i que la interdependència, més que la independència, passés a estar a l’ordre del dia. Aquesta realitat de la vida política i econòmica no es va alterar amb el sorgiment de nous estats i la reaparició d’altres d’antics com a conseqüència de l’esfondrament de l’imperi soviètic el 1989 i la fi de la gran divisió ideològica dels anys de la postguerra. El ritme cada vegada més accelerat de la globalització posava de manifest que no era possible fer marxa enrere. Per tot plegat, els estats nació unificats, que en altre temps havien semblat la culminació lògica d’un mil·lenni d’història europea, es van veure pressionats des de dalt a la darreria del segle XX per organitzacions supranacionals i per exigències transnacionals que eren la conseqüència d’un món cada vegada més interconnectat.

Però de la mateixa manera que els estats nació rebien pressions més o menys intenses des de dalt, també en rebien amb intensitat creixent des de baix. La pressió es devia en gran part al sentiment molt estès arreu del món occidental que els governs centrals, altament burocratitzats, s’havien tornat massa distants per entendre les veritables necessitats i els problemes dels governats. La resposta natural, sia dels individus, de les comunitats o de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos