El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Els catalans necessiten els bascs com el pa que mengen, són els únics que coneixen de dins estant el funcionament dels espanyols.
RAMON BARNILS
1
Partides simultànies?
Garri Kaspàrov explica una anècdota que ens serveix per resumir l’actitud que, durant dècades, ha mantingut l’Estat espanyol cap als nacionalismes català i basc. El 1995, el mestre dels escacs va jugar una partida simultània contra trenta veterans soviètics de la Segona Guerra Mundial. Una de les partides, la que mantenia contra un general, s’anava complicant i el distreia de les altres que tenia en marxa; per això, de seguida que va poder, va forçar taules. Al llibre Com la vida imita els escacs, el campió rus aconsella aplicar el mateix patró al nostre dia a dia: quan un problema impedeix que ens concentrem en altres coses, «hem de resoldre’l ràpidament, encara que la solució no ens sigui del tot favorable. Considerem-ho comparable a vendre accions a la baixa abans que perdin més valor».
Durant quaranta anys de democràcia, els successius governs del PSOE i del PP han anat buscant acabar en taules amb els sobiranismes català i basc —l’etern retorn a la conllevancia orteguiana— convençuts que cap de les dues parts tenia prou força per imposar-se a l’altra. Ni era viable imaginar una Espanya uniforme i homogènia, ni el catalanisme i el basquisme renunciarien mai al seu ideal, és a dir, a disposar d’un estat propi. Per això, els diferents inquilins de la Moncloa han ajustat les relacions amb Catalunya i Euskadi en funció de com es movien les peces al tauler, del marge d’acció de què disposava cada jugador per avançar. L’1 d’octubre de 2017, però, trenca aquest fràgil equilibri perquè, per primera vegada, l’Estat tem perdre la partida. Poc després de la declaració d’independència fallida, el socialista Alfredo Pérez Rubalcaba —probablement el polític més semblant a un jugador d’escacs que ha tingut l’Espanya postfranquista— afirmava, amb tota la cruesa: «L’Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont», en referència a la impossibilitat d’investir-lo de nou president de la Generalitat un cop celebrades les eleccions del desembre d’aquell any. El repte català havia pres una dimensió que obligava Madrid a concentrar-se només en una única partida i a deixar en un segon pla les altres, que, en aparença, fluïen més calmades. Pensar, però, que un terratrèmol polític de la magnitud del que hi va haver a Barcelona aquella tardor no es notaria a Bilbao, a Sant Sebastià, a Vitòria... és oblidar la tossuda naturalesa plurinacional d’Espanya. L’1 d’octubre és un punt i a part i, com ha escrit Jordi Cuixart, «les condemnes sobre el moviment sobiranista pesaran sobre qualsevol moviment social o dissidència política que qüestioni l’statu quo». La sentència del Tribunal Suprem als principals líders del procés delimita, per part de l’Estat, el terreny de joc dels propers temps.
Des de l’aprovació dels respectius estatuts d’autonomia, i potser contra la sensació generalitzada, el País Basc i Catalunya s’han mirat poc. El diàleg principal ha estat amb la capital espanyola per avançar en la construcció de l’autogovern, una tensió que el basquisme i el catalanisme han sabut aprofitar quan han estat determinants per a la governabilitat espanyola, amb presidents socialistes i conservadors. Històricament, els sobiranismes d’aquí i d’allà, concentrats en el tauler de joc, han aixecat poc els ulls per observar què feia l’altre. I quan ho han fet, massa sovint ha estat per assenyalar-ne les diferències. No és cap secret que l’històric líder del Partit Nacionalista Basc (PNB), Xabier Arzalluz, que va morir el 2019, tenia una pèssima imatge del president Josep Tarradellas, a qui acusava d’haver posat pals a les rodes a l’Estatut de Gernika per interessos polítics personals. Jordi Pujol tampoc es va entendre mai gaire bé amb el lehendakari José Antonio Ardanza, que retreia al president de la Generalitat un «toc altiu» quan es referia a Euskadi. La prova és que no van arribar a tutejar-se mai ni a tenir cap tipus de complicitat personal fora de les atribucions pròpies del càrrec. Al llibre El virrei, José Antich recull el malestar de Pujol per un canvi d’última hora en el sentit del vot dels penebistes en el referèndum de l’OTAN. El president esclata davant de Miquel Roca: «Dels bascos no te’n pots fiar. Són gent que va a la seva». No tothom, a la federació que formaven Convergència i Unió, va aplaudir sempre Juan José Ibarretxe, i la via que defensa avui Iñigo Urkullu no té res a veure amb la dels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra. El jugador estatal sap que els dos rellotges no van a l’hora i se n’ha servit. El diputat independentista basc Jon Iñarritu, bon coneixedor de la realitat catalana, diu: «L’Estat sempre ha jugat a dividir. Només cal donar un cop d’ull a l’hemeroteca per comprovar com els epítets que dedicaven a Arzalluz, a Ibarretxe i a Otegi són els mateixos que s’han dedicat després a Carod-Rovira, a Puigdemont i a Torra. Només que ara s’han invertit els papers».
Si bascos i catalans no sempre han anat a l’una és perquè parteixen de realitats diverses, amb llums i ombres. A Euskadi, la vida política ha estat condicionada, d’una banda, per l’existència de l’organització armada ETA i, de l’altra, per la defensa del concert econòmic, pedra angular del seu autogovern. Avui, sortosament, la violència ja forma part del passat, però en els anys del procés el sistema de finançament ha continuat generant debats apassionats. El president del PNB, Andoni Ortuzar, ha arribat a afirmar que «Euskadi és el més semblant a un estat sense ser-ho», fregant «la independència financera». Escriu l’historiador Fermí Rubiralta que el reconeixement constitucional dels drets històrics dels bascos «sembla haver dibuixat, sobretot en els darrers temps, una mena de tallafoc que ha impedit, almenys fins ara, la conjuminació de la triple crisi que en el cas català ha provocat la catarsi sobiranista dels darrers anys». Tenir la clau de la caixa ha permès a Euskadi —i a Navarra— fer front a les turbulències econòmiques amb més eines i de més proximitat, un fet que sov