Soc feminista i no ho sabia

Ariadna Oltra

Fragmento

feminista-2

Mai no hauria dit que escriuria un llibre

...i encara menys per dir que soc feminista... i que no ho sabia. Doncs aquí el teniu.

Si fa tres anys m’haguessin preguntat si era feminista, hauria respost: «No».

Fa tres anys quan em preguntaven per la necessitat de quotes femenines, feia el possible per no respondre. És així. Perquè jo no creia que necessitéssim quotes. Creia que la igualtat era una cosa que es guanyava amb mèrits, tant si eres dona com home. Que una dona no necessitava cap tipus d’ajuda o discriminació positiva per ocupar un càrrec. HA!

Jo creia que una dona que se sentia menyspreada pels homes tenia una part de culpa. Aviso: de culpa en parlaré una mica, aquí. Aquesta pedra de tones que arrosseguem (homes i dones) pel motiu que sigui i que quan ets capaç d’identificar-la s’alleugereix fins a convertir-se en una pedra d’un pes assumible que incorpores a la teva existència. Doncs per anar parlant clar: moltes dones ens sentim culpables de ser-ho en moments decisius per a les nostres vides, i acabem pagant una factura massa alta. No culpables de ser dones, sinó de ser un determinat model de dona, el que som, i que xoca amb el que s’espera que siguem.

Jo creia que la violència contra les dones era un preu que havíem de pagar per ser-ho: vigilar sempre de nit quan tornes tard i sola a casa; vigilar quan surts de casa a les cinc del matí per anar a treballar; vigilar quan entres a un pàrquing buit i t’has d’entretenir una mica buscant el cotxe perquè no recordes on l’has deixat; vigilar què fas i sobretot què dius i què duus per no provocar.

Jo creia que el feminisme era una cosa passada, queca, antiga, de dones que no s’havien adaptat a una nova manera de viure, i que ja no calia perquè s’havia aconseguit viure amb igualtat. Que les feministes vivien de la nostàlgia de la lluita de sexes, d’una realitat que no era la meva. Jo creia que podia fer exactament el mateix que un nen. I després, que un home.

I tot el que creia, de sobte, ho he deixat de creure. Una altra realitat se m’ha estampat a la cara. Ha estat com una revelació que m’ha donat força i m’ha permès entendre la meva vida i el que m’envolta.

I he decidit explicar-ho, per si alguna altra dona o algun home s’hi troba.

Això no és un assaig. Vull dir que la teoria feminista (les teories feministes) no guanyarà res amb aquest llibre, que és només un seguit de reflexions personals que, tot i ser-ho, m’he adonat que són transferibles a altres dones. Dones que potser, com jo fins ara, encara no han fet el «clic». Un clic que les alliberi d’un pes que potser senten, o no. N’hi haurà que coincidiran amb poques coses, d’altres amb moltes, i potser n’hi haurà que el que llegiran no els sonarà de res i ho trobaran, fins i tot, obscè. Endavant. Som moltes i, per sort, ja no totes tenim les mateixes vides. Però, més enllà de les vivències personals, hi ha dades que no podem obviar i que demostren que nosaltres i ells no tenim els mateixos drets. Per exemple, el dret a tornar tranquil·lament de matinada a casa.

feminista-3

El moment precís, el «clic»

És una matinada d’hivern; entre biberó i biberó del meu segon fill, em desvetllo. Em passa sovint, però avui em desperto inquieta.

No puc dormir del cansament que tinc. I, de sobte, un munt de sensacions, desitjos, emprenyades i paraules que eren dins meu de feia temps s’endrecen. Agafen forma. S’ordenen un rere l’altre, prenen sentit i necessito escriure. Surto del llit, corro a agafar paper i llapis. Voldria trucar a la meva mare, però són quarts de cinc de la matinada. Li vull trucar per demanar-li si a ella també li va passar, si ella va saber un dia que el feminisme l’ajudaria a entendre les coses que vivia; li vull preguntar quan es va fer feminista. Perquè jo acabo de fer-me’n. O acabo de saber que ho soc.

Vull sortir al balcó i cridar que soc feminista. Però som en plena onada de fred de febrer, no cal. Tinc trenta-nou anys i tot just he recompost un «no estic bé» intern que feia anys que em rondava. Tampoc no gaires, però sí els suficients per adonar-me que la meva condició de dona treballadora i mare em situa en una nova posició desavantatjosa respecte dels homes. I reconec en mi la vergonya d’haver prejutjat els feminismes. Entenc des d’ara mateix una nova manera de ser al món, no sé si molt pura o no, però m’hi sento. La meva condició de dona m’apassiona, no voldria haver nascut home, però sí que vull que les coses canviïn. I llavors puc posar paraules al que m’ha passat. Prenc consciència que he topat amb un mur. Un mur amb què els homes del meu voltant no topen. Si fos home, no hi hauria mur. Però no vull ser home. Vull ser dona, i que no hi hagi mur. I l’únic camí que se’m presenta per canviar aquesta realitat, ara i aquí, és el feminisme. I escriure coses que m’han passat per entendre’m a mi mateixa i perquè m’entenguin. Ressignificar escenes de la meva vida, donar-los un nou significat des del present. Perquè durant massa temps no he sabut posar nom a situacions que ara s’entrellacen entre si i comparteixen un fet comú: el masclisme que homes i dones hem teixit des que existim. I, o el desteixim, o això no s’acaba.

feminista-4

En terra de ningú, fins ara

Neixo el 1979. Soc la gran de dos germans. Ell nen, jo nena. No especialment el que se’n diu femenina, de petita.

Cabells curts, poques faldilles, braç trencat jugant a futbol al pati de l’escola, més amics que amigues durant l’adolescència. Cap carpeta folrada amb fotos d’actors, cap pòster a la paret de l’habitació. No vaig fer mai cap cangur, els nens no m’agradaven. De fet, no volia tenir fills. Les meves activitats extraescolars eren variades: ballet, judo i ceràmica. La mare treballava fins més enllà de les cinc de la tarda; per tant, calia trobar activitats que m’omplissin les hores perquè ella pogués allargar una mica més la jornada laboral. Fa trenta anys era impensable que fos el pare qui plegués abans per anar a buscar els fills a l’escola.

Vaig estudiar periodisme sense que a casa fossin periodistes.

Cap dona a la meva família no havia passat per la universitat, jo n’era la primera. Les àvies ho celebraven sense embuts; la mare, més discreta, sempre ha estat l’exemple d’una dona treballadora, infatigable dins i fora de casa, l’organitzadora, la que s’aixecava de matinada si em trobava malament, una dona que t’abraçava quan calia, però sense excessos. I és ara que em reconec feminista, quan la reconec a ella també com a tal, i li vull preguntar: «Quan, mama, et vas fer feminista?» «On?» «Per què?» «Per qui?» «O ja vas néixer feminista i soc jo la rara que m’hi he tornat?».

I llavors ho voldria preguntar també a un munt de dones que a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos