Molts i ningú

Clara Ponsatí

Fragmento

cap-3

There is no world without Verona walls,

But purgatory, torture, hell itself.

Hence «banishèd» is banished from the world,

And world’s exile is death. Then «banishèd»

Is death mistermed. Calling death «banishèd»,

Thou cuttest my head off with a golden axe

And smilest upon the stroke that murders me.[1]

W. SHAKESPEARE, Romeu i Julieta

Parlem de l’exemple del vell Bruegel

perquè l’amor al treball i a la vida de l’oci,

amb camperols sorruts que juguen a bitlles

i patinadors que rellisquen i cauen de cul,

té totes les expressions més belles en la mà

del mestre flamenc. En aquesta nit fosca

en un minso país com el nostre encara s’esmunyen

idealistes cabòries del que hauria d’ésser i no és.

I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,

agafà uns colors i amb els dits del cor

ens proposà la història de tota l’estètica:

«jo pinto la vida dels homes».

Descobriu-vos el cap.

F. PARCERISAS, Homenatge a Bruegel el vell

cap-4

El 27 d’octubre de 2017, abans de sortir de casa, vaig deixar l’equipatge preparat en una petita motxilla de color blau. Sobre la calaixera del rebedor vaig deixar-hi un parell d’entrades per a l’òpera Un ballo in maschera i una nota per al meu fill Jordi: «Aquí tens unes entrades per anar al Liceu diumenge. Me’n vaig. Ja en sabràs de mi». I me’n vaig anar cap al Parlament. El ple va durar tot el matí, i al migdia es va fer la votació per declarar la independència. Acabada la votació hi va haver l’escena de l’escala, amb els batlles alçant les vares, els discursos i el cant d’Els segadors. Tothom estava molt espantat. Jo fotia molt mala cara. Estava emprenyada perquè sabia que tot era comèdia, que després ja no faríem res més. En acabat, me’n vaig anar a peu, amb el mosso que em feia d’escorta, xino-xano. Vam parar en un bar de tapes del carrer de la Princesa i el vaig convidar a dinar. Vam parlar de no res. Algú em va reconèixer, però en general vaig passar força desapercebuda, perquè a mi la gent no m’identificava gaire. Com a molt, em coneixien alguns mestres i periodistes. Ara, en canvi, temo que no podria pas sortir al carrer sense que algú m’aturés o em mirés amb cara de dir: «Ja sé qui ets».

Després de dinar vam anar fins a la plaça de Sant Jaume, primer a la reunió del govern i després amb la gent de l’estat major, a les cinc o les sis de la tarda. Els consellers tenien claríssim que no érem allà per signar els decrets de la nova república. Jo també ho tenia claríssim; aleshores ja sabia que no hi havia cap pla per fer res més. El vicepresident Oriol Junqueras ni tan sols va venir. El conseller de Justícia, Carles Mundó, tampoc. Marta Rovira va dir que l’Oriol no vindria perquè estava malalt. No es trobava bé. Ja pot ser: el dia que vam signar la Llei del referèndum ens va tenir esperant molta estona perquè tampoc no es trobava bé.

A la reunió amb l’estat major només m’hi vaig quedar una estona. Va ser allà on va sorgir la discussió de la bandera. En Puigdemont va dir: «Jo no la retiraré». Hi havia gent que deia que sí que s’havia de fer. Jo no recordo si vaig dir res, però m’era ben igual. Tot seguit la pregunta va ser: I ara què? I aquí sí que vaig dir a en Puigdemont: «Fes el favor de no dormir a casa teva, per seguretat». I a tothom: «Us informo que me’n vaig». Aquesta vegada ja no em van mirar com si fos una marciana. Normalment, quan jo intervenia a les reunions, la majoria feien uns ulls com unes taronges; el que deia jo, o com ho deia, devia ser diferent del que se sentia normalment allà dins. Però el vespre d’aquell 27 d’octubre les meves paraules ja no sonaven tan estranyes ni venien tan de nou. Aleshores en B.V. ens va dir que ell podia organitzar la sortida i l’exili de tot el govern. Diria que era la primera vegada que parlàvem obertament de la possibilitat d’exiliar-nos. La reunió s’allargava i al cap d’una estona em vaig aixecar per marxar. Abans de sortir em vaig acostar fins a Elsa Artadi i li vaig dir: «Els altres consellers ja es decidiran, però jo ja ho tinc decidit de fa temps: demà me’n vaig cap a París. Si hi ha alguna cosa organitzada i voleu comptar amb mi, ja m’ho direu. Apa. Adeu».

Vaig ser la primera a sortir de la reunió. Vaig agafar el telèfon de la pila —com sempre, els havíem deixat fora de la sala per seguretat— i vaig pujar amb l’escorta caminant fins a la plaça de Catalunya. Un cop allà, me’n vaig acomiadar: «No cal que m’acompanyi més; jo ara me’n vaig, que he quedat amb uns amics». Quan tot just havia fet quatre passes amb aquests amics, sento que el mosso em crida: «Consellera! Consellera!, que em diuen que heu agafat per descuit el telèfon del president!». Ostres, tu. M’emportava el telèfon del president Puigdemont sense voler. Ens vam esperar allà que vinguessin a portar-me el meu mòbil i, un cop intercanviats els aparells, apa, rambla de Catalunya amunt, cap a l’exili sense escorta.

Aquella nit ja no vaig passar per casa. Vaig demanar al meu amic Xavi Ramos que m’anés a recollir la motxilla que havia deixat feta. Hi portava dues samarretes, roba interior i un anorac per al fred que m’havia comprat feia dos dies en una botiga del passeig de Gràcia. Aquell dia el mosso que m’escortava m’havia volgut seguir dins la botiga tant sí com no, però un cop a dins em va perdre. M’havia comprat un anorac perquè sabia que a París hi faria fred, i la roba d’hivern la tenia tota a Escòcia. El cas és que l’endemà al matí vam agafar el cotxe i cap a Perpinyà.>

A l’autopista, arribant a Girona, en Xavi, que conduïa, diu: «Em sembla que ens segueixen». I sí senyor, uns piolins molt piolins ens seguien. Frenàvem, i allà els teníem. No frenàvem, i també. Ens vam aturar en un aparcament de l’autopista, i ells al darrere. Vam tornar a entrar a l’autopista, i el cotxe dels piolins amorrat al nostre. Al final vam deixar l’AP-7 per creuar la frontera amb França per la carretera, al Pertús. Un cop fora de l’autopista ens va semblar que els havíem despistat, tot i que no estic segura de si ens van seguir més enllà o no. A Perpinyà ja no teníem la sensació que ens seguissin, però no en sé, jo, d’aquestes coses. Ves a saber si a Madrid tenen algú apuntant tots els meus moviments.

Vaig sortir de Barcelona amb molta consciència de derrota, molt trista. Abatuda. Ara, passats quatre anys, crec que mentre sigui a Europa, fora del regne d’Espanya, podré evitar la presó. En aquell moment pensava que, a més del tràngol d’haver de marxar, segurament acabaria tornant emmanillada dins un furgó de policia, directa cap a Madrid. Amb tot, aleshores ja tenia molt clar, i encara ho tinc claríssim, que, en qualsevol cas, si em volien engabiar, s’ho haurien de treballar. No els ho pensava posar fàcil.

Un cop a Perpinyà vaig comprar el bitllet i, com que el tren que m’havia de dur a París no sortia fins cap a les quatre o les

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos