Somiant la pau

Nadia Ghulam

Fragmento

somiant

Qui és la Nadia Ghulam?

La Nadia Ghulam és una supervivent de la guerra de l’Afganistan. Quan la Nadia tenia vuit anys una bomba va caure a casa seva, a Kabul. Tota la família era dins i, a més, aquell vespre, tenien convidats —la vida a l’Afganistan, en essència, s’assembla més del que ens pensem a la nostra, i compartir un sopar amb invitats a casa és una d’aquestes petites coses que donen sentit a l’existència i que la guerra també atura—. De fet, aquella bomba va aturar de cop la vida de la Nadia, perquè va caure just a l’habitació on ella estava, prop de la cuina, mentre esperava els dolços que la mare tenia preparats per a les postres d’aquell sopar. Mai els va arribar a tastar.

Les ferides causades per l’explosió van ser greus, molt greus. La Nadia va estar sis mesos en coma. I quan va recuperar la consciència i va obrir els ulls, va descobrir el mal que la guerra havia fet al seu cos, un cos de nena de vuit anys que mai no tornaria a ser el mateix malgrat totes les intervencions i cures mèdiques que encara requereix. Tenia una bona part del cos cremada i un dolor intens, estava estirada i amb prou feines era conscient de què havia passat. Mentrestant, per dins, unes altres ferides havien començat a obrir-se camí: ferides invisibles, que collen l’ànima i la retorcen, que eixuguen les llàgrimes i endureixen la pell i la mirada, una ràbia que arrela i que ves a saber per on sortirà, i quan. Una combinació explosiva d’emocions i un afany de voler entendre que ja no té marxa enrere i que marcarà per sempre la vida de la Nadia i dels milions de nens i nenes que, com ella, han patit la guerra.

La mare de la Nadia no es va moure del seu costat durant tot el temps que la filla va passar a l’hospital, en total, dos anys. La rentava, la cuidava, l’acaronava, li cantava i li parlava. Quan van haver passat els sis mesos del coma va respirar una mica més tranquil·la, però aquella dona afganesa menuda i forta va sospitar que no seria fàcil. A més, el pare de la Nadia havia començat a no estar bé, i això ho va descobrir la Nadia en sortir de l’hospital. El pare, a més de perdre la feina, havia caigut malalt. També es va adonar de com havia canviat el seu país durant aquell temps: els talibans havien pres el poder, i la seva família, com moltes altres famílies afganeses, havia perdut la casa —i amb ella, el cau on reposar el dolor i arraulir-se per comprendre les penúries de la guerra— juntament amb tots aquells objectes que donen fe de qui som i de qui aspirem a ser. Per exemple, els llibres del pare que la Nadia tan desitjava poder llegir de gran. Fugint de la violència i de la pobresa, van viure uns quants mesos al camp de refugiats de Jalalabad. Un camp de refugiats on la vida de la Nadia va agafar un camí que no deixaria mai més: la consciència que les persones es mereixen dignitat per sobre de tot i, massa sovint, aquests espais amb tendes on s’allotgen dones i homes, avis i àvies, nenes i nens que escapen de la barbàrie, acaben sent una altra experiència fosca i bruta i infrahumana per a algú que només busca viure en pau. VIURE EN PAU. És per això que la Nadia Ghulam, sempre que en té ocasió, denuncia la situació dels migrants i els refugiats des de l’experiència que li ha donat haver-ho viscut de petita i d’anar a treballar als camps de refugiats de gran per ajudar. I no calla a l’hora d’assenyalar la hipocresia dels governants de tots els colors polítics i de les institucions internacionals perquè els drets humans més mínims dels refugiats no es respecten i els camps es converteixen en centres de detenció on la llibertat de moviment, per exemple, és una utopia. La Nadia deixa en evidència, amb el seu testimoni, que les estructures que han muntat els governs d’arreu del món i les entitats supranacionals han perdut de vista allò més bàsic: respectar la vida i la voluntat d’aquestes persones. I ens explica com, en una tenda de pocs metres quadrats, poden arribar a dormir-hi desenes de persones amuntegades, amb les més dèbils sempre a sota, fent de matalàs de les altres. Pura metàfora de la nostra història antiga, recent i actual.

La mort del seu germà Zelmai quan encara era una nena és, per a la vida de la Nadia, un fet transcendental. Sense aquest fet probablement ella no seria qui és avui. O potser sí, qui ho sap. En qualsevol cas, aquella nena marcada per la guerra que va prendre consciència que, sent una dona, no podria aspirar a gaire res al seu país, al seu Afganistan estimat, va materialitzar-se quan el seu germà va desaparèixer. No va dubtar a desafiar la por, les convencions i el què diran de la seva pròpia família per tirar endavant i, fent-se passar per un noi de nom Zelmai, viure com un home en ple règim talibà per poder gaudir del màxim de llibertat possible en un país on les dones no en tenen. Així doncs, va adoptar la identitat del seu germà i es va començar a vestir i a comportar-se com un noi —sempre amb l’ai al cor per si la descobrien i patint per les conseqüències que això podria comportar per a ella i per a la seva família—. L’objectiu era clar: volia treballar per guanyar afganis i comprar, així, menjar per a casa seva, perquè el pare, malalt, ja no podia fer res i a la família eren cinc boques per alimentar: pare, mare, dues germanes petites i ella. Íntimament, però, la Nadia també buscava ser lliure per poder aprendre i llegir, per fer més coses de les que els talibans permetien a les dones. Mai no va pensar, però, que l’engany per sobreviure duraria tant: la Nadia va ser en Zelmai durant deu anys, temps sufi­cient perquè fins i tot la seva pròpia mare li acabés dient «fill» en lloc de filla. Tanmateix, ser un home de cara enfora no va fer que la vida de la Nadia Ghulam fos directament fàcil, més aviat el contrari. Ella sempre diu que li passen coses, i en deixa testimoni a El secret del meu turbant, obra publicada, premiada i traduïda a més d’una desena de llengües, en la qual s’explica la història d’aquesta dona que va decidir canviar d’identitat en un país on, si hagués estat descoberta, l’hau­rien condemnat a mort. Un relat àgil, intens i també irònic per entendre el camí que ha portat la Nadia Ghulam a posar per escrit, en aquest Somiant la pau, les seves reflexions i els seus anhels.

És així, vestida d’home, com la Nadia marxa de l’Afganistan l’any 2006 amb destinació Barcelona. Ho fa gràcies a una ONG que li facilita la sortida del país per poder curar-se de les ferides de la guerra. Aquesta és l’excusa i el titular que escriuen tots els mitjans que cobreixen la seva arribada. La idea, però, era establir-se a Catalunya: llavors la Nadia tenia vint-i-un anys. Aquí, a banda de l’equip mèdic que la tracta i de l’ajuda psicològica que comença a rebre, troba una família que l’acull, un lloc on estudiar, una feina i la possibilitat de lluitar per dur a terme el seu objectiu vital: aconseguir la pau al seu país. Però el camí que la Nadia recorre a Europa no és, contràriament al que moltes persones creuen, un camí de roses. Ha deixat les bombes enrere, però els records, l’insomni, l’angoixa i la llunyania de la seva família li passen factura. Ja no li cauen bombes a sobre, ja no tem per la seva vida, però s’enfronta a una realitat que li exigeix coses per a les quals ella no està preparada. I descobreix que la distància entre Kabul i Bar

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos