Fills del món

Mireia Romero

Fragmento

g-3

Tots hem sigut fills

Hi ha gent que no tenim les arrels gaire clares, i sovint els nostres ancestres tampoc han estat sempre al mateix lloc: han patit guerres, accidents o morts sobtades que han fet que tot trontollés i haguessin de canviar de terra. I, quan no tens un poble a on tornar de vacances i veure els teus, d’on ets? I, tot i així, et toca defensar un país, una família.

He viscut en quinze cases diferents de la meva ciutat i em considero afortunada. I mentrestant, passen coses, ets filla i després mare, i fas el que pots.

L’àvia va canviar de terra per la mort dels seus pares, l’avi va canviar de mare quan la seva es va morir.

La mare va canviar de casa en quedar-se sola.

Les nostres filles van canviar de país i de família. Van néixer al Nepal i ja fa més de vint anys que són amb nosaltres.

El pare va marxar de casa quan jo tenia set anys. Feia temps que ja no es veia amb cor de fer de pare, crec, i un bon dia va agafar la porta i ens va deixar allà palplantats, a mi, als quatre germans i a la mare. I el vaig trobar molt a faltar fins que ja no em calia. Si hi ets bé, i si no, també... la vida empeny, la vida continua.

Et mous tu o reps els qui ho fan, per parar i quedar-nos quiets, per calmar-nos i estimar-nos. Perquè ens vam quedar sols i no volem que als altres els passi el mateix.

Al cap i a la fi, no és tan dramàtic com sembla, simplement és el que t’ha tocat viure.

Hi ha pares sense fills, fills sense pares, pobresa, accidents, morts. I tot gira i gira, com els molins de vent. Hi ha ferides que ens deixen crostes, sediments, i uns gens que heretem i que reneixen com l’au fènix de les cendres, tossuts, per tornar a fer-nos passar pels mateixos indrets. És una condemna, fascinant i maleïda, fins que aprenem alguna cosa.

g-4

Fills sense pares

Després de la separació dels meus pares, ens vam quedar sense casa perquè la mare no la podia pagar ella tota sola. Vivíem repartits entre la casa dels avis i la dels tiets. A la meva germana petita i a mi ens tocava dormir a la dels avis, però moltes tardes ens hi quedàvem tots cinc fins que no arribés la mare de treballar.

Ostres, com cuinava la iaia Vicenta! Asseguda a la butaca del menjador, en angle recte amb la porta oberta, veia els fogons de la cuina i ho controlava tot de reüll mentre mirava la tele. No sé si li agradava gaire cuinar, sempre se’n queixava, però tot li quedava espectacular. La salsa de tomata la deixava coure durant hores, lentament, amb un rajolí d’oli i una mica de sucre.

—Cada cosa tiene su tiempo y, cuando cocines, no tengas prisa... —em deia—. Así te quedará bien, seguro. —Em passava la mà per la cara i feia veure que em prenia el nas amb unes mans petites però molsudes que feien olor d’all i de ceba. Realment hi dedicava temps, ella: comprar, cuinar i després a mirar la tele asseguda a la butaca. A més, ens renyava per tot.

—Tú a la cocina, tú al balcón, tú al pasillo y tú a la escalera...

Érem cinc, i no sabia com separar-nos perquè no féssim més merder.

—Nena, coge las bolsas y llama a tus hermanos. Nos vamos a la plaza a comprar antes de que llegue tu abuelo.

I anàvem al mercat de la travessera de Gràcia, a poc a poc, perquè tenia les cames curtes i es cansava de seguida.

—Nenes, ¡esperaos en el semáforo, que así descanso un poco! No corráis tanto, hooombre... ¡Estos niños! ¡Me tenéis frita!

Amb la mà de la més petita agafada ben fort perquè no s’escapés, la iaia cridava i ens renyava, mentre que la meva germana gran i jo ens repartíem les bosses de la compra. Fèiem una bona fila, carregades de bosses, entre crits i rialles, caminant per aquelles voreres tan estretes per on no es cabia.

—De uno en uno, y no bajéis, que a ver si os va a pillar un coche.

De casa al mercat, del mercat a la cuina i de la cuina a la butaca del menjador, on descansava i mirava la tele. Li agradava veure els toros tot i que es tapava els ulls:

—Nena, que no quiero ver cómo lo matan, avísame cuando se acabe —em deia.

Per tant, en realitat era jo qui mirava els toros mentre feia els deures i menjava pa amb llet condensada per be­renar.

—¿Han salido ya los caballos? —em preguntava—. Avísame, que no quiero verlos, pobres animales, ¡qué pena me dan! No pueden defenderse y no saben la que les espera, pobres. Les tapan los ojos para que no sufran.

—Iaia, ¿apago la tele?

—¡Nooo, que a mí me gusta ver a los toreros!

Que múrria! A la iaia el que li agradaven eren els toreros. Amb aquells vestits tan cenyits, saludant amb el barret a la mà les dones de la plaça. I també cantava els pasdobles quan sonava la musiqueta. Li agradava molt, cantar, a la iaia. Tot el dia entonava: «Ay deee mííí...». Això quan no rondinava, és clar.

L’avi Joan, en canvi, era tot el contrari. Alt, prim, seriós, amb unes ulleres de cul de got amb què no sé del cert si realment veia alguna cosa. Amb ell fèiem piles amb els diaris vells i els dúiem al drapaire, i amb els envasos de vidre el mateix, i després, amb les pessetes que en trèiem, compràvem còmics.

Des de jove, l’avi treballava a la impremta de la seva família, al barri de Gràcia, al costat de la parada de metro de Fontana. Quan es van casar els pares de l’avi, la família de la mare, que tenien molts diners, els van ajudar a muntar el negoci com a regal de noces. Quan els fills es van fer grans, també hi van començar a treballar, o sigui, que hi havia l’avi i tots els seus germans: el tiet Josep, la tieta Montserrat i la petita, la tieta Rosa, que era la filla de la monja. Quan el meu besavi es va quedar vidu, la monja va dir que es casaria amb ell per cuidar-li els fills, però la pobra es va morir en el seu primer part, quan va néixer la tieta Rosa. Va ser un part horrorós, li van haver de treure la nena amb fòrceps i des d’aleshores, a la tieta Rosa li va quedar una mà petita i torta, com si la tingués morta.

Anar a la impremta a buscar l’avi era com entrar en un somni. A peu de carrer, per una porteta sense rètol ni res que la identifiqués, entraves a la cova de les lletres. Estava plena d’armaris de fusta amb calaixeres de dalt a baix, i cada calaix contenia una lletra amb totes les mides i tipografies: aquí totes les «A», i el de sota totes les «B», i després les «C», fins a arribar a l’última. D’altres estaven plens de signes, com comes o interrogants, i també uns altres amb números. Hi havia taulells on escampar-les i endreçar-les per construir paraules.

La iaia sempre m’explicava històries, també la seva. Tenia tres germans més, en Román, la Lucía i l’Amparo. La iaia era la més petita de tots quatre. Vivien amb els pares en un poblet, Los Santos, d’una comarca estranya, el Recó, en diuen, que és com una illa enmig de rius que foraden la terra i la trenquen, entre l’Aragó i Castella, i lluny de València. Encara no sabem del cert si el pare de la iaia era mestre, però el que sí que podem dir

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos