L'independentisme en deu victòries (que tu vas fer possibles)

Salvador Cot

Fragmento

lindependentisme_en_deu_victories-3

L’estupidesa de l’apallissat

En tot aquest camí del calvari (de moment) que hem convingut a denominar «procés» hi ha hagut greus errors previsibles i, sobretot, una ànsia col·lectiva que no permetia l’espera i que l’ha portat on ha desembocat (per ara). N’hem volgut dir «procés», oi? Doncs aquest «procés» ha estat, en realitat, un moviment popular. De baix a dalt. Però, des de totes les opinions mesquines que l’han volgut adulterar, caricaturitzar, vexar i diluir, l’han presentat com una gran «manipulació». Una «abducció» dels partits independentistes, que haurien enganyat «el poble» per entelar les pròpies vergonyes. «De dalt a baix», en diuen. D’aquesta manera, han pretès aconseguir que una part de l’opinió pública catalana, quasi tota l’espanyola i una part indeterminada de la internacional vegin els independentistes com un grapat d’imbècils desinformats, i els seus representants polítics, com uns corruptes, uns entabanadors i uns totalitaris, darrera versió del feixisme o del nazisme dels infeliços anys trenta del segle passat.

El retrat final dels últims anys viscuts a Catalunya, presentat per una gent molt concreta i òbviament interessada, és una caricatura grotesca feta amb traços macabres. Tot el pseudoperiodisme que han desgranat aquests senyors des d’aquest país o des de qualsevol punt de l’Estat ha descartat la realitat que no els convé. Al remat volien justificar una repressió, una acció coordinada des de totes les institucions de l’Estat, que, en una societat menys contaminada ideològicament, sí que mereixeria bastants dels epítets que ells fans servir encara cada dia. Des de «corrupte» fins a «colpista».

La seva repressió, la seva violència, però, no justifiquen totes soles l’aparent fracàs momentani de l’independentisme, que ha portat els seus partits a l’enfrontament i a l’esterilitat programàtica, i una part dels seus partidaris, al cansament o a l’escepticisme.

El perquè de l’aparent fracàs (provisional) de l’independentisme mereix una anàlisi eficaç i sincera que ara mateix resulta molt improbable. Ja arribarà, amb més temps. En tot cas, se’n poden apuntar algunes causes. Una ingenuïtat col·lectiva, disposada a creure’s qualsevol teoria de pa sucat amb absenta que presentava la independència a tocar, per exemple. O unes direccions polítiques del moviment, aquestes sí, incrèdules, que es mantenien a bord només per no resignar-se a abandonar la desventura abans que ho fessin els seus rivals. En podríem dir «síndrome de la locomotora desbocada». Una locomotora de vapor. Els uns i els altres s’inquietaven davant l’eventualitat que els del costat aguantessin més que ells a peu de llar. Qui es veuria obligat a saltar en marxa? Durant mesos, els operaris de la màquina van ser incapaços de mirar més enllà dels seus acompanyants.

El final ha estat estimbar-se? Per a alguns, els presos polítics i els exiliats, sí. Humanament. I només per ara. Des d’una mirada menys condicionada, més aviat no sembla haver-hi final. La locomotora de vapor encara té qui la guiï, amb les mateixes neurastènies que abans. No s’ha estimbat. En tot cas, ha descarrilat i corre, ara sense vies, trencant travesses i sense destinació aclarida. Entre els maquinistes, una part té la temptació d’aturar-la i recuperar les vies velles. Uns altres sembla que tenen una altra intenció. Proclamen que cal encarrilar-la de nou, però no defineixen més vies que les que van portar la màquina camp a través.

Si la intenció encara és evitar la resignació de l’autonomisme, sempre condicionat a les decisions del Govern i de les institucions espanyoles, l’independentisme, el que sigui, necessita nous punts de suport, el fulcre de la balança que permeti tornar el sentit a la cursa.

I per aconseguir-ho, ara calen mirades menys derrotades; més pròximes, també, a una de les cares de la realitat. Com la de Salvador Cot. Amb tota l’esquena pelada després de tants anys de periodisme rebel, Cot enumera en aquest llibre aquells aspectes ara velats o menystinguts interessadament: des de l’arrancada d’Arenys de Munt, fins a la desaparició dels toros nacionals o la consolidació del nou independentisme empresarial. És cert que les inèrcies cròniques pugnen per continuar sent vitalícies. També ho és que hi ha una nova manera de voler la realitat que no ha perdut tant com diuen i que desitja la batalla contra l’Estat. Salvador Cot en dona les claus. Les claus que poden obrir panys i forrellats. Però per voler una realitat diferent, cal dir-la en primer lloc. Contra els qui l’amaguen.

L’independentisme ha perdut? Cot afirma que no. I en desgrana els arguments. Deu, en aquestes planes. No li hauria costat trobar-ne deu més. O cent. Perquè una idea perdi, una altra l’ha de doblegar. No és el cas. No sembla haver-hi alternatives vàlides per als que volen una realitat més amable i que no estigui tacada per la repressió o la violència de l’Estat. Així ens ho explica el periodista, que parla de «victòria en construcció» contra l’estupidesa de l’apallissat, que substitueix la revolta per la brega amb els que volen fer camí amb ell.

VICENT SANCHIS

lindependentisme_en_deu_victories-4

imagen

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos