Manifest animalista

Corine Pelluchon

Fragmento

cap-2

1

El que hi ha en joc en el

maltractament dels animals

 

 

Les relacions que tenim amb els animals són un mirall que reflecteix en què ens hem convertit en el decurs dels segles. La imatge que hi veiem, a més dels horrors de què la nostra espècie és culpable en explotar altres éssers sensibles, retrata el rostre lívid d’una humanitat que està perdent l’ànima.

Les gàbies on es tanquen milers de milions de conills, pollastres, ànecs, truges, guineus i visons, ratolins i mones, gossos i gats, per produir carn, ser esquarterats o servir de material d’experimentació, els delfinaris i els circs on cetacis, elefants i feres, vençuts per la privació de llibertat o terroritzats pel fuet, es veuen obligats a lliurar-se a l’espectacle a canvi d’un xic de menjar, són el quadre vivent de la nostra vergonya col·lectiva. No hi ha descripció possible que en pugui reproduir la tristesa infinita. Les carreteres on cada any, a França, s’abandonen més de cent mil animals de companyia, els refugis superpoblats, els boscos llunyans, pulmó de la terra i aixopluc dels orangutans, als quals es cala foc per obtenir oli de palma, les mars on agonitzen els peixos, les places on es torturen els toros, els escorxadors on pràcticament tots els animals moren en el pànic, fins i tot els que acaben de néixer, les cries de les vaques, de les ovelles i de les cabres: en tots aquests llocs hi regna la desgràcia i la injustícia.

En aquestes pràctiques, organitzades contra el sentit comú que hauria de dictar els límits sobre la vulneració dels costums dels éssers vius, es manifesta la sobirania del lucre. S’hi subordinen els éssers humans, els animals, la qualitat del treball i l’entorn natural. Arreu s’imposen les normes d’una economia de mercat mundialitzada que exigeix la reducció constant de costos.

La violència que avui s’infligeix als animals en el comerç de la pell i el cuiro, en el camp de la piscicultura, de la indústria de la carn, de l’oci, de la cosmètica i de la farmàcia il·lustra les aberracions d’un sistema, a falta d’un terme més precís, anomenat capitalisme. Tanmateix, en la utilització d’aquest terme cal procurar no tancar-se en una ideologia que enfronti la patronal i els assalariats, ja que així es perd la dimensió universal de la causa animal, que va més enllà de les divisions polítiques i adquireix un caràcter estratègic. Efectivament, en el combat a favor dels animals trobem altres formes de resistència contra l’explotació, com les lluites contra l’esclavitud i la submissió de les dones. A més, el maltractament de què són víctimes aquests grups de persones també revela una pila de disfuncions de la nostra societat.

Per comprendre com és que hem arribat a aquest extrem i emprendre la transició cap a un altre model de desenvolupament, que ha de ser l’oportunitat per a la nostra reconstrucció social, política i espiritual, és imprescindible copsar el que hi ha en joc en les nostres relacions amb els animals. També és molt important estructurar tots els factors antropològics, econòmics i polítics que expliquen la resistència d’aquest sistema basat en l’explotació sense límits d’altres éssers vius i en el domini dels humans; som nosaltres mateixos que contribuïm a mantenir-lo, tot i que de vegades en paguem les conseqüències.

Quan no fem cas dels animals, quan els tractem com si fossin objectes i acceptem, indiferents, que tinguin una vida marcada pel patiment, a més de comportar-nos amb una tirania que no justificaria cap religió, abonem la insensatesa de confondre la gestió dels éssers humans sobre la creació amb el dret de dominar-la sense haver de passar comptes amb ningú. Ofeguem la veu de la pietat, i així ens amputem una part de nosaltres mateixos. Aquesta veu s’alça per l’aversió innata que qualsevol experimenta davant d’un ésser sensible que pateix.

La pietat, que es basa en una identificació immediata que precedeix la reflexió i la distinció entre els altres i jo, comporta la comprensió d’aquest altre com a ésser viu, no en funció del fet de pertànyer a una espècie, a un gènere o a una comunitat específica. La pietat no és la moral ni la justícia, sinó la seva condició. La moral implica que jo assumeixi la meva responsabilitat; comporta tria i decisió. De la mateixa manera, la justícia, que fa referència als principis, s’adreça a tots els éssers, incloent-hi els qui no tenim a davant en carn i ossos, però que són conciutadans nostres o bé comparteixen el mateix espai polític que nosaltres. Com que prové de la racionalitat i no dels sentiments, cal que la justícia s’instauri i es recolzi en unes lleis que li donin una força que obliguin a aplicar-la. Tanmateix, què són la moral i la justícia sense la pietat? Què significa la moral quan la benevolència es limita a determinats éssers? Podem parlar de justícia quan ens hem acostumat al maltractament institucionalitzat dels animals i justifiquem el sistema basat en la seva explotació? El fet d’invocar l’amor al proïsme, aquell que, en la paràbola del bon samarità, és no el meu semblant sinó qualsevol individu amb qui em pugui topar en el meu camí i, al mateix temps, fer-se el desentès davant de l’immens clamor dels altres éssers vius que pateixen els turments més terribles, és, de fet, la consagració d’una moral xovinista.

Quan restem indiferents davant de la sort que pateixen els animals, que comparteixen amb nosaltres la naturalesa d’éssers sensibles, ens deshumanitzem. La sensibilitat, que d’entrada es defineix com la capacitat de patir, d’experimentar amb regularitat el dolor, la pena, la por i l’enuig, així com també el plaer i l’alegria, allò que a partir de J. Bentham és batejat com a sentiència,* també posa de relleu la vulnerabilitat de l’ésser viu, aquella passivitat i manca de poder al cor que es manifesta principalment en la fam, el cansament i la mortalitat. En definitiva, és allò que fa referència a l’agentivitat* dels animals. Aquests, que tenen la facultat d’expressar les seves necessitats bàsiques i les preferències que ha determinat la seva història individual, no són tan sols objectes de la nostra protecció, sinó subjectes morals amb uns drets que haurien de preveure el que ells mateixos comuniquen.

Quan fem córrer un teló sobre el patiment dels animals, ens esforcem per fer-lo invisible, quan hi pensem només de tant en tant perquè un vídeo treu a la llum el que passa en uns indrets normalment tancats al públic però l’endemà continuem vivint com si no hagués passat res o com si fos impossible posar punt final a aquesta massacre quotidiana, estem acceptant que el mal ens contamini. Perquè es perpetri, calen uns còmplices que, directament o indirectament, ja sigui com a actors econòmics o com a consumidors, participin en un sistema d’explotació sense límits dels animals. El qual s’alimenta també de la passivitat social. En realitat, la major part de ciutadans no són enemics dels animals, sinó individus capaços d’establir una divisió entre la seva vida moral i psíquica.

En excloure de l’àmbit de la seva consideració moral els altres éssers, que tot i així reconeixen com a sentients,* aquestes persones aprenen a reprimi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos