Un dia de pluja vas al supermercat del costat de casa per comprar quatre coses que necessites. Vas caminant per la vorera i, sense adonar-te’n, trepitges un bassal que s’ha format pel desnivell del paviment. T’han quedat la sabata i el mitjó ben xops! Sents frustració. Se t’escapa un improperi per la mala sort que atribueixes a aquest petit incident. Tanmateix, no permets que aquest fet, que en realitat és minúscul, t’amargui una tarda fantà stica. Decideixes continuar endavant malgrat la incomoditat de notar l’aigua freda al peu i el soroll ridÃcul que fa la sabata a cada pas. Gairebé et provoca un somriure. Penses que tothom et mirarà . Tant se val. Que mirin. Entres a la botiga i agafes un carretó. Saps de memòria on és el que busques, o sigui que vas directament cap als tres passadissos corresponents. Quan acabes de comprar tornes a casa. No para de ploure i, amb molt d’encert, intentes protegir la bossa sota el paraigua. Esquives la gent que es refugia sota el rà fec de les teulades. Amablement, deixes que s’arreceri una senyora que no porta res per protegir-se de la pluja i fas dos passos cap a la calçada. Les gotes que cauen de la teulada colpegen amb força la tela del paraigua i t’alegres d’haver sigut previsor aquesta vegada. Arribes al bassal que ha causat el conflicte una estona abans i, en una dècima de segon, prens una decisió: canvies el pas, repenges el peu sec a la vora i estires l’altra cama, fent un saltiró per evitar-lo. Aquest cop has guanyat.
Aquest petit relat, complet o per parts, ens ha passat a tots en algun moment. Per això el comparteixo amb tu, perquè quan una cosa ens ha succeït a tots dos, quan tots dos hem passat pel mateix, comencem a entendre’ns. I, encara que sembli estrany, el faré servir per parlar d’educació. Ja veuràs que no vaig desencaminat.
Quan parlem d’educació, normalment ens venen al cap aquests tres verbs: «aprendre», «avaluar» i «examinar». Aprendre és una cosa inherent en l’ésser humà , i moltes vegades va de bracet amb la curiositat, que també ens acompanya a tot arreu. D’avaluar, ho fem constantment a la vida: a cada instant analitzem què passa al voltant nostre, sospesem què podem fer segons el que hem avaluat, hi reflexionem i actuem en conseqüència. Per tant, l’avaluació sempre va associada a una reflexió, encara que sigui petita. I a aquesta reflexió s’uneix l’aprenentatge, tant si has encertat la decisió com si no. Bà sicament, aquesta podria ser la descripció de qualsevol acció que fem al llarg del dia. Si tornes a llegir el parà graf de la pluja, hi descobrirà s desenes d’avaluacions que hi ha implÃcites en les teves accions dià ries, amb la consegüent reflexió i la decisió posterior. I totes et condueixen a l’aprenentatge. Totes formen part de la vida, i en cap moment ningú no t’ha examinat per dir-te si pots passar al nivell següent. SÃ, aquà arriba el tercer verb: «examinar». Potser ara has arrufat les celles pensant que menysprearé la importà ncia que té: una cosa que forma part de nosaltres val més no remoure-la, oi? Una acció sense la qual no puc imaginar-me l’educació. Una part sense la qual educar perd el sentit. Aixà és com em van educar, i aixà ho porto interioritzat. Però no, no anirem «als extrems». Aquest verb també forma part de nosaltres, com uns quants més que veurem al llarg del llibre: escoltar, compartir, sumar, cuidar, incloure, acompanyar, superar-se, somiar, créixer o viure, que els reuneix tots.
En aquestes pà gines t’explicaré coses que són òbvies, coses que donem per fetes, i precisament per això a vegades no es fan, bé perquè considerem que les tenim assimilades i ensenyar-les seria redundant, o bé perquè són tan importants que s’han de tractar en totes les matèries. En aquest cas passen a formar part del que coneixem com a transversal, aquella cinta transparent amb la qual s’embolica el currÃculum i que, malauradament, tantes vegades s’esvaeix quan es troba amb la realitat dels continguts, perquè no deixen ni espai ni temps per tractar allò que és tan important a la vida. És una de les grans paradoxes de l’educació del nostre temps. . . , o hauria de dir de tots els temps? I, no obstant això, i malgrat les dificultats, mirem endavant amb un gran objectiu: «Desenvolupar l’activitat, l’espontaneïtat i el raonament de l’infant; estimular la seva iniciativa; afavorir l’expansió de les seves forces interiors; fer que no sigui només partÃcip, sinó el principal actor de la seva pròpia educació; que bulli la vida dintre seu; que tot li parli; que senti el desig de veure-ho tot, d’agafar-ho tot, de comprendre-ho tot». Aquestes paraules no són meves, però ajuden a definir bastant bé el que tu i jo busquem, oi? Les recordarem més endavant i parlarem del seu autor.
2
TANCAT PER OBRES
El que ens ha tocat viure en aquest temps i que ens uneix a tots amb un sentiment comú de fragilitat ha fet trontollar l’estructura a la qual està vem acostumats. En un tancar i obrir d’ulls, la pandèmia va passar de ser una crisi sanità ria a ser una crisi social a escala global, amb una preocupant semblança amb la sinopsi d’un llibre de ficció postapocalÃptic: apareix un virus desconegut que, en poques setmanes, s’escampa per tot el planeta i obliga milions de persones a tancar-se a casa.
Paraules o expressions que abans ens eren alienes ara ens resulten esgarrifosament familiars: pandèmia, quarantena, confinament, mascareta, Covid-19, distà ncia de seguretat; com també d’altres que encara associem a guions futuristes però que ens acompanyen des de fa temps, com videotrucada, teletreball o telemà ticament. He de dir que, amb aquesta última, el corrector del mòbil va demostrar la intel·ligència que s’atribueix a aquests aparells quan estava escrivint un article sobre la dificultat d’arribar a tots els alumnes en perÃode de pandèmia, perquè de manera automà tica va canviar el terme «telemà ticament» per «telepà ticament», com si fos conscient de la dificultat que tenen tantes famÃlies per rebre la informació i fes un gest de complicitat a qui escriu.
En definitiva, el que podrÃem haver llegit en una obra de Cormac McCarthy o de Jack London s’ha fet realitat i ha dinamitat les relacions socials en tots els sentits: l’economia, la cultura, la vida social, la polÃtica, els sistemes de salut, la tecnologia —que ens pensà vem que dominà vem—, les comunicacions, les relacions interpersonals, les relacions entre països. . . , i ha fet patent que tot és un ecosistema en el qual un petit canvi en una de les parts n’afecta totes les altres.
Al llarg dels últims mesos, personal mèdic, infermeres, auxiliars (amb el suport de l’exèrcit), transportistes, treballadors de botigues dâ