Plató i un ornitorinc entren en un bar

Daniel Klein
Thomas Cathcart

Fragmento

cap-1

FILOACUDITS

Una introducció

DIMITRI: Si Aties aguanta el món, què aguanta a Aties?

TASSO: Aties reposa sobre la closca d’una tortuga.

DIMITRI: Però sobre què reposa la tortuga?

TASSO: Sobre una altra tortuga.

DIMITRI: I sobre què reposa aquesta altra tortuga?

TASSO: Estimat Dimitri, hi ha tortugues fins a baix de tot!

Aquest petit diàleg de la Grècia clàssica il·lustra perfectament la idea filosòfica de la regressió infinita, un concepte que sorgeix quan ens preguntem si hi ha una causa primera —de la vida, de l’univers, del temps i de l’espai, i, encara més important, d’un Creador. Hi ha d’haver alguna cosa que hagi creat al Creador, i per tant la responsabilitat —o la tortuga— causal no es pot pas acabar amb ell. Ni amb el Creador que hi ha al darrere. Ni tampoc amb el que ve a continuació. Hi ha Creadors fins a baix de tot —o fins a dalt de tot, si aquesta ens sembla que és la direcció correcta per anar rastrejant Creadors.

Si trobeu que la regressió infinita no us porta enlloc prou de pressa, podeu recórrer a la doctrina de la creatio ex nihilo —la creació a partir del no-res—, o bé optar per allò que va dir John Lennon en un context lleugerament diferent: «Abans d’Elvis, no hi havia res.»

Però tornem a parar atenció al nostre amic Tasso. A més de ser aclaridora, la seva rèplica —«Hi ha tortugues fins a baix de tot!»— recorda clarament la frase final d’un acudit. Pim-pam!

Per a nosaltres no és cap sorpresa. La construcció i la culminació dels acudits i la construcció i la culminació dels conceptes filosòfics estan fetes de la mateixa matèria. Juguen amb la ment d’una manera semblant. Això és així perquè la filosofia i els acudits procedeixen del mateix impuls: alterar la nostra manera de veure les coses, capgirar els nostres mons i desvelar veritats amagades, sovint incòmodes, sobre la vida. Del que un filòsof en diu una reflexió penetrant, l’humorista en diu una bona ocurrència.

Per exemple, fixeu-vos en aquest acudit clàssic. D’entrada, només sembla deliciosament poca—solta, però si l’analitzem a fons veiem que incideix en el cor mateix de la filosofia empírica britànica —la qüestió de quina és la mena d’informació sobre el món de la qual podem estar segurs.

Morty arriba a casa i es troba la dona i el seu millor amic, Lou, despullats al llit. Quan Morty està a punt d’obrir la boca, Lou surt del llit d’un salt i li diu:

—Abans que diguis res, amic meu, a qui creuràs, a mi o als teus ulls?

En desafiar la preeminència de l’experiència sensorial, Lou planteja la pregunta sobre quina mena de dades són segures i per què. ¿Hi ha una manera de deduir coses sobre el món —per exemple, veient—les— que sigui més fiable que d’altres —per exemple, amb un acte de fe que assumeix la descripció que Lou fa de la realitat?

Vet aquí un altre exemple d’acudit filosòfic, en aquest cas una variació sobre l’argument per analogia, que diu que si dos resultats són semblants han de tenir una causa semblant:

Un home de noranta anys va anar al metge i li va dir:

—Doctor, la meva dona, que té divuit anys, s’ha quedat embarassada.

El metge li va contestar:

—Deixi’m que li expliqui una història. Un home va anar a caçar, però en lloc d’una escopeta, es va emportar per error un paraigua. Quan de sobte un ós se li va tirar a sobre, va agafar el paraigua, va disparar a l’ós i el va matar.

L’home va dir:

—Impossible. L’ós el devia matar algú altre.

—Exactament el que penso ¡o! —va dir el metge.

No es pot demanar un exemple més il·lustratiu de l’argument per analogia, un estratagema filosòfic utilitzat actualment (i erròniament) en l’argument del disseny intel·ligent (a saber: si existeix un globus ocular, ha d’existir un dissenyador celestial de globus oculars).

Podríem anar posant exemples i més exemples —i de fet, ho farem, de l’agnosticisme al zen, de l’hermenèutica a l’eternitat. Us mostrarem que els conceptes filosòfics poden ser il·lustrats amb els acudits i també que hi ha un munt d’acudits carregats d’un contingut filosòfic fascinant. Un moment: que no són el mateix aquestes dues idees? Podem tornar-hi més endavant?

Els estudiants que van a parar a una classe de filosofia normalment esperen adquirir alguna mena de perspectiva sobre, diguem-ne, el significat de tot plegat, però llavors un paio desastrat, amb uns pantalons i una americana de tweed que no lliguen ni de lluny, puja parsimoniosament a la tarima i comença a alliçonar-los sobre el significat de significar.

El primer és el primer, diu. Abans de contestar cap pregunta, gran o petita, hem d’entendre què significa la pregunta. Escoltant a contracor, de seguida descobrim que el que aquest paio té a dir és recargolada-ment interessant.

Així és la filosofia —i els filòsofs. Les preguntes generen preguntes, i aquestes preguntes fan sorgir una altra generació de preguntes. Hi ha preguntes «fins a baix de tot».

Podríem començar amb les més bàsiques, com ara: «Quin significat té tot plegat?», i «Déu existeix?», i «Com puc ser fidel a mi mateix?», i «M’he equivocat de classe?», però tot seguit descobrim que necessitem fer altres preguntes per contestar les preguntes originals. Aquest procés ha donat lloc a una sèrie de disciplines filosòfiques, cadascuna de les quals aprofundeix en unes Grans Preguntes determinades preguntant i intentant contestar les preguntes subjacents. Alguna pregunta?

Així doncs, de «Quin significat té tot plegat?» se n’ocupa la disciplina coneguda com a metafísica, mentre que de «Déu existeix?» se n’ocupa el que en diem filosofia de la religió. «Com puc ser fidel a mi mateix?» correspon a l’escola de l’existencialisme; «M’he equivocat de classe?», a la nova branca de la filosofia anomenada metafilosofia, que planteja la pregunta «Què és la filosofia?». Etcètera, etcètera: cada esfera de la filosofia assumeix diferents menes de preguntes i conceptes.

Hem estructurat aquest llibre no pas per ordre cronològic, sinó a partir de les preguntes que teníem al cap quan vam anar a parar a aquella primera classe de filosofia, i a partir de les disciplines filosòfiques que les aborden. El que és fantàstic és que resulta que hi ha tot un grapat d’acudits que ocupen exactament el mateix terreny conceptual que aquestes disciplines. (Pura casualitat?, o és que al capdavall hi ha un dissenyador intel·ligent?) I hi ha una gran raó que fa que tot això sigui tan fantàstic: quan tots dos vam sortir d’aquella classe, ens sentíem tan desconcertats i aclaparats que estàvem convençuts que mai més no tornaríem a escalfar-nos el cap amb aquell rotllo marejador. Llavors va ser quan un alumne de postgrau se’ns va acostar amb aire despreocupat i ens va explicar l’acudit sobre el Morty que arriba a casa i es troba el seu millor amic, el Lou, al llit amb la seva dona.

«Doncs bé, això és la filoso

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos