Pròleg
Traduir, moure conversa
Traduir Virginia Woolf al català pot ser qualsevol cosa tret d’un gest innocu o innocent. No només perquè tenim entre mans l’obra d’una escriptora pionera en tants sentits, una prosa enlluernadora i sovint desconcertant, un fil de discurs que bascula entre la part més fonda del subconscient i una racionalització acurada i precisa. No; traduir Woolf al català, a la tercera dècada del segle XXI, és afegir una puntada més al repuntar quasi constant que ha unit aquesta autora a la nostra llengua —i gosaria dir que, també, a la nostra cultura i literatura.
Virginia Woolf (Londres, 1882 - Lewes, 1941) va començar a publicar novel·les quan el públic català no tenia l’anglès com a principal llengua de cultura. És per això que és rellevant que, només cinc anys després de la seva publicació en anglès, La senyora Dalloway (1925) ja estigués traduïda al català. S’encarregà d’aquesta empresa Cèsar August Jordana, i va ser l’editorial Proa la que la posà a l’abast dels lectors a la col·lecció «Els d’Ara»; la catalana era la tercera llengua a què aquesta obra es traduïa, en paral·lel a l’alemany i al francès.
Pocs anys després, ja en plena guerra, aparegué la versió catalana de Flush. Una biografia. Aquella novel·leta escrita des del punt de vista del cocker spaniel de la poeta Elizabeth Barrett Browning, que Woolf afirmava que havia escrit per «desembafar-se» del procés d’escriptura de la mastodòntica Les ones, emprenia el seu camí en català l’any 1938 a Rosa dels Vents, en traducció de Roser Cardús. Poc després, callava...
Van haver de passar pràcticament quaranta anys —els de la dictadura, si fa no fa— perquè la conversa es reprengués: primer fou Maria-Antònia Oliver, amb la seva traducció d’Els anys (1973), a la qual seguiren Orlando. Una biografia (1985) i Les ones (1989); després Helena Valentí, amb la novel·la El far (1984) i amb Una cambra pròpia (1985), assaig fundacional del feminisme a Occident. També Jordi Fernando i la seva nova traducció de Flush (1988); i Marta Pera Cucurell, amb la darrera novel·la de Woolf, Entre els actes (1989), o bé el conte «La marca de la paret», recollit al volum Dos relats (2021), amb Leonard Woolf. S’hi afegí Núria Font amb una edició per a infants del conte La cortina de la mainadera (2006). Després arribà Dolors Udina, que va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció per la seva nova i deliciosa La senyora Dalloway (2013), recentment recuperada per aquesta mateixa casa, a la qual també han seguit el llibre de proses Un esbós del passat (2018) i el cèlebre Diari d’una escriptora (2022). Més recentment, han aparegut una altra selecció dels Diaris (2022) de l’autora, traduïts per Carlota Gurt, i la nova traducció de Xavier Pàmies de Cap al far (2022).
El sentit d’aquesta enumeració no és només el de treure pit d’una relativa normalitat —i per què no dir-ho, de la notable qualitat, excel·lent en alguns casos— en les traduccions que s’han fet de Woolf al català durant les darreres dècades. També ho és mostrar fins a quin punt la seva obra ha estat llegida amb una certa continuïtat a casa nostra d’ençà dels anys setanta i vuitanta i l’impacte que això ha tengut. Poques autores com Virginia Woolf han trobat en la cultura catalana tantes veus i obres que hi volguessin dialogar, dins o fora de la noció unidireccional i potser caduca d’«influència».
Un bon exemple d’aquest diàleg és el cas del massa oblidat Carles Soldevila, que, en els mateixos anys en què Woolf encetava el seu període més popular, publicava la trilogia composta per Fanny (1929), Eva (1931) i Valentina (1932), tres nouvelles que són, a més d’una excel·lent mostra dels camins que hauria pogut emprendre la narrativa catalana si no hagués patit l’estroncament del règim franquista, tres monòlegs interiors paral·lels al naixement del flux de consciència woolfià. El cas de Maria-Aurèlia Capmany és més visible i evident: a més d’emmirallar-se en Woolf al llarg de tota la seva trajectòria com a escriptora —i com a «dona pública», com es definia ella mateixa amb ànim provocador—, Capmany va voler anar més enllà i va homenatjar o anostrar culturalment una de les novel·les més complexes i visionàries de l’autora, Orlando. Una biografia (1928). I la va anostrar, literalment, ja que el personatge protagonista de la novel·la, Quim o Quima, segons el moment, no només és un reflex de l’Orlando woolfià i els seus canvis de gènere, sinó que en el cas de Capmany la novel·la també troba el seu context espaciotemporal en els territoris de parla catalana: Formentera i Ramon Llull, Barcelona i els comtats catalans, el primer Ateneu Barcelonès, la guerra... Al pròleg de Quim/Quima (1971), adreçat a una Woolf ficcionada, Capmany assumeix aquesta reescriptura:
[P]er fi m’he decidit a usar el tu maleducat i a escriure’t perquè m’he decidit a seguir el teu consell i m’he inventat un personatge que és un calc del teu Orlando. He comprès a tan llarga distància, ara que ja fa tant de temps, tot allò que em vas dir aquella tarda que et vaig venir a veure. Em vas dir, ho recordo molt bé, unes paraules que llavors no em varen semblar gaire clares. Vet aquí el que em vas dir:
—Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa. Pots repetir tranquil·la el mateix vestit, la roba dibuixarà sobre el teu cos uns plecs inimitables, i el perfum, el mateix perfum sobre la teva pell bruna, farà una altra olor.[1]
Val a dir que, més enllà d’aquesta correspondència creativa, Capmany també fomentà bona part de les traduccions esmentades més amunt, amb la curiositat que ella, que va fer nombroses traduccions en aquells anys, no en va acabar signant cap de l’autora.
Altres noms que conversen amb Woolf des de la literatura catalana són el de Mercè Rodoreda, que admeté la influència de l’autora londinenca al costat de la de Marcel Proust o de Thomas Mann; Antònia Vicens i el seu Gelat de maduixa (1984), un flux de consciència coral entre les persones que assisteixen al funeral d’una jove, o Ànima de gos (2009), la seva fins ara darrera novel·la, que com Flush retrata el dia a dia d’un home —un assassí de dones— a través del seu ca; també Olga Xirinacs, que a la novel·la Al meu cap una llosa (1985) reflexiona sobre les possibles causes del suïcidi de Woolf; o bé Maria-Mercè Marçal, que al volum Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997) (2004), a cura de Mercè Ibarz, fa visible l’enorme influència de Woolf en el seu pensament; la poeta i assagista Marta Pessarrodona també li ha dedicat dos estudis, Virginia Woolf in the Midlands (2004) i Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (2010); hi ha Maria-Antònia Oliver i els seus contes canins «Mel» i «Blanqueta», a Colors de mar (2007); els llibres de poemes Orlando natural (2010) i Ouse (2016), de Mireia Vidal-Conte, aquest darrer amb el fatal nom del riu on l’autora es llevà la vida,