La història de Barcelona en 10 passejades

Jaume Grau

Fragmento

cap-1

Pròleg

Barcelona ha viscut uns mil nou-cents anys tancada entre muralles. Per als barcelonins del segle XXI i per als visitants de la ciutat, això és una anècdota sense cap mena d’importància. Els contemporanis no tenim la capacitat d’entendre com en la vida d’una ciutat tan gran com Barcelona puguin perviure —com una mena de marca genètica— les experiències ancestrals de les generacions anteriors, la seva manera de veure el món i d’entendre’l. En aquest sentit, una ciutat no només la fan les seves pedres i les persones que hi viuen, sinó que també es constitueix de la relació al llarg de la Història d’unes i altres, i de com els viatgers, els que han vingut a la ciutat de grat, o els captius, que hi han vingut per força, o els conqueridors, que hi han arribat amb ànim destructor, també formen part del present d’una urbs. Barcelona perviu en el temps amb aquesta càrrega fantasmagòrica que la fa única, com úniques són la majoria de les ciutats del món.

El fet que durant dinou segles els barcelonins només hagin entès la ciutat com una mena de capsa immensa tancada per uns murs de pedra és una realitat que s’ha incrustat de manera permanent en l’ADN de la vila. En una ciutat relativament petita i estreta com era la Barcelona emmurallada, la majoria de trajectes es feien a peu. No tenia sentit endur-te el cavall i menys enfilar-te a un carro per travessar el recinte emmurallat. De fet, la majoria dels carrers eren rònecs i molt atapeïts de gent i no era fàcil avançar-hi a lloms d’un animal. Així doncs, durant gairebé dos mil anys els barcelonins s’han acostumat a caminar per recórrer la ciutat. És evident que l’enderrocament de les muralles i el desbordament de la trama urbana al llarg del pla que rodejava l’antiga vila van canviar les perspectives dels barcelonins. De fet, des que a finals del segle XIX bona part de les poblacions del pla van ser absorbides per Barcelona, les distàncies per recórrer dins dels nous límits de la ciutat van passar a ser relativament considerables. Al mateix temps que això succeïa, la ciutat començava a omplir-se de xarxes de transport públic, primordialment tramvies, que feien possible que en aquella Barcelona, que havia passat d’estar tancada a ocupar ben bé deu vegades el territori de què disposava en aquell moment, els ciutadans es traslladessin de punta a punta en períodes de temps relativament curts. El creixement de la ciutat, però, no va fer desaparèixer aquella mentalitat tan pròpia de caminar per anar d’un lloc a un altre. A més, el fet que a Barcelona s’hi haguessin annexionat diverses poblacions amb una personalitat pròpia ben marcada havia fet que, de sobte, enmig de la nova ciutat, hi haguessin aparegut vuit o deu nous nuclis de població, cadascun amb els seus passeigs propis, places majors i mites, llegendes, romeries i devocions particulars. Aquest llegat, que es manifesta en aquell final de segle, perviu amb molta força avui dia a la ciutat de Barcelona, de la mateixa manera que passa en altres ciutat d’arreu del món que també han experimentat un procés similar al de la capital catalana.

I això que l’actual Barcelona, a més de les dimensions —petita, en comparació amb la majoria de les grans ciutats europees— pateix un hàndicap molt clar: tota la ciutat fa pujada, o baixada, segons com la miris. El pla de Barcelona, on es troba assentada, està constituït per les terres aportades per l’erosió de la serra de Collserola, a l’oest, i les terres d’al·luvió dels rius Llobregat i Besòs, fixades al terreny no només per l’acció humana sinó també per les petites elevacions que s’aixequen per aquí i per allà, amb el roc de Montjuïc i el Mons Taber tancant el pla ja arran de mar. Doncs bé, aquesta inclinació natural de la ciutat no ha impedit que la dèria caminadora dels barcelonins es deixés de manifestar. Fa molts anys, als nens de la meva generació, se’ns deia que a Barcelona no hi havia gaires bicicletes per culpa del fet que era massa costeruda, sense que ens fixéssim que tan costeruda era per anar amb bicicleta com per anar a peu. Ara, que les bicicletes estan pertot i que s’han convertit sovint en un element pertorbador de la serenitat dels vianants que caminen per la vorera, ningú no es recorda d’aquelles prevencions sobre els problemes de viabilitat a la ciutat.

Barcelona, doncs, convida a caminar. Això els barcelonins ho saben i no és estrany de veure’n molts que baden, que és una manera de passejar atent al que es veu i al que ens diu l’entorn. El llibre que teniu a les mans és un llibre per badar, no tant per passejar i en absolut per traslladar-se, que és la motivació menys noble de l’art de caminar. Badar per Barcelona no és tan fàcil com passejar. El passeig per la ciutat és molt convencional: o es passeja a poca distància de casa o bé es va amb ànim tafaner a mirar què hi ha a les botigues del teu gust. És significatiu que fins i tot quan es va ampliar el Port Vell de la ciutat es va crear un complex comercial per tal d’atraure-hi la gent i els passejants. Badar és una altra cosa: badar és caminar mirant cap amunt, cap avall i cap als costats i, en pro de la pròpia supervivència, només de tant en tant cap endavant; és no tenir por d’aturar-se per fixar-se en un balcó, en una font, en una rajola o en una placa desllustrada; és preguntar als veïns què hi havia fa molts anys en un lloc determinat o portar una fotografia antiga per reconèixer un portal rehabilitat o entrar en un bar antic a demanar una tapa tradicional. Això és badar, ben diferent de passejar.

Jaume Grau, a qui tinc el gust de conèixer des de fa més de quaranta anys, és un home que bada molt. Encara que sempre ha tingut tendència a anar una mica accelerat, el cert és que és d’aquelles persones d’interessos peregrins i poc concrets, però al mateix temps molt curioses i donades a elucubrar sobre els temes més diversos, connectant-los sovint de manera original, encara que no necessàriament lògica. És doncs un badaire perfecte i només a ell se li podia haver acudit de fer un llibre tan proper a aquest sentiment de descobriment que té l’acte de caminar amb un rumb no gaire concret. Barcelona, a més, s’hi presta. La història d’aquesta ciutat, com totes les històries, té molt sovint més en compte els grans esdeveniments, els grans personatges, els grans triomfs i els grans fracassos que no pas la vida de tots. El 2020, data de la primera aparició d’aquest llibre, segur que serà recordat com l’any del coronavirus, i amb raó; però per a molts, en canvi, serà l’any que van llegir aquell llibre abandonat, van pintar el quadre només esbossat o van parlar amb amor i tranquil·litat amb la parella i els fills, com mai ho havien fet abans. A la història de Barcelona li passa el mateix: sempre es recordaran els moments clau del passat, però hi ha tants i tants detalls, tantes i tantes tradicions, costums i hàbits que s’han perdut pel camí, i que, en canvi, quan els coneixem, ens transporten de manera vívida a aquell moment, molt més que no pas la data o el rei que manava a l’època! I és aquesta recopilació de moments perdurables —encara que menors per als llibres d’Història— el que fa que el llibre que teniu a les mans sigui especialment encisador.

La proposta que ens fa Jaume Grau per travessar la ciutat de punta a punta ens permet mirar el nostre voltant de manera nova, diferent de com ho hem fet fins ara. Per als qu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist