Ens van robar la joventut

Víctor Amela

Fragmento

cap-1

Pròleg

La figa és madura, apetitosa. El soldat l’agafa, la mossega. Ai! La figa oculta a l’interior un tros de metralla.

Aquest llibre col·lecciona detalls així d’una guerra.

Un soldat agafa un gotim de raïm i el devora. Està impregnat de trilita. Sap que li farà mal de panxa. Li és igual.

En el detall palpita la veritat.

El portalliteres du penjada al coll una boleta de càmfora, així distreu la fortor penetrant de la mort.

El detall és el gen de tota història.

La set eixarreeix la boca del soldat, que s’alleuja a la matinada xuclant una pedreta molla de rosada.

No col·lecciono papallones, sinó detalls d’una guerra.

L’abraçada d’un legionari a un «biberó» mig mort.

La tremolor de l’anècdota és immortal.

A un soldat li fa por disparar: davant seu lluita el seu germà.

Ja vindrà després la Història a emmarcar amb motllures la guerra.

Un tret per l’esquena a un comissari que estava a punt de matar l’amic.

Col·lecciono l’eternitat d’allò que és fugaç.

La cremallera d’una caçadora es tenyeix de vermell quan es tanca: la sang dels polls que esclafa.

L’anècdota que engendra tota poesia.

Una veu et crida pel teu nom. Hi vas. Cau una bomba just on eres fa mig minut. La veu t’ha salvat la vida. Però... no hi ha ningú en aquesta trinxera.

El detall.

Estem sempre sols.

cap-2

I

Soldats sense voler

cap-3

 

El dia de Nadal del 1977 tinc disset anys. Dinaré amb els pares i els germans a casa de l’oncle Josep, el germà gran del pare (que li diu «Pepito»). Casa seva és al barri de la Trinitat Vella, a l’extraradi de Barcelona, al carrer Turó de la Trinitat. La casa és d’una planta. Al davant hi ha un hortet amb nesprers, mates d’herbes aromàtiques i algun roser. Al darrere, al nivell superior del desmunt on s’alça la casa, hi ha un pati amb safareig i un corral on abans tenien gallines i conills. Dormisquegen al pati dues tortugues velles, i a les golfes sense porta van i venen uns quants gats sense amo.

—I la panera de Nadal, oncle? Aviam, aviam!

El dia de Nadal de l’any 1977 irrompo a casa de l’oncle. Aquí va néixer el pare el 1929 i l’oncle Josep el 1920. El meu oncle té cinquanta-set anys i ha vist morir en aquesta casa la iaia —la seva mare, fa poc, obliterada per una demència senil que encara no anomenàvem Alzheimer— i el iaio, que va morir d’un infart l’any 1956, quatre anys abans de néixer jo. Els iaios Víctor Amela i Carmen Ferrando, que van arribar l’any 1914 des de Forcall (Ports de Morella, Castelló) acabats de casar, van alçar aquesta casa amb les seves pròpies mans. Aquí van néixer els seus fills i ells hi van cosir espardenyes, van resar el rosari, van suportar la guerra, van treballar i van morir.

—Neules! Quantes neules!

L’oncle Josep omple la taula del modest menjador amb ampolles de cava i licors, torrons, polvorons, neules, embotits, galetes... És la llegendària cornucòpia que cada any li regala l’esplèndida casa Pirelli. Va ser-ne el grum abans de la guerra (Ronda Universitat, 18), i hi va tornar a treballar després de la guerra com a oficinista.

El dia de Nadal del 1977, després de dinar escudella i carn d’olla, i pollastre rostit amb prunes, segueix una llarga sobretaula de braç de gitano i gelat, torrons, dolços i copes de cava de vidre verd i boca ampla. A fora hi fa fred, i a dins els joves xarrupem cava amb les neules (que no s’acaben mai). Els grans s’han servit un cafè, i l’oncle Josep il·lumina el seu amb licor. I fuma. I em mira. I diu:

—Vols veure una cosa?

El dia de Nadal del 1977 tinc disset anys, i aquest dia no sé encara que l’oncle Josep també tenia disset anys el dia d’abril del 1938 en què va arribar una carta a aquesta mateixa casa. La carta anunciava que en Pepito se n’anava a la guerra. Avui en Pepito és el meu oncle Josep, i potser ha vist que tinc disset anys i soc el més gran dels seus nebots homes. O potser són els licors. O potser totes dues coses alhora. El cas és que a la sobretaula del dia de Nadal del 1977 l’oncle em diu:

—Vols veure una cosa? Mira...

L’oncle Josep, que només trenca la sobrietat amb algun sarcasme suau sota el bigotet retallat, aquest dia de Nadal del 1977 s’engata... i es descorda un, dos, tres botons de la camisa blanca, els tres botons de dalt.

—Aquí! Ho veus?

L’oncle Josep deixa el cigarret al cendrer de llautó i amb la mà esquerra aparta la tela del davant de la camisa, i s’assenyala amb el dit índex de la mà dreta el mugró esquerre:

—Veus la cicatriu?

—Sí.

—La bala va entrar per aquí i va sortir per aquí.

Una cicatriu. Al mugró esquerre de l’oncle Josep. Hi veig la marca de la mossegada d’una remota bala.

—A la Pobla de Massaluca, a la batalla de l’Ebre. Mentre correm, l’amic que tinc a mà esquerra cau mort d’una bala al cor, em giro cap a ell... i arriba la meva bala, la que m’havia de partir el cor. Però com que vaig fer el gest de tombar-me, la bala va entrar i va sortir.

Hi veig la cicatriu d’una bala, i aquell dia de Nadal del 1977, tenint jo disset anys, m’adono que un tret de fusell podria haver mort en Pepito, el meu oncle Josep, a la mateixa edat que tinc jo ara. Encara que no exactament, perquè mentre es corda la camisa i recupera del cendrer el cigarret Lola que fumeja, em diu:

—Era l’1 d’agost de 1938: el dia que feia divuit anys.

cap-4

1

«Vaig fer la batalla de l’Ebre amb espardenyes i sense cartutxera»

JOAN GUASCH

(*la Joncosa del Montmell, 16.11.1920 /

† Sant Just Desvern, 19.1.2015)

Entrevistat el juliol del 2009

Tinc vuitanta-vuit anys. Vaig néixer a la Joncosa del Montmell (el Baix Penedès) i visc a Sant Just Desvern. Vaig ser pagès i obrer en una foneria. Vaig estar casat cinquanta-vuit anys amb la Pepita, i ara soc vidu. Tinc tres fills i cinc nets. Soc demòcrata republicà, i catòlic. Vaig perdre una cama a la batalla de l’Ebre.

—Vam pujar vuit a cada barca, i a remar! En deu minuts vam travessar l’Ebre. Era la mitjanit del 24 al 25 de juliol de 1938. Demà farà setanta-un anys d’allò. Jo en tenia disset. Duia espardenyes i no tenia c

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos