El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
Es la Historia, vida de la memoria, maestra de la vida, mensajera de la antigüedad, testimonio de los tiempos, luz de la verdad, norte del acierto y guía para no tropezar. Da forma a la vida política, edifica la espiritual, ilustra la doctrina, adorna la elocuencia, asiste a la prudencia y favorece a todas las Ciencias.
NARCISO FELIU DE LA PEÑA Y FARREL,
caballero de la Orden de Santiago, Anales de Cataluña
y epílogo breve de los progresos y famosos hechos de la
nación catalana, Barcelona, 1709, fol. 6
The history of Catalonia does not really begin again till the nineteenth century. It is the history of her renascence, which had better be considered separately.
SALVADOR DE MADARIAGA,
Spain, Nova York, 1930, p. 287-288
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol.
SALVADOR ESPRIU,
La pell de brau, Barcelona, 1960
PRÒLEG
Mirar Catalunya des de fora: aquest és el repte que m’he proposat en escriure aquest informe amb el qual espero contribuir a l’actual debat sobre el futur del país. He fixat el final en el moment de la declaració de la independència, immediatament suspesa, l’octubre de l’any 2017. És un fet crucial en la política catalana recent, l’epítom del dret a decidir. Sovint es recorre a la idea del viatge a Ítaca, insistint en la qüestió que no es té prou vent per avançar en el que exigeix la seva identitat, i, de sobte, en els darrers anys, les emocions de les masses en acció s’han convertit en una mena de cicló. No s’espera més i s’avança vers la independència sense cap cautela. Per arribar al fons.
Davant els esdeveniments dels darrers anys, una part de la societat catalana ha virat cap a la ironia i una altra cap a la il·lusió en una república: és l’efecte de les emocions, les esperances i les conviccions col·lectives, però també de les decepcions, els enganys i les mentides. El cert és que s’ha trencat la consciència de continuïtat que ha caracteritzat l’estil de vida català. En l’intent de deslligar el present del passat, el procés independentista ha provocat un èxtasi col·lectiu, aliè al desànim, deixant de banda la deferència. L’acció dramàtica i el dret a decidir han prevalgut sobre el seny. En aquest ambient resulta difícil jutjar el grau de mentides implicat en la creació i transmissió d’una idea falsa del passat com a punt de partida per a un disseny del futur. Però és segur que el procés va sorgir d’una concepció de la història al servei d’una escenografia de masses que va comptar des del primer moment amb eficients divulgadors en els mitjans de comunicació.
Finalment, ha aconseguit, sense pretendre-ho, convertir-se en una preocupació política per a l’Europa comunitària en ser equiparat amb els actuals moviments populistes. D’aquesta derivació, és del que parlaré una mica. Uns valoren les ferides i els altres enumeren degudament les provocacions: quan una societat se situa en aquesta cruïlla sense sortida, es fa real la sentència del poeta W. B. Yeats: «Els millors manquen de tota convicció mentre els pitjors estan plens de fanàtica gosadia».
La independència és la idea clau que ha sostingut aquest èxtasi col·lectiu, que ha brindat moments espectaculars, de ressonància en els mitjans de comunicació no només per l’insòlit de la proposta en el segle XXI, sinó per l’aura supremacista que els porta a dividir la societat en dos sectors irreconciliables. L’ordre internacional perilla quan un poble esgrimeix un dret que xoca amb el dret de gents, de manera que la percepció de les coses queda condicionada per la causa a la qual presta la seva devota lleialtat i s’entrega a la realització de les seves finalitats amb una convicció en detriment per a l’harmonia social. Recordem les escenes en les quals els entusiastes del procés albiraven a prop un futur prometedor, que al capdavall era la revenja davant d’un esdeveniment succeït fa tres-cents anys, l’11 de setembre de 1714.
En retrospectiva, des de la primavera de l’any 2018 quan escric aquest informe a Barcelona, la situació ha exigit la necessitat d’explicar la veritable història catalana. És el que vull fer a continuació. Reconec que en altres ocasions s’ha intentat alguna cosa semblant. La darrera vegada va ser l’efecte de la postguerra a la dècada de 1950.
Aquests precedents m’han alertat sobre la dificultat de la tasca. Hi ha un risc intel·lectual en fer-ho ara com el que va haver-hi llavors; ho noto a cada pas en l’elaboració del llibre, m’aguaita en els moments de reclusió que dedico a la seva redacció.
Suposo que obeeix al punt de vista adoptat, el d’un home de frontera que té assumida la condició de viure als marges, no només perquè m’amoïna la inclinació identitària tan tòxica en el segle XX, sinó perquè valoro positivament l’estil de vida cosmopolita.
En aquest futur que desitjo prometedor, malgrat les meves reserves, acullo l’esperança que cada cop hi haurà més gent que compartirà l’afany de la societat oberta, en la qual tot aquell que ho desitgi pugui moure’s lliurement, expressar les seves idees i no sentir-se limitat pel pes de tradicions sovint inventades.
El llibre que el lector té a les mans està concebut com una òpera, en homenatge a la passió catalana pel bel canto: una narració en tres actes, plantejament, trama i desenllaç. En primer lloc, descriuré com es va forjar un estil de vida, un amor a la terra, la casa i la família en els confins del regne franc fins a aconseguir el reconeixement amb el nom de Catalunya; després analitzaré la trama que va facilitar la creació d’un sistema polític que, amb el temps, es va anomenar Corona d’Aragó, on Catalunya va tractar d’encaixar les seves institucions i les seves formes de govern amb major o menor encert, i, finalment, narraré el desenllaç succeït quan ser i no ser Espanya es va convertir en el fonament de la realitat catalana, en el motiu de la divisió de la seva societat i en l’estímul de les diverses recuperacions del passat.
Em proposo fer un informe detallat sobre el món vital de Catalunya en els darrers tretze segles, en el qual el lector interessat podrà trobar la resposta a la pregunta que avui en dia es fa tan sovint la gent del carrer: què ens passa? Hi ha un cert cansament, ho sé. Una sensació que res del que es faci o es digui no canviarà el curs dels esdeveniments. Es parla tant d’un final feliç com d’un final desgraciat invocant la inclinació catalana per la desgràcia. Cal elogiar les coses amb prudència. Per això és necessari fer un informe sobre la situació i la manera com s’hi ha arribat. L’informe és aquí.
He recorregut a la història com a fil conductor del relat. No és l’única manera de fer-ho; però és la meva manera de fer-ho. Estic convençut que una r