El somni d'Ulisses

José Enrique Ruiz-Domènec

Fragmento

cap-2

 

 

 

 

 

Entre les moltes coses que passen d’alguna manera, n’hi ha que són el suport d’un argument, d’una «passió» que les fa sempre passar sense només passar.

MARÍA ZAMBRANO, El hombre y lo divino

Cap al final del segle IV aC, un jove intrèpid anomenat Pitees, natural de Massàlia (l’actual Marsella), va començar un llarg periple que el va portar a creuar l’estret de Gibraltar en direcció nord-oest, cap a l’illa de Thule i més enllà, a les meravelles dels horitzons àrtics, des de les aurores boreals fins a les terres de neus perpètues, passant pels guèisers i els icebergs que floten al mar. L’hel·lenisme es trobava en ple apogeu i, sota l’impuls d’Alexandre el Gran, la cultura del Mediterrani il·lustrava amb claredat el que era la consciència d’un territori forjat en uns mites que visualitzaven una història immortal.

El relat de Pitees mostra un estil de vida basat en la curiositat, en la qual es fusionen les quatre fonts del saber de l’Antiguitat clàssica: filosofia, geografia, història i poesia. Segons aquesta manera de fer, l’objectiu del viatge era comprendre el món, per primera vegada, com un enigma que cal resoldre; i estava determinat a descobrir-lo, no pas per satisfer una necessitat pràctica (per exemple, les rutes de l’estany o de la porpra), sinó perquè s’havia apoderat d’ell, seguint la vella sentència d’Anaximandre, la necessitat de saber on rau l’origen de totes les coses. La forma del relat és grega —la vida és una destrucció del passat i una exaltació del destí—, però la descripció dels indrets visitats i les impressions del viatge són, gairebé sense excepció, hel·lenístiques; així doncs, presenta una descripció tan plena d’una poderosa càrrega de fantasia que el van censurar, especialment l’historiador Polibi i el geògraf Estrabó. Què es pot esperar si la contemplació de la natura ultrapassa tot el que és conegut fins ara i, per aquesta mateixa raó, el sentit tradicional del món arcaic es dilueix per donar pas a una superació del destí?

La voluntat humana es concreta com l’única via d’entendre la vida; ho il·lustra el famós gest d’Alexandre davant el nus gordià: és el mateix tallar que desnuar. Les històries del Mediterrani se centren en aquest gest, que és el mateix de Pitees en apostar pel viatge per desxifrar el que estava amagat als ulls dels seus contemporanis. Si pensem a força d’entendre els missatges que ens llança la natura, conclourem que l’atzar és la resposta al destí. Però per ventura podem portar a terme la representació d’un determinat passat sense recórrer a la història que l’ha fet possible? Potser la narració d’aquesta història immortal és per a nosaltres el mitjà més ineludible d’actualització del sentit vital propi de l’ésser humà.

No obstant això, el desenvolupament de l’especialització ha creat una esquerda en la consciència d’aquesta realitat. Com més se la valora, més s’esvaeix la llarga durada, i s’esfondra el coneixement del passat en allò que l’historiador txec František Graus va anomenar, amb una expressió altament melancòlica, «un gabinet de foteses». En fragmentar el coneixement, l’ésser humà s’ha convertit en un acumulador per posar-se al servei d’una gran base de dades controlada per uns algoritmes que, cada vegada més, bloquegen la creativitat renovadora. Per a aquest mètode d’analitzar el passat, les formes de vida i les preocupacions personals no tenen cap valor: el millor de l’ésser humà es margina per endavant.

De la mà de Georges Duby, vaig aprendre a situar el marc precís de llarga durada promogut per Fernand Braudel, sobretot en l’estudi del món mediterrani. A partir de les lectures que vaig fer i dels cursos que vaig seguir, vaig entendre que en totes les civilitzacions hi ha una estructura latent que les fonamenta, és a dir, que les impregna de raó. I en aquella troballa va començar l’aventura que ha donat lloc al llibre que ara teniu a les mans, el qual caldrà entendre i jutjar, si escau, d’acord amb l’ordre del temps de la seva gestació quaranta anys enrere.

El 28 de gener de 1980 em trobava a la ciutat de Nàpols per llegir, en la sessió inaugural del XVII Col·loqui Internacional d’Història Marítima, una ponència que duia el títol «El somni d’Ulisses: l’activitat marítima en la cultura mediterrània com un fenomen d’estructura». Vaig intentar resumir, amb l’economia del temps pròpia d’aquests actes acadèmics, els arguments que segons el meu parer havien estat ajornats en els estudis sobre el Mediterrani i que en essència subratllaven, segons recorda Luigi de Rosa a la «Introducció» a les actes del Col·loqui esmentat, «una estructura de civilització, un canal mitjançant el qual es van transmetre tècniques de navegació, coneixement de les rutes marítimes, tipus i formes d’activitat, productes i tècniques productives, competències i iniciatives, contractes i comportaments, models de consum, mentalitats i ideals. Un sistema funcional i dinàmic que va transformar el procés històric de les persones que vivien en aquest mar i per a aquest mar, difonent institucions i mecanismes de desenvolupament, sense cancel·lar totalment les característiques pròpies de cadascuna de les civilitzacions més rellevants; més aviat al contrari, afavorint en l’interior d’un sistema general una varietat de models que van permetre que cadascú a la seva manera assumís el dinamisme propi del mar». I, en aquesta mateixa línia, la meva feina pretenia omplir un buit en el context de la historiografia, ja que era evident —com va assenyalar el reconegut professor Antonio Di Vittorio a les pàgines de The Journal of European Economic History— que m’havia proposat «explorar el paper de la navegació marítima en la formació d’aquella tradició cultural que va dominar el Mediterrani a partir de l’epopeia homèrica en endavant, i relacionar el desenvolupament de les activitats marítimes amb el desenvolupament social i econòmic que es produeix al llarg de les costes del Mediterrani».

Sens dubte, en aquell gèlid matí napolità vaig anar revelant un a un els diferents aspectes de l’existència de les persones que han traçat la història d’aquest mar i em vaig preguntar pel sentit de les aventures descrites exemplarment a l’Odissea d’Homer, mirant de revelar la vida secreta dels sentiments i el seu efecte en les decisions quotidianes. D’aquesta manera, vaig poder arribar a la conclusió que el «somni d’Ulisses» (un viatge de tornada a casa carregat d’èxits) s’havia apropiat de la cultura mediterrània per orientar la vida concreta de les persones d’aquest mar i per protegir-los contra la tendència a l’oblit de la tradició en els moments de canvi d’era; i també perquè mantinguessin un estil de vida sota una lectura permanent dels clàssics com a fonament de les seves il·luminacions del que s’ha de fer en tot moment i circumstància. Pel que fa a aquest punt, comprenc i comparteixo la tossuderia amb la qual el meu mestre, Georges Duby, m’insistia en la necessitat d’imaginar els intersticis de la vida allà on els documents només ofereixen indicis, perquè la revelació de l’imaginari de la societat és la motivació principal de

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos