L'ocupació de Catalunya

Oriol Dueñas

Fragmento

catalunya

Pròleg

Aquesta és la crònica d’una derrota anunciada. L’ocupació de Lleida i de les comarques de Ponent l’abril del 1938 per part de les tropes del general Franco va evidenciar la debilitat de l’exèrcit republicà. En poques setmanes, l’exèrcit rebel arribà fins a Castelló, al País Valencià, i va trencar la unitat territorial republicana. La conquesta de les comarques pirinenques va posar en mans del Govern de Burgos la majoria de les centrals hidroelèctriques de què es nodria la conurbació industrial de Barcelona —on s’imposaren des d’aleshores les apagades forçoses—. El 5 d’abril, a més, Franco signà el decret que derogava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «en mala hora concedido por la República».

En aquell context, la contraofensiva republicana que donà lloc a la batalla de l’Ebre (25 de juliol - 16 de novembre de 1938) va constituir un esforç extraordinari per prolongar la guerra, finalment fallit, que es va saldar amb un gran nombre de morts. Molts d’ells tenien tot just disset anys i acabaven de ser cridats a files: van ser coneguts com la «Lleva del Biberó».

L’ofensiva definitiva contra Catalunya, iniciada un mes més tard, es va trobar un país desmoralitzat, enfonsat militarment, amb escassedat de productes bàsics i afamat.

L’exèrcit franquista va prendre aleshores el nom oficial d’«exèrcit d’ocupació de Catalunya», una terminologia que ni tan sols havia utilitzat en la seva ofensiva contra el País Basc. El darrer atac, acompanyat dels bombardejos massius de l’aviació italiana, i posteriorment també alemanya, va tenir les característiques d’una passejada militar. El 15 de gener les forces feixistes ocupaven Tarragona. Onze dies després, el 26 de gener, entraven a Barcelona. El 4 de febrer conquerien Girona, i el 10 assolien la frontera.

Particularment significativa va ser la caiguda de Barcelona, per la seva importància política i estratègica, pel seu pes industrial, que havia estat reconvertit eficaçment cap a la indústria de guerra, i pel seu valor simbòlic, com a capital de Catalunya i del Govern de la Generalitat. A més, d’ençà del novembre del 1937, el cap i casal havia esdevingut també la seu del Govern de la República.

En tot just sis setmanes es van superposar a Catalunya dues dinàmiques paral·leles. D’una banda, la marxa a l’exili de mig milió de persones, aproximadament la meitat de les quals eren catalanes, i la resta s’havien refugiat al Principat a mesura que avançava la guerra. Els presidents de Catalunya i del País Basc, Lluís Companys i José Antonio Aguirre, van travessar la frontera el 5 de febrer. També ho van fer, però en un grup volgudament diferenciat, el president de la República Espanyola, Manuel Azaña, i el president del Govern, Juan Negrín. La majoria dels exiliats, polítics, sindicalistes, intel·lectuals, obrers, menestrals, camperols, soldats i oficials de l’exèrcit republicà van ser internats en camps de concentració improvisats al Rosselló per les autoritats de la República Francesa. Ben aviat, amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi de França, la seva situació va esdevenir insostenible. Uns 10.000 exiliats republicans van ser deportats a Mauthausen i a altres camps de concentració nazis, on la majoria van morir. D’altres, amb més sort, van poder refer la seva vida a Amèrica (a Mèxic, a Xile, a la República Dominicana i als Estats Units d’Amèrica, sobretot) o a Europa.

El president Lluís Companys va ser detingut per la policia espanyola a la França ocupada, amb el suport de les autoritats nazis i col·laboracionistes, i va ser executat, després d’una farsa de consell de guerra, a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Altre tant s’esdevingué, entre altres, en el cas del dirigent anarcosindicalista català i ministre d’Indústria Joan Peiró.

D’altra banda, la retirada republicana va tenir la seva contrapartida en l’ocupació franquista. Les noves autoritats van fer-se amb tots els centres de poder polític, militar, econòmic i sindical i en van confiscar els arxius per planificar la repressió. Justament el 9 de febrer, un dia abans de la fi de la guerra a Catalunya, el Govern de Burgos va decretar la Llei de responsabilitats polítiques, que tenia com a objectiu la repressió sistemàtica dels qui havien defensat la República i el Govern de Catalunya. Entre els anys 1938 i 1957 van ser executades al Principat 3.400 persones, la majoria de les quals afiliades a Esquerra Republicana de Catalunya o a la Confederació Nacional del Treball. A la fi de la guerra, el nombre de reclusos s’elevava a 550.000, xifra que incloïa els detinguts a les presons i els internats en camps de concentració o en batallons de treballadors.

Però les distàncies curtes, i els àmbits locals, permeten aprofundir encara més en el caràcter incivil d’aquella guerra. En molts casos, els vencedors del 1939 havien escapat de la repressió revolucionària tres anys abans, i ara esdevenien els amos del poder local des de la seva condició d’excombatientes o d’excautivos. La convicció que la victòria duraria, també en l’àmbit europeu, i els crits a l’odi i la revenja, de vegades atiats des d’àmbits de l’Església, van empènyer tota mena d’accions arbitràries i injustificables. I així, en aquell context van sovintejar els casos de violència, amb assassinats, empresonaments, expropiacions, extorsions i denúncies de tot tipus.

Aquest és un passat que fa de mal pair, i que de fet la societat catalana i la societat espanyola encara no han digerit del tot. Posats a dir, parlem d’una data i d’una etapa que «han fet Catalunya» en la mesura que han marcat i continuen marcant el comportament de diverses genera­cions de ciutadans. Més encara quan la guerra va ser seguida per una duríssima dictadura, que va fer augmentar el sot que separava vencedors i vençuts —i per una transició que no va mostrar gaire interès per superar aquella distància.

Avui sabem quina és la teràpia, i que no serà curta ni fàcil ni desitjada per tothom. Només des de la veritat, és a dir, des de la recerca històrica i des de la comunicació completa dels seus resultats, és possible plantejar-se un futur de llibertat, d’igualtat i de reconciliació per a tothom. Aquest és el sentit de la memòria democràtica.

Oriol Dueñas, gran coneixedor del tema, al qual ja va dedicar la seva tesi doctoral, La gran destrucció. Els da­nys de guerra i la reconstrucció de Catalunya després de la Guerra Civil (1937-1957), llegida el 2013, presenta en aquest llibre la versió més actualitzada i completa dels fets, i ho fa amb l’ús d’una abundantíssima i molt diversa documentació. Dueñas és un especialista en aquell període, tant per la seva tasca com a investigador i professor universitari, com pel seu treball al Memorial Democràtic.

Un darrer comentari. Probablement aquest llibre s’hauria pogut intitular «la desfeta» si no haguéssim adjudicat aquest títol a un altre volum de la col·lecció. El 1939 assenyala, com el 1714, la fi definitiva d’un projecte polític nacional que havia suscitat grans esperances, i l’inici d’una temible dictadura forjada sobre la base de la repressió i d’una ocupació militar sostinguda. Darrere aquelles dates s’inicia un llarg sile

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos