Pròleg

Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català.

Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.

La relectura del carlisme no és del tot nova, com assenyala el mateix autor tot esmentant historiadors com Jaume Torras, Josep Fontana, Borja de Riquer o Jesús Millán. Però la recerca de gran abast portada a terme per Toledano durant dècades construeix un relat sòlid i documentat d’aquest corrent, que contribuí sens dubte a forjar la nostra realitat nacional.

La tria de la conjuntura també hi contribueix. Els anys de la Tercera Guerra Carlina es caracteritzen pel fracàs de la Revolució Liberal a Espanya —en el marc de la branca central dels Borbó que representava la reina Isabel II, aleshores a l’exili—, però també per la inviabilitat d’una alternativa monàrquica liberal, com la que suposà Amadeu I de Savoia. En els mesos següents passava el mateix amb la Primera República, que en poc menys d’un any tingué quatre presidents i s’exhaurí en les polèmiques entre unitaris i federalistes.

En aquest context, una nova generació madurada pel temps i per les derrotes concebé un nou carlisme, entès com un moviment políticament conservador, però alhora moderat, i espiritualment marcat pels principis catòlics contraposats a les teories dels odis de classe. Des del punt de vista nacional —i aquesta és la seva intuïció més reeixida—, el nou corrent es proclamà defensor de les llibertats nacionals de Catalunya, que havien garantit les seves Constitucions històriques —que havien estat liquidades, el 1714, pel primer rei d’Espanya de la dinastia dels Borbó.

Des de la distància històrica, aquesta opció sembla particularment interessant. Allò que es proposaren els carlins catalans des del 1868, i que Toledano documenta amb una solvència incontestable, és la recuperació de l’entramat legal dissolt amb el Decret de Nova Planta. És a dir, allò que avui el nacionalisme escocès anomena «devolution». Aquest corrent, com també demostra l’autor, va ser exclusivament autòcton, i en tot cas va ser observat des d’una certa superioritat displicent pel foralisme basc, i fins i tot pel pretendent, Carles VII. Tanmateix, a Catalunya, la via històrica no va tenir tampoc suports ni continuadors fora del carlisme. En aquest sentit, resulta sorprenent, i fins a un cert punt desmoralitzadora, l’aversió que el catalanisme contemporani ha tingut contra tot allò que es pugui llegir com una vindicació dels «drets històrics» —tal vegada amb una única excepció: la definició dels Mossos d’Esquadra com a policia integral acordada en el Pacte del Majestic entre José María Aznar i Jordi Pujol (1996), que contravenia el minso Estatut d’Autonomia del 1979, al·legant la formació històrica del cos policial (a la Catalunya de Felip V, el 1719, contra la guerrilla austriacista!).

La vindicació de la Catalunya foral recollia la nostàlgia per les Constitucions perdudes el 1714, que continuava present un segle i mig després en amplis sectors de la societat catalana. Però pel camí s’havien perdut ja alguns elements centrals del lèxic i del relat. Només així s’entén que el carlisme català utilitzés el terme «furs», amb arrels i contingut castellà, aragonès o valencià, però no pas català, ja que al Principat de Catalunya i als comtats de Rosselló i Cerdanya les nostres lleis fonamentals, fins al 1714, s’havien anomenat sempre «constitucions».

El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.

Ja se sap que la història dels vençuts és molt més difícil de reconstruir. En aquest cas, caldria afegir-hi les actituds derivades del mateix moviment, que després del compromís amb Solidaritat Catalana (1907) i amb el catalanisme polític, va anar derivant cap a un discurs reaccionari i espanyolista, que va acabar abocant en la seva participació —potser no del tot volguda— en la formació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, en el decret d’unificació del 1937 a l’Espanya de Franco, en plena Guerra Civil.

Ara, Lluís Ferran Toledano reviu els fets sense apriorismes, des d’una voluntat d’objectivitat i amb les traces d’un innegable ofici d’historiador. Es tracta de tot un esforç que mereix una càlida felicitació.

AGUSTÍ ALCOBERRO

I

La Catalunya catòlica, monàrquica i foral

1

La modernitat de la Catalunya carlina

Què va portar un jove barceloní com jo a estudiar el carlisme? Vaig néixer el 1961 a Hostafrancs i vaig créixer a la Sagrera, fill de pare manxec represaliat i traumatitzat per la guerra i el franquisme, i de mare mestra, que no pogué exercir, nadiua del paradís perdut de la meva infantesa, de Guardamar. Quan sortia de Barcelona, ho feia amb la família els diumenges o en alguna excursió de l’agrupament escolta Pau Casals. Així era com alguns barcelonins de la Meridiana «descobríem» Catalunya, sense adonar-nos que idealitzàvem un espai, amb els seus conflictes i les seves misèries. Aquesta projecció de retorn a la ruralia, que es notava en la febre compradora de la torre, i de les urbanitzacions sense urbanitzar, era tan gran que hom no es va adonar de l’ensulsiada que patia el camp. Amb aquest equipatge cultural, un jove llicenciat en història com jo s’introduí en el carlisme català, amb la sort de poder accedir a treballs inspiradors que m’ajudaren a veure’l amb uns nous ulls, sense els filtres carrinclons dels escriptors tradicionalistes o liberals. Soc deutor, per tant, d’una nova història social i política, dels textos de Jaume Torras, Josep Fontana i Jesús Millán, i dels consells inestimables del meu director de tesi a la Universitat Autònoma de Barcelona, Borja de Riquer.

La història que teniu a les mans constitueix una pàgina important del nostre passat, que ha restat silenciada, oblidada i caricaturitzada. Tant se val que el carlisme hagi estat també un fenomen urbà, perquè la imatge que preval és la d’un món rural en vies de desaparèixer. A Catalunya, aquestes lectures prengueren fa uns anys una dimensió particular, neoromàntica, en la mesura que el carlisme, reduït a la figura del guerriller trabucaire, apareixia com una de tantes experiències de resistència contra l’Estat, expressió d’una revolta amb protagonistes populars. El carlisme era per a mi tan desconegut quan el vaig començar a estudiar, allà pels volts dels anys noranta, com ho pot ser avui per a la majoria de ciutadans. O no. Tal vegada el lector o la lectora coneix a grans trets la història del país, però el segle XIX encara és un continent inexplorat, un món massa complicat sobre el qual projectem els nostres clixés. Reconec que arriba a ser feridora la ignorància d’alguns opinadors, tertulians d’ofici, polítics de benefici, quan es contreu la història del carlisme a una marca, a una mercaderia cultural, un símbol com tants altres símbols històrics. I ho és, quan es connecta el passat amb el present i s’identifica una mena de populisme tribal actual amb el fanatisme carlí. O quan s’al·ludeix a la «muntanya catalana» —mite conreat en el passat per clericals i lliurepensadors—, l’estigma d’una determinada cultura política, com si Olot, Puigcerdà, Solsona o Tortosa no haguessin tingut liberals, republicans i internacionalistes. Per contra, l’extensió del carlisme urbà va ser innegable des de l’inici. La primera partida, formada la nit del 7 al 8 d’abril de 1872, ho va fer al Pla de Barcelona, esperant un pronunciament militar a les casernes que finalment no es produí. Del fracàs d’un cop d’estat amb suport civil, en va sortir una guerra de guerrilles conduïda per cabdills.

Historiar la Catalunya carlina és una bona ocasió per desfer mites i estereotips sobre la Catalunya interior, l’anomenada un xic despectivament «Catalunya del tractor». El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una rica xarxa de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, com hem dit, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1875.

La comprensió de l’accés a la modernitat política a Catalunya és un assumpte que no ha tingut l’atenció que mereixeria. Fins a quin punt no resulta una contradicció que un país industrial i d’obrers, amb una implantació notable de republicans federals, presenti un catolicisme polític i ultramuntà tan arrelat a la societat? Ernest Lluch va parlar en el seu moment de la paradoxa d’una Catalunya industrial on triomfaven les idees rurals.[1] La contradicció va ser més aparent que real, perquè convindria cercar la resposta en les singularitats híbrides del model català. Cal superar la tesi d’una Catalunya obsessionada amb la modernització d’Espanya, perquè confon els interessos del seu patriciat i de la nova classe burgesa dirigent amb la pluralitat d’inquietuds de la societat catalana. D’aquí sorgeix el biaix a l’hora d’abastir el conjunt, més enllà de Barcelona, i d’incorporar tots els projectes de modernització en litigi, també els dels perdedors.

Catalunya no només va ser la «fàbrica d’Espanya», manllevant l’expressió de l’historiador Jordi Nadal, sinó una fàbrica de sants i congregacions, focus de «bona premsa» i d’irradiació editorial. El carlisme català expressà un projecte de modernització alternatiu, catòlic i capitalista. En un context presidit per la pugna amb el republicanisme federal, el carlisme abanderà una reestructuració d’Espanya en províncies, per mitjà del retorn dels furs catalans suprimits per Felip V. Efectivament, el país era molt republicà, i republicà federal. Però no som prou conscients del fet que a Catalunya el monarquisme va tenir una força enorme. Catalunya ha estat també monàrquica, però parlo d’un monarquisme popular, situat més enllà dels partits enquadrats en la defensa de l’statu quo polític. Aquest corrent es va reactivar el mes de setembre del 1868, en ocasió de l’enderrocament de la reina Isabel II i de la dinastia borbònica.

La intenció d’aquest llibre és oferir una visió al més completa possible de la història del foralisme carlí català. I ho fem dels anys durant els quals el pretendent a la corona d’Espanya es comprometé a la devolució dels furs, entre el 1868 i el 1875. Un temps que presencià la instal·lació i l’assaig d’una Diputació General de Catalunya com a pas ineludible de la restauració del règim foral català. Així doncs, valorarem l’existència i el caràcter de la reivindicació foral dels carlins catalans, el període en el qual va ser una de les principals forces polítiques del país, capaç de guanyar escons de diputat i alcaldies. En altres paraules, la realitat d’una alternativa carlina catalana a la centralització de l’estat liberal, en competència amb el federalisme creixent. Dedicarem una segona part a la promesa de devolució dels furs feta, l’estiu del 1872, en plena guerra, i la seva materialització, dos anys després, cosa que assenyalà el camí definitiu de la recuperació foral. En tercer lloc, analitzarem la proclamació i la instal·lació d’una Diputació a Sant Joan de les Abadesses, amb un fort significat administratiu i polític. Finalment, avaluarem l’abast i els límits de l’obra d’aquesta institució en un context greu de crisi.

Certament, un cop iniciada la guerra, i mentre els carlins catalans resistien aïlladament, el 16 de juliol de 1872, el pretendent proclamà el document Catalans, aragonesos i valencians, en què es consignaven els principals furs vigents a Catalunya. El text remetia a la cèlebre Carta-manifiesto de Carles al seu germà, del 30 de juny de 1869, en la qual es declarava amant de la descentralització. Pocs anys després, el 26 de juliol de 1874, Carles VII signà a Estella el decret d’establiment d’una diputació de guerra catalana, fet que dugué a la celebració de festes arreu del territori, tres mesos més tard (a Olot i a la Seu d’Urgell, entre d’altres). Finalment, l’1 de novembre de 1874, s’instal·là a Sant Joan de les Abadesses la Diputació carlista catalana. S’anuncià com a precedent de la restauració de les llibertats pàtries. Dirigida per una junta de prohoms i tenint com a president de facto l’antic alcalde de Lleida, Joan Mestre i Tudela, reuní durant uns quants mesos diverses competències: hisenda i emprèstits, ordre públic (Mossos d’Esquadra i sometents), la relació amb els ajuntaments i l’administració militar (hospitals, reclutament, col·legis, fàbriques de municions i dipòsits de presoners), impremtes, comunicacions i la publicació d’un butlletí oficial.

Amb aquests antecedents, ens demanem com fou possible que el carlisme, una tradició política morta en els camps de batalla, esdevingués una alternativa política i militar amb una certa credibilitat. Per posar fil a l’agulla en aquesta aparent paradoxa, ens remuntarem a principi del 1800. Explorarem com la cultura contrarevolucionària va elaborar un projecte compatible amb l’ideal de la monarquia catòlica de províncies.

LES ARRELS DEL PROVINCIALISME CATÒLIC

Cal constatar, d’entrada, l’existència de tres processos que van marcar en el temps l’evolució de les identificacions polítiques de l’antiliberalisme carlista català, amb tots els matisos i les precaucions de context que es vulguin. Aquests processos no s’han de veure com uns compartiments estancs, sinó que es van solapar i van perdurar en el temps. A grans trets, el primer d’aquests es caracteritzà per la cerca d’una monarquia de províncies, projecte que en l’antiliberalisme prendrà la forma de monarquia catòlica de províncies forals. El segon va venir determinat per l’oposició, en ple segle XIX, a l’obra centralitzadora de l’estat liberal. Per acabar, ja fora dels límits cronològics d’aquest llibre, el tercer procés es veurà afectat per l’hegemonia creixent del catalanisme al tombant dels segles XIX i XX. Per donar compte de la cosmovisió de la primera generació contrarevolucionària, emprarem el mot «provincialisme», terme que defineix les demandes d’atenció als interessos provincials —relatius al Principat de Catalunya— fetes públiques a cavall dels segles XVIII i XIX per membres de la classe dirigent catalana. Això es dugué a terme prenent la província com a subjecte de decisió i de representació política, amb una concepció de la sobirania i de la nació més propera a la distribució territorial del poder que no pas a la distribució funcional de l’Estat. Entenem, també, que existí un altre provincialisme, liberal i fins i tot progressista, manifestat en les primeres dècades del segle XIX, però el nostre propòsit no és parlar d’aquest assumpte.

Un dels primers objectius del provincialisme va ser obtenir representació i interlocució amb la Corona. Aquesta demanda, com si fos un fil d’Ariadna, va aparèixer en diversos moments: durant les convocatòries de Corts del 1760 i del 1789, en el procés constituent i d’aplicació del text gadità del 1812, així com en el transcurs de l’Estatut Reial i de la redacció de la Constitució del 1837. En les deliberacions d’aquelles sessions, que en la forma recorden el que van viure els diputats americans entre el 1810 i el 1813, fou habitual sentir les disculpes dels representants a les cambres pel fet de tractar-hi els seus problemes locals i se’ls titllava d’egoistes per no ocupar-se dels generals de la nació. El mot «provincialista» tingué connotacions pejoratives i afectà tothom, però uns més que d’altres.

Simptomàticament, pocs dies abans d’obrir les Corts constituents a l’illa de Lleó, a tocar de Cadis, el setembre del 1810, el diari liberal El Conciso advertí als futurs congressistes que s’havien de veure a si mateixos com a membres d’una gran nació, i no de cadascuna de les províncies. Avisà que a les Corts no s’havien de dur pretensions de privilegis ni de gràcies, i que els pobles aragonès, català o valencià, units al gallec i a l’andalús, a partir d’ara, només serien espanyols —sense oblidar tot allò que fos bo i que estigués contingut en els antics codis de cada regne, sempre que es pogués acomodar a la nació sencera—. I continua l’article: «Se prescribirá como delito todo empeño dirigido a mantener unas leyes particulares para cada provincia, de cuyo sistema nacería precisamente el federalismo, y con él nuestro infortunio».

I per què calia tota aquesta prevenció, aquesta malfiança dels redactors liberals d’El Conciso? La resposta la donaven tot seguit: «El apego que aún conservan algunas provincias a los fueros que han tenido cuando cada una componía una nación separada obliga a hacer esta advertencia». És clar que, també, gràcies a la unitat d’esforços, s’estava en millor disposició de resistir a Napoleó. D’altra banda, el provincialisme es veia com una «levadura funesta» que duia els membres d’un territori a comportar-se com si els altres fossin estrangers: «Vicio que nace de las reliquias de las antiguas leyes municipales, y que nos hubiera perdido si el ardor con que hemos proclamado nuestra libertad y n

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X