Tornarà a ser rica i plena

Maria Vila

Fragmento

tornara_a_ser_rica_i_plena-2

Introducció

Com que som una nació sense estat, fem voltes a la sínia de qui som i on va començar Catalunya i si hi ha o no hi ha cent trenta i escaig presidents de la Generalitat. Altres països no s’hi escalfen tant el cap perquè disposen de seient a l’ONU i amb això ja en tenen prou, i deixen per als romàntics i els rancis la història imaginada de la seva fundació i la seva pervivència a través dels segles. Celebren les dates assenyalades, fan desfilades militars, omplen les xarxes socials de xovinisme i es reivindiquen com una de les nacions més antigues de la humanitat. La major part de les vegades són nacions inventades, uniformitzades a cop de violència contra les minories. Però tant hi fa, perquè fa segles que han guanyat i no han de justificar-se gaire. Són. I ja està.

Catalunya també «és», però no de la mateixa manera, perquè no té un estat «propi» —quina ràbia fa aquest eufemisme processista— que vetlli pels seus interessos i pels dels seus ciutadans. Catalunya no és independent. Tampoc no és «república» ni res que s’hi assembli, encara que hi hagi qui s’entesti a repetir aquestes bajanades. Legalment i administrativa, Catalunya és ara mateix una comunitat autònoma d’Espanya. Una més.

I com que no tenim un estat —propi— i, per tant, no som de la mateixa manera que la majoria dels països del món, dèiem, tot es posa sempre en dubte. Estem avesats a justificar-nos tot el sant dia enfront de la retòrica nacionalista contrària, a la qual massa sovint ens veiem obligats a respondre en el mateix marc nacionalista i historicista. Que si a Las Navas de Tolosa ja es va configurar l’Espanya actual, que si la Corona d’Aragó era més aragonesa que catalana, que si el 1714 lluitàvem per Espanya, que si tomba i que si gira. Maldem per fer-nos un lloc, però quan aconseguim no definir-nos a la contra ens acabem emmotllant al folklore.

Vicens Vives deia que als catalans no els defineix la raó ni l’empirisme, com als francesos i als anglesos respectivament, sinó la seva voluntat de ser. És clar, no et fot! Quan ets dins d’un estat que t’és hostil, prou feina tens a sobreviure: la casa i l’hortet, l’eina i la feina, perquè la feina ben feta no té fronteres i, nen, no t’hi emboliquis.

Aquest és un llibre d’història (im)pertinent i gens acadèmic. I com que soc conscient que cadascú reconstrueix el passat des del seu prisma, crec que és oportú que expliqui el meu. Al capdavall, i encara que a la major part de la gent li costi reconèixer-ho, sempre projectem les nostres coses en tot allò que fem. S’ha de desconfiar sempre dels qui es diuen neutrals.

imagen

I bé, he volgut fugir de la història romàntica tant com he volgut fugir del folklore, perquè em rebel·lo contra aquesta catalanor paralitzant que corre el risc de convertir-se en una trista peça de museu. També he volgut evitar que aquesta fos una història massa institucional; és a dir, massa centrada en les institucions, malgrat que en alguns moments no ha estat del tot possible.

També he intentat que no fos una història excessivament centrada en Barcelona, però no sé si me n’he acabat de sortir. Barcelona té un pes indiscutible en la història del país. Si Barcelona, sense Catalunya, no passaria de ser una ciutat de províncies, Catalunya no hauria tingut la força suficient per resistir a través dels segles sense Barcelona. La capitalitat de Barcelona és clau per entendre la sort i la dissort del país: quan Barcelona ha estat forta, el país se n’ha nodrit, mentre que quan Barcelona ha perdut el rumb, el país sencer s’ha esllanguit.

Total, que de tot això de què he volgut escapar n’ha sortit aquest llibre, que mira d’explicar de manera molt resumida els esdeveniments històrics que crec que han definit el que avui és Catalunya. Segur que m’he deixat un munt de coses importants: en demano disculpes ja ara, perquè, al cap i a la fi, soc catalana i això és el que fem sempre els catalans, demanar disculpes d’entrada. Però seran les úniques, perquè aquí tot s’explica una mica pel broc gros: les coses que s’han dit i les que m’ha semblat que quedaven per dir, els errors i els infortunis sobre els quals sovint passem de puntetes, els moments en què tot se n’ha anat a rodar i tal dia farà un any.

Perquè si hi ha un fil que relligui la nostra història des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, és, sens dubte, el de la derrota. Ens avancem a la història i la història ens acaba passant per damunt, ja sigui perquè no calculem prou bé el moment de l’estrebada, perquè infravalorem les capacitats dels rivals o bé perquè no som capaços de calibrar la força i les eines de què disposem. Ben al contrari: sovint sembla que ens faci nosa, la força, i per això l’hem de malbaratar amb rucades merament estètiques. Tot i que, ben mirat, també pot ser que ens falti moral de victòria i voluntat de guanyar, i que en realitat l’única cosa que de debò ens agrada sigui tenir raó.

Aquest llibre intenta explicar les circumstàncies de tot això. Que Catalunya va ser una mena d’estat nació abans que existís l’estat nació, que el federalisme és un invent nostre, que els imperis ens fan nosa per tarannà més que per provincianisme. Que tenim una tendència innata a la bullanga i que confonem l’heroisme amb el martiri. I que, possiblement, sense la violència exercida per l’Estat espanyol avui Catalunya no en formaria part.

Parlant d’Espanya: el lector s’adonarà que la seva presència va creixent a mesura que avança el llibre. Això és així primer perquè Espanya no existia, i després perquè el destí de Catalunya no es lliga a Espanya fins a les acaballes de l’edat moderna.

Amb tot, la història de Catalunya també és la història de la tensió entre la nostra incapacitat per alliberar-nos-en i la incapacitat de l’Estat per assimilar-nos-hi. És una tensió que no té terme mitjà i el temps dirà cap a quina banda s’acaba decantant. Som uns losers, però encara hi som.

Bé, i per on comencem?

Més enllà de la psicologia col·lectiva i de la tristoia comunitat autònoma que som a hores d’ara, i com que aquest llibre bé que havia de començar en algun moment, m’he hagut de preguntar quin és el punt a partir del qual podem parlar de Catalunya. Els historiadors han respost a aquesta pregunta de manera ben diversa, segons el temps i la ideologia.

El contrari de creure que Guifré el Pilós és el primer català seria la gent que defensa que no existeix Catalunya fins que no hi ha un cos polític que s’anomena així i que exerceix el dret al sufragi universal. Això també em sembla una mica massa, perquè aleshores no hi ha Catalunya fins al 1933, que és quan les dones voten per primera vegada. O, si ens posem encara més exquisits, aquest raonament ens portaria a afirmar que Catalunya no existeix enlloc més que a la nostra imaginació, perquè mai no ha tingut l’oportunitat de votar sobre la seva sobirania, o si l’ha tinguda no ha estat fins al 2017, i ja sabem com va acabar.

Em sembla més pertinent preguntar-se en quin moment la gent pren consciència de pertànyer a una comunitat de persones que s’identifiquen com a catalanes. El fet d’estar sota una mateixa jurisdicció no és su

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos