El Corpus de Sang

Antoni Simón

Fragmento

g-1

 

Pròleg

La data del 7 de juny de 1640 genera un consens pràcticament unànime sobre la seva condició de «dia que ha fet Catalunya». El mateix s’esdevé amb la seva nomenclatura habitual, «Corpus de Sang», per bé que, com veurem, el nom prové d’una novel·la romàntica i escassament fidel als fets històrics, publicada a mitjan segle XIX.

La lectura del llibre d’Antoni Simon Tarrés confirma a bastament el caràcter històric de la data, pel que fa tant als orígens com al desenvolupament i les conseqüències. L’historiador ha dedicat l’espai central de la seva recerca a estudiar aquell moment històric, hi ha fet importants aportacions documentals i ha generat una àmplia reflexió que permet establir ara un relat complet —i gairebé definitiu— sobre els fets, les causes i els efectes d’aquella jornada amarada de violència i de ràbia que ha marcat la nostra història.

Com Simon documenta amb tot detall, els coetanis van ser plenament conscients de la importància històrica d’aquell moment, com també ho ha estat un segment de la historiografia catalana contemporània, que, tanmateix, no va poder concloure les recerques encarades al tercer centenari dels fets (1940) com a conseqüència de la desfeta del 1939.

En aquesta obra de maduresa, les aportacions de Simon resulten particularment rellevants en dos punts. D’una banda, la definició de tres moments, o perfils bàsics, dels esdeveniments del 1640: la revolta popular, la revolució política i l’inici de la guerra contra la monarquia espanyola. De l’altra, la reconstrucció dels fets i la seva mitificació per part del catalanisme contemporani. Heus aquí algunes reflexions sobre ambdós aspectes.

Revolta o revolució? El 1963 l’historiador John H. Elliott va publicar l’obra The Revolt of the Catalans. El text, magníficament traduït per Josep Vallverdú, va ser editat en català el 1966 amb el títol La revolta catalana, després que la censura franquista en prohibís, per perillosa, la traducció literal «La revolta dels catalans». Certament, eren altres èpoques. Però el subtítol expressava prou bé l’objectiu de la recerca d’Elliott: «Un estudi sobre la decadència d’Espanya».

En aquell context es van publicar diversos treballs sobre els moviments socials i polítics produïts arreu d’Europa al voltant de la dècada de 1640 que mostraven una sorprenent coincidència cronològica, però que conceptualment acostumaven a ser dividits en tres grans categories: revolucions, revoltes o avalots. En general, però, aleshores només es va considerar una autèntica revolució la protagonitzada pel Parlament anglès contra l’autoritarisme del rei Carles I, que donà lloc a la guerra civil i a la Commonwealth d’Oliver Cromwell. La resta de moviments, com els que van posar en qüestió la Monarquia Hispànica (Catalunya, Portugal i Nàpols, sobretot) o el poder dels Borbó a França eren presentats com a revoltes.

Gairebé trenta anys després, el 1991, Eva Serra va liderar una obra col·lectiva —en la qual vaig tenir l’honor de participar— intitulada La revolució catalana de 1640. El treball va aparèixer en ocasió del 350è aniversari dels fets. Per primera vegada, d’una manera explícita, es definia el procés català del 1640 com una revolució.

Aquest pot semblar un debat purament nominalista, per bé que la tria dels mots no és mai innocent. La història, com qualsevol altre coneixement científic, es construeix sobre fets, però també sobre conceptes. Allò que diferencia «revolta» de «revolució» no és el caire vio­lent, ni el nombre de persones o col·lectius que mobilitza, ni tampoc la durada en el temps. Allò que les fa diferents són els objectius. La revolució disposa d’un projecte polític nou, revolucionari, i d’una ideologia i d’un bloc capaços de liderar-la. La revolta, en general, es produeix contra les innovacions i en favor d’un model social tradicional que es troba amb dificultats per sobreviure; el seu discurs és essencialment conservador i remet als vells bons temps.

Durant anys, Antoni Simon ha documentat i ha desenvolupat de manera concloent el caràcter revolucionari de la ruptura política del 1640, en obres com Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 (1999), Pau Claris, líder d’una classe revolucionària (2008) i, més àmpliament, 1640 (2019). Ara, en aquest magnífic treball de síntesi, la descripció minuciosa del 7 de juny de 1640 i dels seus precedents i conseqüències permet situar en aquesta data el punt culminant de la revolta popular i pagesa, i alhora el moment d’inici de la revolució política.

En un altre sentit, no deixa de resultar significatiu que dos símbols d’identitat del país (de fet, els més significatius, juntament amb la bandera) ens remetin a una etapa que la historiografia romàntica havia qualificat de decadent. Em refereixo, òbviament, a l’himne (Els segadors) i a la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, emblemes, respectivament, de la guerra dita també «dels Segadors» i de la guerra de Successió. En el relat romàntic les dues dates (1640 i 1714) esdevenien fites de la resistència catalana contra un procés de castellanització que es considerava inevitable. A les acaballes del segle XIX aquest relat va connectar amb el naixent catalanisme polític i va generar una literatura de caràcter profundament emotiu i tràgic.

Avui, la recerca històrica ha permès repensar aquells esdeveniments, tot destacant el caràcter essencialment polític i coherent de les reflexions i les decisions de les dues úniques Juntes Generals de Braços convocades per la Diputació del General: la del 1641 i la del 1713. El fil que les comunica assenyala com a punt primer la defensa de les constitucions i del patriotisme, és a dir, la vindicació de Catalunya com a subjecte polític nacional.

Un comentari final: el llibre d’Antoni Simon destaca per l’ús intel·ligent i ampli de la documentació coetània, i molt en especial de les memòries o dietaris, tant de caràcter personal com institucional. Al llarg de la seva recerca, Simon n’ha editat un gran nombre i n’ha publicat estudis de gran interès. Aquí són la matèria primera central que permet reconstruir un discurs detallat dels fets, alhora original i divers.

AGUSTÍ ALCOBERRO

g-2

1

Introducció

El Corpus de Sang, entre

la història i la memòria

L’any de traspàs del 1640, el dijous següent a l’octava de pentecosta, en què tradicionalment se celebra la festa del Corpus Christi, va caure el 7 de juny. Aquell dia, un gran avalot protagonitzat per segadors que h

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos