L'estació de les flors enceses (Trilogia del Foc 1)

Sarah Lark

Fragmento

EstacioFlors.html

Agraïments

També en aquesta ocasió han sigut molts els amics i els lectors de proves que m’han ajudat a reunir les dades per confeccionar el meu llibre. A la Klara li dono les gràcies per les traduccions del francès i les dades sobre tècnica armamentística, i a la Fatima per la seva ajuda amb el portuguès. El llibre deu a la meva editora Melanie Blank-Schröder importants suggeriments, i Margit von Cossart, la meva correctora de text, no tan sols ha treballat amb cura, com sempre, sinó també a una velocitat vertiginosa. En principi res no hauria funcionat sense el suport de Joan Puzcas i Anna Koza, i el meu heroi continua sent Bastian Schlück, el millor agent de tots els temps!

Per descomptat, dono les gràcies a tots els altres treballadors de l’editorial Lübbe i de l’agència Schlück que m’han ajudat a treure al mercat amb èxit aquest llibre. Vull fer una menció especial a Christian Stüwe, del departament de drets, el qual, en aquest temps, ha fet famosa Sarah Lark per mig món. També em fa molta il·lusió conèixer els meus lectors espanyols a través de les nombroses campanyes de promoció de la meva editorial espanyola.

Així mateix, moltes gràcies als llibreters que solen col·locar tan a la vista els meus llibres que de seguida els trobo a les llibreries, cosa que m’alegra enormement. I dono les gràcies en especial als meus lectors, ja que molts d’ells m’escriuen si han visitat els llocs de Nova Zelanda que s’esmenten a les novel·les. Em fa immensament feliç ajudar-los a descobrir aquest meravellós país!

SARAH LARK

EstacionFlores.html
map1
map2
EstacioFlors.html

Mehemea ka patai koe ki ahau

he aha te mea nui o tenei ao,

maku e kii atu:

he tangata, he tangata, he tangata

Si em preguntessis

què és el més important del món,

aquesta seria la meva resposta:

els éssers humans, els éssers humans, els éssers humans.

Sentència maori

EstacioFlors.html

INICIACIÓ

Raben Steinfeld-Mecklemburgo

Bahía de Piraki-Nova Zelanda (Illa Sur)

1837

EstacioFlors.html

1

—Bon dia, senyor professor!

Trenta-cinc nens d’entre sis i catorze anys es van aixecar respectuosament dels senzills bancs de fusta quan va entrar el professor Brakel i van entonar a cor la salutació.

En Brakel va fer lliscar breument la mirada per les seves cares. Si bé en les darreres setmanes no havia impartit cap classe, molts dels nens no tenien un aspecte descansat, sinó extenuat, consumit i esgotat. No era estrany, ja que tots els fills dels jornalers i els pagesos havien passat les vacances de tardor, les vacances de les patates com les anomenaven ells, conreant els camps. En Brakel era conscient que des que el sol sortia fins que es ponia els seus alumnes recorrien de genolls els solcs dels camps per desenterrar els tubercles. Als fills dels arrendataris els anava una mica millor. També els que es dedicaven a oficis manuals tenien camps de patates, però eren més petits i es conreaven més de pressa que els dels pagesos.

—Bon dia, nens! —En Brakel els va tornar la salutació, alhora que indicava als alumnes que seguessin. Es va sorprendre quan en Karl Jensch, un noi de tretze anys alt i prim, no va obeir el senyal.

—Què passa, Karl? —va preguntar el mestre amb severitat—. Penses seguir la classe dret?

El noi va fer que no amb el cap, abatut.

—No —va respondre—. És que... he vingut només per dir... que a partir d’avui ja no vindré més, senyor professor. No puc, encara hi ha feina al camp i també amb el junker. I el meu pare està malalt, necessitem els diners. Així que no puc... no puc continuar venint a l’escola...

La veu d’en Karl semblava que es trencaria d’un moment a l’altre. Segurament el seu pare li havia prohibit que continués assistint a classe amb unes paraules molt més rudes i al jove li resultava difícil fer aquella última visita a l’escola del poble.

També el professor ho lamentava. Ja ho havia viscut altres vegades; al cap i a la fi els fills dels jornalers només anaven a l’escola uns quants anys, però sentia llàstima per en Karl. Era un noi llest i aprenia de pressa, i en Brakel ja havia pensat parlar d’ell amb el pastor. Potser hi havia alguna possibilitat que, a través d’un seminari, continués assistint a l’escola. Però, d’altra banda, encara era massa jove per a això i el seu pare tampoc no li ho permetria. En Karl tenia raó, la família necessitava els diners que ell podia guanyar. I el junker, aquell noble terratinent...

Raben Steinfeld pertanyia a un gran ducat. En Brakel hauria pogut parlar amb el duc i el seu junker sobre alguna mena de patrocini per a l’espavilat fill del jornaler Jensch. Si en Jensch no fos tan tossut! Si no estigués sempre buscant brega —com la majoria dels habitants de Raben Steinfeld— amb el gran duc!

El terratinent era partidari de l’

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos