Un tros de paper

Noèlia Beltran

Fragmento

tros-3

Agafo la clau del guarda-roba, l’obro i hi deso bossa, jaqueta, polseres, arracades, anells... Ara, res d’això no és important. Em poso, damunt la roba, la bata que he agafat de sobre una pila, per després continuar amb mascareta, gorra i peücs. Tot d’un teixit sense teixir, molt lleuger i quasi transparent, que m’imagino que està esterilitzat. El silenci és esfereïdor. Una quietud trencada per sons greus i aguts d’alarmes que es disparen, de tant en tant, provinents, de ben segur, d’aparells situats més enllà de la porta que roman oberta al meu davant i que ben aviat hauré de travessar. Silencis que frisen, alertes que m’emmudeixen per no estar-hi avesada.

Com marca el protocol, primer em rento les mans amb sabó i després amb alcohol per desinfectar-me la pell. La mateixa que no fa ni quaranta-vuit hores estava en la seva màxima plenitud en donar a llum. Les mans són ara l’única pell visible, a excepció del rostre, quan em disposo, sense més, a travessar el llindar entre dos mons dels quals inexorablement ara ja formo part.

Un cop dins la Unitat de Cures Intensives, el cor, alertat i absolutament desbocat, batega de tal manera que m’apaivaga la respiració. La por és amb mi, res pot aturar-la mentre camino per aquest llarg i ombrívol passadís fins a topar amb la darrera porta que ens separa. No tinc gaire informació, no sé què m’hi trobaré. En obrir-la i alçar la mirada, em corglaço. Un salt al buit em deixa el cos encongit, tremolós i amarat de llàgrimes impossibles de contenir.

Està monitorada, ventilada mecànicament. No hi ha cap part del seu petitet cos que no estigui ple de cables, de vies, fins i tot al cuir cabellut. Sospito que s’enduu el malaurat honor de tenir a la seva disposició la major quantitat d’aparells de la sala. Palplantada al seu costat, refuso seure en una butaca que m’ofereix la infermera. Necessito pair a peu dret l’impacte visual i emocional d’aquest indret al qual no hauria imaginat mai que disposaria de passatge. Instintivament, l’acarono, l’acarono una vegada i una altra. Impotència, dolor, ràbia... Això i més, molt més, se centrifuguen dins meu a una velocitat imparable.

Té els ulls amagats darrere un antifaç negre. Desconec si em pot sentir, si els seus sentits estan adormits per la sedació o altres medicaments que li subministren per bombes a través de les vies que té repartides per tot el seu cos. Però per si el sentit del tacte i l’oïda estiguessin mínimament desperts, li parlo a cau d’orella amb un dit sobre el palmell de la maneta que automàticament es doblega fins a tancar-se completament. Aquest xarrup inesperat té tanta força i emoció sostinguda que m’ennuega.

Confesso que desitjaria tenir un mínim d’intimitat per tal de no haver d’estar exposada a l’esguard i al possible judici d’altres aquí presents. Però no és possible. La sala, diàfana, m’impedeix plorar amb llibertat fins a exhaurir les existències. Així que opto per narrar-li, amb la veu tremolosa, el primer que em ve al cap, el conte de La caputxeta vermella, per després continuar amb cançons de bressol que li cantussejo en el to més baix de què sóc capaç. La infermera, asseguda davant l’ordinador a no més de dues passes, en sentir-me, alça la vista assentint i compartint el meu gest.

Amb tot, però, el món no s’atura i, contrastos de la vida, m’agradin o no, som a les portes de Nadal i alguns de l’equip d’infermeria ho celebren duent barrets de Pare Noel mentre fan les seves tasques. D’altres s’entretenen retolant amb colors vius i alegres sobre unes teles els noms dels nadons i a enganxar-los, amb l’ajuda d’esparadrap, als llençolets. No és el cas de l’Arlet. El seu nom és a la part frontal del bressol, ja que són tants els cables, sondes i vies que l’envolten que és materialment impossible abrigar-la com la majoria amb roba de llit.

Aquesta iniciativa, que d’una manera nímia aporta calidesa a la Unitat de Cures Intensives, ha estat molt ben rebuda per cadascun de nosaltres. «Quina ximplesa», pensaran aquells que no s’han mogut del món d’on provinc, però és que aquí les ximpleries d’allà importen i les coses importants, fora d’aquestes parets, tinc la impressió que majoritàriament poden titllar-se de ximpleries.

Particularitats a banda, les primeres hores de vida de l’Arlet no han estat lògicament com hauria desitjat jo ni la resta de familiars que fan companyia els seus fills. Desconec les causes per les quals aquests pares comparteixen aquest espai, però la morbositat de saber les vicissituds dels altres no se’m desperta i a ells em penso que tampoc. La solidaritat i l’empatia entre nosaltres apareix de manera natural. Una espècie de magnetisme fraternal i recíproc entre persones anònimes, desconegudes, que el destí o la natura, tant se val la causa, ha fet ser aquí, ens uneix. Ningú no em pregunta «Què li passa a l’Arlet?», «Què té?». Cap de nosaltres no vol afegir el més mínim dolor ni provocar una conversa incòmoda o forçada. Un pacte no escrit ni verbalitzat de no-agressió a la intimitat ens manté a cadascú al nostre lloc sense envair l’espai de l’altre. Per a tot hi haurà temps.

—Hola! Sóc el metge resident Sagué. És vostè la mare de l’Arlet?

—Sí.

—Miri, ja tenim l’informe de l’ecografia. La seva filla té els òrgans desplaçats i una cardiopatia greu. En un principi la tindrem en observació, però és força probable que l’hàgim d’operar. Si fos el cas, no s’amoïni que l’avisarem. Per cert, es va fer la prova de l’amniocentesi? —demana.

—Sí. Per què?

—Doncs, si us plau, quan pugui, porti-la. La seva filla té una cara particular.

—Què vol dir?

—Les orelles no estan a l’altura que els correspondria. Si s’hi fixa, estan per sota el nas. A cop d’ull es veu que presenta una morfologia anormal.

—D’acord —responc, amb les pupil·les contretes, assumint com bonament puc tot aquest reguitzell de males notícies.

tros-4

En sortir de l’hospital, l’aire fred i humit em gela la cara. No, en canvi, la coïssor que guardo a dins després d’haver sentit les paraules del doctor, que, en recordar-les, em fan tremolar els llavis. Fonedissa, amb la moto en marxa, la pressió del casc em serveix d’amagatall per deixar anar aquell plor agut i desconsolat més propi de la infantesa, convertint el casc en el circuit ressonant del deliri, del dolor esmorteït per la fressa del motor. La visera, entel·lada, m’impedeix veure amb nitidesa tot el que es creua al meu davant, però continuo conduint conscient que no m’està permès plorar més. De seguida arribaré a casa i els meus fills em demanaran tota la meva atenció. Els he de somriure, he de procurar ser el que no sóc: una mare feliç.

Prenc aire abans d’obrir el pany i un cop sóc a dins aprofito que els nens estan distrets per buscar aferrissadament fotografies d’ells quan tan sols tenien dies. Les comparo meticulosament i arribo a la conclusió que, entre l’Arlet i els seus germans, no hi trobo cap diferència morfològica. Sóc la seva mare, és cert

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos