A la deriva (edició en català)

Xavi Narro

Fragmento

ALaDeriva.html

1

Vaig conèixer en Plèbot –per segon cop– una nit de la primavera passada, en la inauguració d’una exposició a la qual m’havia arrossegat la meva dona, que és crítica d’art. Hauria preferit esperar-me al bar del costat fins que s’acabés, però ella, des que se li notava la panxa, insistia que ens deixéssim veure junts en públic, ja que estava convençuda que la filla era meva.

Per tant, malgrat que les coses van trigar ben poc a sortir-se de mare, la meva intenció era passar la vetllada desapercebut en una posició estratègica, discreta però propera al cava. Encara anava per la primera copa i el segon omeprazol quan em va cridar l’atenció un nen vestit a l’última moda –vambes tacades de fang, texans foradats i samarreta promocional de Marina d’Or– que repartia «gràcies per venir» als carronyaires que l’orbitaven. No m’ho podia creure: era clavat al paio que unes poques hores abans m’havia mutilat el cotxe. Em vaig obrir pas entre aquella gentussa fins que m’hi vaig plantar al davant. Sí, era ell, el de l’ull de gat. Em vaig imaginar que li rebentava el crani amb una ampolla, però ni tan sols vaig poder fer cara d’enuig. Simplement em vaig quedar immòbil, mut, com sempre que l’expectativa d’acció i/o emoció em bloqueja les capacitats motora i/o de parla. Apartar la mirada o ofegar-me en aquella pupil·la felina, em sentia incapaç de decidir-me.

Era exactament el que m’havia passat aquella mateixa tarda, quan l’havia conegut per primer cop: sortia cap a la feina i l’havia enxampat intentant posar-me el retrovisor, que penjava dels cables, a lloc. Segons ell, se l’havia trobat així mentre passava per allà, i li havia sabut tan greu, ja que era un «puto fan» del «puto disseny» del meu «puto carro», que s’havia sentit amb l’obligació moral d’arreglar-lo. Evident, no m’ho vaig empassar. Per desgràcia, per més que la violència en general i rebentar cranis en concret em semblen fantasies d’allò més entretingudes, a la pràctica sóc d’aquells que no podem ni esclafar els mosquits que es colen a l’habitació les nits d’estiu, sinó que els hem de capturar vius i treure’ls per la finestra sans i estalvis si volem evitar que els remordiments per haver acabat amb una vida ens provoquin més insomni que una picada amb Zika a l’escrot. Així doncs, amb les susdites capacitats bloquejades, mentre m’enfrontava al vertigen que produïa aquell ull insondable, ens va interrompre una colla d’adolescents uniformades.

–Ties, que és en Riu!

D’esma, vaig estendre els braços perquè es col·loquessin al meu voltant i ens vam fer unes quantes fotos, però quan es van fixar en el penjat aquell els va caure la bava i també van voler posar amb ell. Em van llançar els mòbils i vaig trigar un parell de segons a reaccionar, al cap dels quals em vaig veure obligat a retratar una sessió completa de posturetes ridícules damunt del capó del meu propi cotxe.

–Una altra, per si de cas –m’anaven ordenant–, una altra.

I després d’aquelles nenes en van venir més, i després més encara, i semblava que l’escola sencera hagués de presenciar la meva humiliant caiguda en la jerarquia de la celebritat, i totes volien una foto i una altra, per si de cas. Faltava ben poc perquè m’explotés el cap, així que em vaig disculpar, vaig pujar al cotxe i vaig fotre el camp, amb el retrovisor encara penjant dels cables.

–Gràcies per venir, col·lega! –em deia ara en Plèbot, i em va tornar a fer sentir com si estigués a punt de saltar al mar des d’una roca de quinze metres d’altura.

Era obvi que estava col·locat; ho faig constar perquè s’entenguin millor els esdeveniments posteriors. I la sala sencera se’n devia adonar, però era a mi a qui miraven, xiuxiuejant i assenyalant-me amb menyspreu. Per fi hi vaig caure: aquell nen que poc abans m’havia trencat el retrovisor del cotxe, ara presentava la seva última col·lecció d’escultura a la galeria més trendy de Barcelona.

Poca cosa, bona o dolenta, puc dir sobre ell que no s’hagi publicat ja. Però això no serà una biografia exhaustiva ni un tractat sobre la seva obra; això, si em surt bé, serà el relat de com ens vam trobar quan ambdós estàvem perduts i de com ens vam tornar a perdre mentre érem a Mèxic. No hi haurà espases ni dracs, no hi haurà amor romàntic, no hi haurà crims, pistes, sospitosos, detectius antiheroics. No hi haurà més que fang. I és que m’he posat a escriure, tal com em rajava, per una única raó: ho necessitava per tal d’expiar els meus pecats.

Doncs bé, en cap moment no va acabar de confessar-se culpable de la destrossa, el tal Plèbot, sinó que se’n va anar per les branques, enllaçant paraules, frases i temes a un ritme tan accelerat que gairebé costava de seguir-li el fil, i acompanyava aquest discurset amb gestos igualment frenètics:

–Saps quin és el problema? Els putos chemtrails, fan que a la penya se li’n vagi l’olla. Però amb mi no podran, aquests cabrons. Saps per què? –Em vaig quedar callat, suposant que era una pregunta retòrica–. Exacte, llegums! Això sí que els fot, que mengem llegums, però no el verí que venen als súpers, eh? Em fotria uns cigrons, ara mateix, que els donin pel puto cul! On podríem trobar uns cigrons decents, a aquestes hores? O millor, llenties. No, cigrons, cigrons. Mira, et faré un regal que val per cent retrovisors, a veure si t’animes, eh?

Jo em conformava amb un sol retrovisor, però més endavant vaig comprovar que no exagerava. Va córrer cap a un racó i va tornar d’un parell de saltirons, fent-me ofrena d’una figureta que representava un colibrí amb un maletí a escala que s’acabava d’obrir, deixant brollar una trista cascadeta de papers. El maletí traïdor li conferia un inquietant caràcter humà, com si un infeliç corredor d’assegurances s’hagués transformat en ocellet per defugir el seu infern de vida. No hi entenc gaire, però em va semblar 50 % merda, 50 % sublim, si tal cosa és possible.

I és que a mi l’escultura me la rebufa bastant, per dir-ho finament. «Maleït psicòpata!», m’insultaria ara l’Alzina, la meva dona, que sempre s’inventa que la manca d’afecte durant la infantesa em va incapacitar per desenvolupar no tan sols l’artística, sinó tot tipus de sensibilitat. És cert que no acostumo a fingir que em commogui el vintè casament dels meus companys d’escola, o la mort de trenta-sis desconeguts en un atemptat a Bagdad, però m’emociono fàcilment per motius més prosaics, com quan veig un led fos en un rètol lluminós, que se m’escapa una llàgrima (em va passar un cop), o quan entren els dos metros alhora a l’estació, que se m’escapa el riure (això sí que em passa sovint). De la mateixa manera, he de reconèixer que aquella escultureta em va semblar una joguina preciosa i patètica al mateix temps, el problema és que no sabia si havia de riure o plorar.

–De què està feta? –em vaig interessar, perquè la conversa no derivés cap al terreny emocional, i la veritat és que era sorprenentment lleugera.

–Estàs familiaritzat amb el concepte «àcid polilàctic»?

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist