1a edició: març del 2013
© Josep M. Espinàs © del pròleg, Jordi Graupera
© Edicions La Campana Avenir, 49, baixos 08021 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
campana@edicionslacampana.cat
www.edicionslacampana.cat
Disseny coberta: Zink comunicació
Foto coberta: © Pedro Madueño
ISBN: 978-94-96735-79-8
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
Digitalització per Edi.cat
SUMARI
Pròleg de Josep M. Espinàs
Pròleg de Jordi Graupera
1976
1977
1978
1979
1980
1981
1982
1983
1984
1985
1986
1987
1988
1989
1990
1991
1992
1993
1994
1995
1996
1997
1998
1999
2000
2001
2002
2003
2004
2005
2006
2007
2008
2009
2010
2011
2012
Pròleg de Josep M. Espinàs
El primer llibre que vaig publicar duia, com a cita inicial, aquesta frase de Mallarmé: «Tot, en el món, existeix per acabar convertint-se en un llibre». Era l’any 1954. Han passat, doncs, gairebé seixanta anys des que vaig triar aquella afirmació. Suavitzant la seva rotunditat, encara puc mantenir la sentència si penso en la majoria de llibres que he escrit. Gairebé noranta.
Però, potser més que cap altre, aquest llibre ha nascut evidentment de mirar la vida i intentar explicar-la. Una mica cada dia, durant trenta-sis anys.
Articular és enllaçar dues o més parts d’un tot, no d’una manera fixa sinó que facilitin un joc determinat. En el meu cas, es tracta de l’articulació de dues peces: l’observació i l’opinió. Utilitzant, per explicar-me, una eina molt modesta: unes quantes ratlles de diari.
Si miro enrere i penso en les novel·les, els contes, els llibres de viatges, les proses autobiogràfiques i els articles que he publicat, goso dir que m’ha acompanyat la coherència. Mai m’he sentit diferent quan canviava de gènere. Puc estar equivocat, però aquesta és la meva creença: la meva vida d’escriptor ha estat –i és, quan escric aquestes ratlles– una navegació feta amb una única barca.
Viure i escriure ha estat per a mi una forma de respiració natural. La vida és apassionant per tot allò que té d’interpretable, i he procurat acostar-m’hi amb curiositat i admiració, a vegades amb un punt d’ironia, a vegades amb inevitable entendriment.
Rellegint ara Una vida articulada, m’adono que sense voler-ho aquests retalls de literatura ocasional s’han convertit en un teixit, una mena de dietari personal. Julià Guillamon diu que el dietari és la literatura dels que no encaixen en el món, i que el problema d’aquests dietaris és que puguin arribar a ser excessivament autoreferencials. Està ben vist. Però aquest risc potser desapareix quan el dietari no es cuina en un quadern íntim, sinó que està destinat a molts lectors que ho llegeixen i opinen cada dia.
La llibertat temàtica que m’han concedit, tant a l’Avui com a El Periódico, per escriure tants articles –que agraeixo profundament– m’ha permès interpretar a la meva manera una gran diversitat de fets. Conseqüència dels estímuls que he rebut com a observador que se sent vinculat a un temps i a una comunitat. Sovint un fet és un pretext per parlar d’una altra cosa. I totes les anotacions tenen la mateixa intenció: explorar la condició humana. No des de l’autoritat del sociòleg, sinó des del modest abast d’un escriptor temptat per la rica barreja de tot allò que l’envolta –que ens envolta– i ens acompanya mentre el temps passa.
La tria no ha estat senzilla, i aquesta dificultat és fàcil de comprendre. Durant aquests 36 anys he publicat un article cada dia –menys els dilluns–, és a dir, unes 11.000 columnes. De manera que Isabel Martí, –l’editora–, i jo hem hagut de repassar tot aquest material per fer-ne la selecció. No hem treballat amb cap criteri preestablert, sinó que d’una manera natural i lliure hem anat llegint i decidint: